Ahir dijous vaig seguir avançant, tant en la plataforma de la revista com en la correcció de galerades del libre. Hui, de fet, he acabat de corregir-les i he enviat un email al corrector de l’editorial, amb alguns arxius que li calien. El tema galerades ja està fet i despatxat.

No estic bé. Físicament, vull dir. Hui ha aparegut un altre imponderable. No tan important com l’anterior, no; però m’ha trobat amb l’energia baixa, i m’ha afectat molt. És un problema tècnic relatiu a la pujada a web d’una sèrie d’apartats de la revista. El xut d’adrenalina en adonar-me’n ha estat brutal. M’ha costat molt localitzar el tècnic que s’ocupa del tema, i mentrestant l’adrenalina no m’ha baixat. El tècnic ha estat fent proves, amb mi a l’altre costat del telèfon; però no hi ha hagut manera. Perplex, m’ha demanat que el deixe estudiar el cas. Hem quedat per al dilluns. Almenys no he perdut els textos que havia estat pujant ahir, en la seua versió definitiva i formatejats: el tècnic ha estat capaç de recuperar-los del backup d’anit.

Què hauria estat de mi, en eixa situació, sense el poc d’autoconsciència que he aconseguit construir amb els anys? A dins d’aquest matí de terror (terror en bona part portat pel cas anterior), almenys em veia patir. I sabia dir-me a mi mateixa que aquesta por terrible, l’he passada moltes altres vegades, i que no paga la pena. No s’ho val.

Bé, naturalment que no estic tan zen com per viure de ple la pau enmig de la tempesta. No. El meu cor ho testimonia, que em fa un mal del dimoni. Em fa un mal que cou, que crema. No, no estic bé.

Però sé que hauria pogut ser molt pitjor: hui em sent dolorida; fins físicament dolorida. Em sent decaiguda, desanimada. Però no em sent perduda.

No em sent perduda perquè el dolor, el decaïment, no m’arravaten. I no m’arravaten perquè una part de mi ha aprés a veure’ls des de fora. I, des de fora, aquesta part de mi és capaç de dir: ‘Ah, això és angoixa, la reconec: m’accelera el pols, em fatiga el cor. El que em convé és respirar amb calma, i tot s’alleujarà’. Gràcies a déu pels anys, que m’han portat aquest coneixement.

Ara em sembla que ploraré una mica, perquè és el que m’abelleix. Em vindrà bé per descarregar el cor.

Aquesta mitja setmana m’ha passat volant!

A què m’he dedicat? Doncs, bàsicament, a escriure cartes i a corregir galerades.

He escrit moltes cartes que calia enviar abans d’acabar l’agost, perquè es refereixen a temes de treball que s’han de posar en marxa ja. També he redactat la solapa de la meua edició del Facet, que ha de ser al carrer abans de nadal.

Però, més que res, dilluns, dimarts i hui mateix he estat corregint el primer joc de galerades del llibre. Potser pel fet que aquest llibre està en procés d’edició des de 1997, corregir-ne galerades em fa una peresa colossal. Tota la meua persona diu que ja està bé, que es publique el llibre ja d’una, que em deixe de donar faena.

Però en fi, com a persona disciplinada que sóc (de vegades pense que massa disciplinada), m’he posat a treballar-hi, i ara la tasca ja està quasi acabada. Demà la remataré, i enviaré a Enric Izquierdo, el nou corrector de l’IIFV a València, els documents complementaris de l’edició. Dimecres que ve dia 4 hem quedat per comentar la revisió.

El bo és que, així com dilluns de matí la correcció de galerades se’m feia una muntanya, ara que la veig quasi acabada m’anime molt.

I per si això fóra poc, hui he avançat molt, també, en la construcció de la revista. Hom ja hi troba molts dels apartats, si hi entra. També en aquest tema que tanta faena m’ha donat aquest mes, estic acabant, m’aprope al final.

M’encanta estar acabant les grans empreses que em vaig proposar en començar el mes. He estat treballant duríssimament, però per fi comence a veure’n resultats. Aquest ha estat un bon agost, després de tot. He treballat en les coses que he volgut, en el que és la meua vocació. No em puc queixar.

Però què dic? És clar que em puc queixar, que m’he de queixar! He hagut de treballar en el meu mes de vacances! En tot el mes, renunciant a veure els amics, a divertir-me, a l’esbarjo necessari per a tota persona. Renunciant a recuperar la salut malbaratada. I per què? Doncs perquè els altres onze mesos, els he hagut de dedicar majoritàriament a la gestió: a fer papers, papers i més papers, en una espiral burocràtica de vegades literalment kafkiana. I això no em passa a mi sola; això és el cas més general en el ram de l’ensenyament, des de primari a universitari. Són estúpids els representants educatius? Per què ens desgasten d’aquesta manera? Qui pot guanyar?

Quina pregunta: l’empresa privada, que vol ser feta bona pel deteriorament de la pública.

Ahir vaig sopar a les nou i quart, i me’n vaig anar al llit prompte, a les onze. A les onze i mitja apagava el llum. Després, hui de matí, a les set ja tenia els ulls com a plats, igual que m’ha estat passat els últims dies. Sovint aquestes setmanes em desperte prompte, amb algun punt de treball al cap, i immediatament comence a fer-li voltes. Això pot ser molt dolent, per crear-me preocupació, o molt bo, per fer-me veure clar algun punt que no havia vist bé abans. A eixa primera hora del matí, les ganes d’alçar-me i fer el que tinc al cap lluiten amb la resistència del cos a eixir del benestar del llit. Sovint em quede llegint una o dues horetes.

La lectura habitual a eixa hora, ara a l’estiu, és la nova Història de la literatura catalana coordinada per Lola Badia, de la qual fa pocs mesos va eixir el primer volum. És una de les tasques de l’estiu: llegir-me el volum per conéixer-lo, i també per veure quines parts puc recomanar als meus alumnes. Es tracta d’una obra molt important, documentadíssima, que mostra quant hem avançat en el coneixement de la literatura medieval des del 1964, quan Riquer va traure la seua, la que ha estat canònica durant dècades.

Però hui no m’he quedat al llit llegint: hui, l’enrònia de despertar ha estat una enrònia jardinera: he sentit que era el moment de ficar-me a netejar les grans margarideres del prat on abans hi havia la morera. Una de les dues estava ofegadíssima per esparragueres. I el moment era aquell, a primeríssima hora, que el sol no crema encara. Així que abans de les vuit ja era al jardí, agenollada (gràcies a déu per les genolleres que vaig trobar a Lidl!), tallant esparragueres i llevant branques seques de margaridera. Més d’una hora he passat, així. La grandíssima sort ha estat que hui estava núvol; m’hauria mort, treballant tant al sol. En acabar m’he llançat a la piscina, freda freda, i he estat nadant una bona estona. He eixit recomfortada, i preparada per a un altre dia productiu.

Hui és diumenge, i el meu pla és no treballar el cap de setmana; almenys no treballar en l’habitual.

Un propòsit que em vaig fer anit, va ser passar fins el divendres sense entrar en Twitter. No entrar en el correu en uns quant dies, tampoc. Que em deixe estar el món, per favor. No puc seguir patint per tots ells i per mi. Una setmaneta de centrar-me exclusivament en les meues coses, en el meu món intern, en el que vull fer jo. No estar pendent de Rajoy, ni d’Obama, ni de Cameron ni de ningú. Amb Twitter aprenc moltíssim: sobre noves tecnologies, sobre humanitats digitals, i sí, també em solc posar al corrent dels temes polítics. Però jo no puc llegir sobre l’actualitat política cada dia. Patisc massa, massa. El cor no m’ho aguantarà, aquest ritme: he de pensar abans que res en la meua deteriorada salut. I després passa també (i açò, ho tinc clar des de fa moltíssims anys) que de vegades seguir l’actualitat política serveix d’evasió per no considerar la nostra personal actualitat.

De cap manera no em sembla que no siga bo seguir l’actualitat política; només faltaria. La labor periodística (la del bon periodista, en contrast amb la del pur propagandista) és una de les més meritòries que hi ha. Només dic que hi ha persones incapaces de distanciar-se mínimament dels problemes que l’actualitat política reflecteix; persones que pateixen massa, que viuen en una angoixa constant pensant què poden fer per ajudar, i que malbaraten les seues energies en mil fronts. Persones que, per la seua extrema implicació en allò social, descuiden l’atenció al més elemental interés personal. Eixes persones, si volen sobreviure, han d’aprendre a racionar-se les notícies. No parle de fer-se indiferents; no parle de desentendre’s del que passa al seu voltant (no podrien); parle d’aprendre a posar la pròpia supervivència abans que res. L’alternativa seria consumir-se; seria sacrificar-se patint per la societat. I el sacrifici mai, mai però mai, no porta res de bo. L’esforç sí; l’esforç és un component essencial d’una vida humana rica. El sacrifici no.

En comptes de llegint Twitter, doncs, hui he desdejunat llegint el bloc de Mary Beard al TLS. I després m’he assegut al sofà, amb les cames estirades, a escriure al diari.

El següent que he fet és transcriure totes les pistes del dictàfon, més de vuitanta. Quan isc a passejar m’enduc el dictàfon, i grave les idees que em vénen al cap. Ara feia temps que no em transcrivia, se m’havien acumulat. Ha estat una activitat molt bona.

Encara abans de dinar he redactat les notes de solapa de l’edició del Facet. I de vesprada he començat la revisió de les primeres galerades d’eixe llibre. I abans d’eixir a passejar, he redactat una carta a una de les persones a qui demane que siguen els meus referees per a les sol·licituds de beca.

Així que, al final, aquest diumenge que havia de continuar el descans d’ahir (ahir dissabte no vaig treballar gens en qüestions de la ment: era dia de comprar), s’ha acabat convertint en una jornada molt productiva. Però ha estat bé, perquè tot el que he fet, ho he fet perquè em naixia, perquè m’abellia.

I encara em queda temps, molt de temps: nou dies encara, abans de tornar a la Facultat. En eixos nou dies he de fer unes quantes coses: acabar els papers de sol·licitud de beca; polir el document de la revista i muntar-lo a la web; esbossar la conferència anglesa sobre la Magdalena; repassar el guió del meu capítol d’Isabel de Villena per a la Història de la literatura catalana; escriure un grapat de cartes relacionades amb aquests temes. Però no hi ha res de tot això, llevat de la sol·licitud de beca, que haja d’estar precís abans del dia quatre de setembre. Després del quatre podré seguir treballant-hi; torne a la Facultat, no s’acaba el món. El que passa és que, amb l’experiència infernal de gestió del curs passat, em terroritza tornar-hi i que em caiga damunt, altra volta, una allau de papereig que em faça impossible seguir amb les meues tasques investigadores; les autèntiques, les principals. Tinc recel d’avançar ara, tement-me que em lleven el joguet de les mans, en tornar a la Facultat.

Malgrat el recel d’avançar, estic contenta de com em va tot: em vaig veient resultats, i això anima. Encara puc avançar molt. Però no demà de matí. Demà de matí toca massatge, com la setmana passada. Els meus ossos ho agrairan molt. A partir d’una determinada edat, el plaer que més es valora és l’alleujament del dolor: el plaer de deixar de patir.

Bé, a punt de tocar les set he decidit aturar-me ja i no treballar més. Normalment seguiria fins les set i mitja o les vuit, però no puc més. Estic molt cansada.

Em costa entendre com he pogut fer tantíssimes coses entre ahir i hui. No és sols que he treballat molt; és que he treballat en coses diverses. En primer lloc, ahir em vaig dedicar moltes hores a consultar bibliografia sobre el tema de poètica trobadoresca que ha de ser central per al meu projecte de beca. I no sols vaig estudiar moltíssim, tant ahir com hui, tenint presents molt diferents llibres (la majoria polsosos, ai els àcars!), sinó que també vaig redactar molt a partir de les referències que anava trobant.

A més, he seguit familiaritzant-me amb la configuració de la plataforma OJS; tant ahir com hui he anat fent proves de text, i estudiant els apunts sobre la configuració, que no sempre és fàcil. Ara semble haver trobat ja el punt a la inserció de textos sense que es perda el format. El secret és fer-ho des de LibreOffice (no MS Word), copiar i després enganxar especial (Cntrl+Shft+V), elegint ‘enganxar en format HTML’. Després, des d’aquest nou document només he de fer un altre copia, i enganxar en el requadre de la plataforma web.

Per si això no fóra prou, també he estat hui treballant de nou en el document d’informació de la revista (ja té trenta-quatre pàgines i segueix creixent!), on he redactat la regla de citació de blocs, i la de bases de dades, en les referències bibliogràfiques.

I hui de vesprada ha vingut el regador i hem reomplit la piscina, cosa que implica córrer amunt i avall obrint i tancant vàlvules…

Molt contenta de la faena feta, contentíssima. I pensar que totes les tasques d’aquesta setmana han estat fetes amb mal de cap! Els pitjors dies van ser dilluns (quina tortura!) i dimarts, encara fort; des del dimecres el mal de cap ha amainat, però visc com en una boira constant. I hui ja he començat a veure llumetes: em costa llegir, no enfoque bé la vista. Em passa quan estic exhausta.

Caldrà parar ja i descansar, que m’ho he guanyat. Si puc. És que quan m’ature, em vénen al cap immediatament totes les tasques que em queden per fer, i són moltes. Però també és una alegria mirar enrere i veure tota l’enormitat de coses que he aconseguit alçar, en tres setmanes. Si no celebre el que he fet, com hauria de traure forces per seguir endavant?

Hui ve Javi, el xic que m’ajuda amb l’hort, i es passa el matí desbrossant, pobret. No he pogut fer res que m’absorbira molt, perquè cada dos per tres em preguntava coses, com és normal.

He parlat amb Pep Izquierdo (@izquierdojosep), el secretari de l’equip editorial de Magnificat CLM, i hem despatxat una sèrie de punts variats, des del formatejat del document d’informació de la revista (aquest que m’ha costat setmanes, i que ja té trenta-quatre pàgines), al calendari del disseny gràfic, passant per la maquetació. La revista comença a adquirir materialitat.

Per la meua banda he estat treballant en la plataforma OJS, per veure quins ajustos s’haurien de fer. Hi ha prou de coses a despatxar; però són moltes coses petites, ja no una cosa enorme com fins ara.

També he parlat amb la meua filla Roser, que sempre m’alegra.

En conjunt, dia relaxat, més de reflexionar que no d’actuar.

Ahir de vesprada va vindre Mateu a per les gosses i es va quedar a dormir al maset. Va ser agradable sopar amb ell, i em vaig distraure una estoneta. Ahir, malgrat que encara em feia molt de mal el cap, vaig seguir avançant en la faena, i no poc: vaig acabar d’estudiar l’article de Peter Porter, i vaig començar a treballar en les llistes de compliment de criteris d’indexació de la nova revista.

I hui ha estat un dia enormement productiu: he acabat les llistes d’indexació, i ràpid! És clar que portava mes d’un any estudiant organismes d’indexació, però pensava que se’m faria més pesat, més embolicat. Al final, en un matí he rematat les llistes que havia començat ahir. És més, encara m’ha quedat temps per anar acabant les normes per als autors. Em sembla que encara avançaré una miqueta més, abans no acabe la vesprada.

…

Doncs ja està. Ja està! He acabat l’esborrany del document d’informació de la revista, que inclou les instruccions als autors. Em falta polir-lo, però sols en detallets. L’essencial ja està. Ja està!

Quin dia més bo!

Mal de cap criminal, hui de vesprada. Per què? Potser perquè sí; potser de tant d’estudiar, de no descansar ni en diumenge. A migdia he anat a Benicàssim, a l’apartament de ma mare, i he fet paella per a la família, com solc fer cada quinze dies. He passat molta, molta calor. Serà d’això, el mal de cap?

En fi, pel que fa a les faenes d’agost, aquests darrers dies he seguit avançant-hi. Per fi divendres vaig poder donar per reconstruït el treball que havia perdut fa una setmana, i de fet he anat més enllà. Els últims dies han estat de contrastar documents per arribar a una entesa de normes en les referències bibliogràfiques, i de repassar i llistar els punts d’indexació que complirà la revista des del primer moment.

I hui, a més de desar i d’imprimir documents relacionats amb llistes d’indexació, també he treballat en la gestació de l’informe base de les sol·licituds d’unes quantes beques per al sabàtic. He començat per la relectura de l’article de Peter Porter sobre les poesies de Shakespeare, en el Times Literary Supplement, l’any 2008, en què afirma que Shakespeare no era bo a l’hora de rimar. L’observació té rellevància per al que seria el meua tema d’investigació, centrat en el món poètic medieval, però capaç d’explicar també, al meu entendre, aquesta manera de rimar de Shakespeare que Porter considerava poc artística. No he pogut arribar gaire lluny per l’aparició del mal de cap. Millor m’ature i descanse completament. Els mals de cap són una tortura.

Hui, dia de la Marededéu d’Agost, comença oficialment la temporada de caça de la tortra. Com que per ací està plagat de tortres (no tenen depredadors, i interfereixen amb les altres aus; són, realment, una plaga), tradicionalment la matinada d’aquest dia s’inicia amb el so de les escopetes. Han estat sonant sense parar.

Pel que fa a mi, si bé m’he despertat a l’alba, després m’he tornat a adormir, i quan he mirat el rellotge eren les deu tocades. Hui hauré dormit més de nou hores, cosa que està molt bé.

En fi, el matí se m’ha fet curt en alçar-me tan tard, i més quan he fet la bugada. Tot i que hui em proposava acabar la tasca de les normes de la revista, no ha pogut ser. En comptes d’això m’he dedicat a ordenar i classificar totes les convocatòries que m’interessen de beques a l’àrea anglòfona, angleses i americanes.

Com que han suprimit els sabàtics, per tal de dedicar un curs a la investigació he d’aconseguir una beca remunerada. I ja estan a punt d’obrir-se les primeres convocatòries per al curs 2014-15. Una de les tasques de l’agost era, precisament, la que he fet hui: he posat en ordre totes les convocatòries que m’interessen, he vist quins informes he de presentar segons cada convocatòria, i m’he establit el calendari.

Fa un moment volia reprendre la tasca del document EC3; però no tinc esme. El cas és que hui em note molt cansada i somnolenta, espessa; no és el millor dia per redactar un document tan important. També açò és típic, en el procés de treball intel·lectual: hi ha dies que tot està clar; dies en què la redacció flueix, aparentment sense necessitat d’aturar-te a pensar. Hi ha altres dies que això no passa, i és millor no lluitar-hi de front. Com que no podia fer açò, he fet allò altre. El cas és que vaig avançant cada dia, decisivament.

Dilluns i dimarts han estat dies de descans; de vacances. M’he limitat a consultar-me el correu electrònic, prou lleuger per ser agost. He passat les hores gitada en una hamaca, rellegint en el Kindle l’ebook d’Emma, la novel·la de Jane Austen. L’estiu passat vaig rellegir Persuassion i Sense and Sensibility; enguany és Emma. És clar que l’any passat em vaig agafar uns dies de vacances, per anar a un curset de tai chi, i que va ser allí, a Fontdellops dins el Montseny, que vaig passar moltes hores descansant, llegint i absorbint la força de la muntanya. Enguany és simplement estar-me a casa; la terrassa i la piscina. Però bo és, ben bo. Han estat dos dies de no mirar el rellotge, de no anar amb presses. Aquests dos dies m’han rebaixat el ritme respiratori, abans tan accelerat, tan asmàtic. I si em descansen els pulmons, també em descansa el cor.

I després de dos dies, hui he tornat amb força renovada a la reconstrucció de la part del document perduda. De fet, hui ja he arribat a vint-i-una pàgines, encara que no he acabat la reconstrucció. Confie rematar-la demà, dia de la Marededéu d’Agost.

Aquesta vesprada he reinstal·lat el LibreOffice, per guarir-me en salut. De fet, he instal·lat la següent versió, la 4.1.0. Ha costat una bona estona, però ja està. I m’ha conservat la visualització de lletres grogues mates sobre fons negre; una visualització que em permet escriure moltes hores al dia sense perjudicar-me la vista.

Estic contenta perquè hui, que encara no és dia quinze, ja he reconstruït una llargada similar a la que vaig perdre. I perquè ja he reinstal·lat el processador de textos. Estic contenta perquè el dia m’ha cundit molt. Ara, a passejar una estoneta.

Ahir al vespre vaig anar a Suera a veure Carme i Rafa. Vam passejar pel camí de Castro, comentant del paisatge i les muntanyes, molt agradablement. Després vam sopar un sopar molt senzill, tal com els havia demanat: albargina al forn (feta amb una cassola especial de Carme, que imita la cocció del forn al foc), una amanida de tomaques del mercat que els vaig portar, i formatge tendre. Vam xarrar molt, vam riure, i jo em vaig desfogar per la pèrdua de més de mig document, ahir.

En tot procés de treball intel·lectual – com, supose, en tot procés de treball – convé tenir present que en qualsevol moment pot aparéixer el factor imponderable. Comptaves amb un calendari, i l’has de refer perquè agafes la grip. O depenies d’altres persones, i elles fallen. O… Més val comptar-hi.

Aquesta vegada, l’imponderable ha estat una cosa elementalíssima: se m’ha fet malbé el document en què venia treballant des del trenta-u de juliol. Gràcies les instruccions dels meravellosos geeks dels fòrums d’internet, he aconseguit recuperar el backup d’una part del document, la més antiga: deu pàgines de vint-i-una. Per què no més? Per una combinació de factors: d’una banda, ha resultat que el ditxós Windows 7 no em fa backups diaris, sinó setmanals. I els fa en dilluns, i jo vaig perdre el document diumenge: sis dies de diferència. D’altra banda, ha resultat que el LibreOffice Writer, que normalment és una meravella, no tenia activada la funció de backup, i per tant tampoc per eixa via l’he pogut recuperar.

Aquesta és una desgràcia que feia molts anys que no em passava. De jove sí, clar; a qui no li ha passat, que se li fes malbé un document? Però feia molts anys que, havent aprés dels errors, em feia còpies manuals periòdiques dels documents en què treballava. Ara bé: últimament havia relaxat eixe costum. I crec saber quina n’és la causa: la utilització del núvol. He tendit a pensar, veig ara, que, en quant que Dropbox em feia còpies instantànies de tot al núvol, els meus documents no es podien perdre. Però sí que es perden, com bé que he vist ara: la sincronització instantània implica que, si un document es matxuca, es matxuca en ambdós llocs alhora: a l’ordinador i al núvol.

No negaré que, després de passar unes hores d’adrenalina desfermada i d’intentar de tot, quan arribat migdia vaig assolir la consciència que no hi havia res més a fer, vaig plorar de pura frustració. El meu treball de quasi una setmana, perdut! Tants esforços, durant tants dies seguits, perduts! Un treball no és un fill, però és un producte teu, quelcolm que has fet nàixer i créixer. Com no lamentar-ne profundament la pèrdua?

Però bé, tinc massa anys per a saber que aquestes coses passen: vaig reconéixer en el que m’havia passat el factor imponderable, i a continuació, immediatament, em vaig posar a reconstruir el text partint del treball més recent, el fet els últims dies de la setmana. No em vaig asseure a dinar fins tres quarts de cinc; però quan ho vaig fer ja havia generat tres pàgines, de les onze perdues, i havia supervisat el que em falta per reconstruir.

Afortunadament, bona part de la meua tasca en aquesta setmana havia consistit a estudiar les normatives del document EC3, que després aplicava a l’elaboració de les normes de la nova revista. Les normes s’han de tornar a escriure; però la teoria que vaig estudiar, eixa la tinc al cap, i el document EC3 està tot ple dels meus subratllats i marques. Així que bona part de la tasca que tinc per davant és mecanogràfica. Una altra part no, és clar; decisions de format que m’havien pres temps i temps, hauran de ser reconstruïdes altra vegada amb esforç. Però no serà la mateixa faena, no. Vull pensar que en dos dies estarà acabada.

Ara bé, aquests dos dies han quedat postposats. Per fi he comprés que de veritat necessite descansar, i hui m’he donat el dia lliure; potser demà també, si veig que encara em cal. O potser reconsideraré l’horari de faena i treballaré a partir d’ara menys hores al dia. Sé que el primer és recuperar-me físicament.

Una cosa que he aprés del factor imponderable és que t’impulsa a replantejar-te la faena. Jo he vist que, si no hagués estat treballant en diumenge de matí per la dèria d’acabar ràpid, hauria estat més difícil aquest accident amb el processador de textos. Certament l’accident estava fora del meu abast: ha resultat que el processador té un ‘bug’, un diguem-ne minivirus, que fa que, quan li dónes l’ordre de numerar les pàgines d’un document, el document desaparega. Però, moments abans de l’accident, una veueta em va dir: ‘Desa una còpia del document. Desa-la’. Si no hagués estat tan cansada (exhausta), hauria fet cas immediatament a la veu interna, la intuïció que sempre és sàvia. Com més cansat està un, més se li apodera la part mental, sovint obsessiva. Jo estava obsessionada a arribar al cim, a donar per culminat eixe treball; i l’obsessió, unida al cansament físic, em va fer perdre peu en l’ascensió. Ara, havent caigut un bon tros, em cal reprendre-la desde mitjan camí. Però em conec: tinc constància i resistència, i sé que ho faré. Açò no ha estat més que el factor imponderable, ocorrent. Ja hi comptava, d’una o altra manera.