març, 2015

Vida d’estudi i de cultura

març 23rd, 2015 març 23rd, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Vida d’estudi i de cultura

No havia escrit al meu blog de la UV des de recent arribada a Cambridge. Ara hi torne, adonant-me de la importància de registrar la vida que duc ací.

Intentar resumir els últims dos mesos i mig és quasi impossible, tantes són les coses que he viscut. El que escrivia l’últim dia ha esdevingut la meua quotidianitat: dine o sope al college, i allà sempre tinc converses extraordinàries amb gent interessantíssima. Sovint escolte dir a algun dels meus col·legues ací el mateix que pense jo cada dia: “Enyoraré aquestes converses quan torne a casa!” Puc seure amb un físic, amb una especialista en cultura de fronteres, amb un ex director del Museu Britànic, amb un dels fundadors de Clare Hall, o amb un humanista: historiadors, filòsofs, estudiosos de literatura i lingüística estan també ben representats ací, tant entre els visiting fellows com entre el personal fix del college. Jo viuria ací per sempre.

Han estat dos mesos i mig d’intens estudi, del matí al vespre. No tant d’estudi com jo hauria volgut, de tota manera, perquè també he hagut de seguir ocupant-me del lloc web del col·loqui de l’AILLC d’enguany, que m’ha demanat moltíssim de temps, i fer les tasques que em corresponien com a responsable d’una de les seccions del col·loqui. Esperem que el proper trimestre no em demane tanta faena.

El term, el període de classes per als estudiants de grau, només dura en Cambridge vuit setmanes. Durant aquest període he tingut ocasió d’assistir a classes i a seminaris de molt diversa mena. En classes, destaque particularment les de Sylvia Huot sobre narrativa francesa medieval, Brad Epps sobre La plaça del Diamant, i Dominic Keown sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés. No negaré que em va caure alguna llagrimeta, sentint parlar de la meua cultura més propera en les aules d’una de les universitats més prestigioses del món. Veure els caps dels estudiants inclinats sobre apunts, seguint amb fort interés les explicacions dels professors; veure l’interés per la cultura catalana en Cambridge m’ha redimit del miratge que ens vol obligar a creure’ns inferiors. Açò és la veritat, i ací no hi ha .

Destaque especialment el Medieval French Seminar, que coordina Miranda Griffin, de Saint Catharine’s (St Caht’s, com és popularment conegut aquest college cèntric, veí de King’s i de Queen’s), on he conegut gent tan interessant com Jane Gilbert, que és d’University College London però viu a Cambridge, i treballa en rimes, com jo. També ha estat importantíssim per a mi assistir a les sessions, coordinades per Anne Alexander, del Digital Humanities Network, una divisió del very trendy CRASSH. Hi he aprés sobre crowdsourcing, i sobre la vida regalada dels investigadors del cente que té Microsoft a Cambridge, que repleguen dades perquè sí, i només després es pregunten què hi podrien fer.

També jo he donat seminaris ací i allà: sobre Isabel de Villena als postgraduats i visiting fellows de Clare Hall; sobre el Facet, al MIMMS Oxford; sobre la meua investigació en rima de mèrit, al MHRS de QMUL. Han estat grans experiències, amb un públic que feia tot de preguntes intel·ligents. Per davant, el proper trimestre, encara tinc alguns seminaris i comunicacions més.

Ara el Lent term ja s’ha acabat, i els carrers de Cambridge tornen a estar molt tranquils: la majoria dels estudiants se n’han anat a casa per vacances, i l’allau de turistes de Pasqua encara no ha arribat. Aquesta setmana ha estat especial també en un altre aspecte: l’enorme oferta de concerts de música clàssica.

La música clàssica, igual que el teatre clàssic, té una presència extraordinària a Cambridge, com a Oxford. No sé si enlloc altre del món puga haver-hi ciutats amb una densitat tan alta de cultura musical clàssica com aquestes dues. Si algú poc familiaritzat amb la música clàssica està temptat de considerar-ho esnobisme, que se n’oblide: una actitud esnob miraria els altres tipus de música per damunt del muscle, i això no passa ací: els estudiants estan igualment interessats en música de tota mena, i, crec, també el professorat i els investigadors. Com a la resta d’Anglaterra, també ací pots fàcilment entrar a un pub i trobar-te una actuació en directe, per exemple de música folk.

Però és la música clàssica la que salta a la vista en Cambridge, per l’enorme quantitat d’oferta setmanal. I, a diferència dels altres tipus de concerts, que es realitzen en locals moderns, els de música clàssica es fan habitualment en capelles de colleges històrics, amb la qual cosa l’experiència d’assistir-hi és doble: d’una banda, la música alegra l’oïda; de l’altra, els ulls es recreen en l’arquitectura monumental. Així, assistint a concerts, he conegut fins ara les capelles de Trinity, Jesus, St John’s i Queen’s.

Aquesta mateixa setmana, l’oferta de concerts ha estat ací colossal. I jo n’he assistit a tres: un concert de motets de Bach i altres peces (fantàstics cors de Jesus, i un dels directors, el jove Benjamin Morris, hipnòtic en la seua conducció); un altre, el dels perfectes Fairhaven Singers amb música de Handel i Ešenvalds, i finalment, ahir diumenge, una Iohannes Passion a càrrec de la jove orquestra Voce, dirigida per una dona: Suzi Digby. Les tres han estat experiències perfectes.

Així que, malgrat treballar molt dur, fins dissabtes i diumenges, també aprofite algunes de les oportunitats culturals que tinc a l’abast ací a Cambridge. El meu propòsit aquesta primavera és aprofitar-ne moltes, moltes més. Com em recordava una fellow de Clare Hall, hom pot perdre’s l’experiència enriquidora de la vida a Cambridge per voler treballar un excés d’hores. I el fet és que el cervell no pot mantenir un ritme de tant d’estudi sense descans, igual que el cos no pot mantenir tanta immobilitat seguida sense exercici. Per sort, açò darrer ho tinc present: cada dia em faig una horeta de caminar per la senda pública de West Cambridge, i de quan en quan també practique xi kung i taixí. És una molt bona vida. La seguiria fent per sempre.