Jornades The Academic Book in the South
De Cambridge estant, aprofite totes les ocasions que se’m presenten per aprendre sobre edició digital, especialment sobre edició digital acadèmica (universitària). Això va fer que m’interessara per les jornades The Academic Book in the South, que s’han celebrar a la British Library els dies 7 i 8 de març de 2016. Van ser dos dies molt intensos, i vaig estar prenent notes tot el temps. La meua crònica és fragmentària i prové d’eixes notes, preses amb el formidable Evernote.
El primer ponent va ser Sukanta Chaudhuri (Jadavpur University), que comença declamant l’obvi: la principal limitació en l’Índia per a l’edició acadèmica són, naturalment, els diners. Cal canviar el sistema d’edició electrònica, ens diu, no sols demanar canvi de detalls. Remarca el fet que hi ha institucions que mantenen els seus fons tancats, malgrat tenir-los digitalitzats, i no se sumen al moviment Open Access. Adverteix que ell sols parla del que coneix del seu estat, no del conjunt d’India, perquè no té accés al que hi passa; els diferents estats tenen dificultats per intercomunicar-se, i no és el menor dels problemes la varietat de llengües de l’Índia. Les grans editorials corporatives no es posen prou al dia. Hi ha recursos humans, gent preparada per al salt digital, per exemple; però cal coordinació: es pot aprendre molt dels informàtics.
En segon lloc parla Sari Hanafi (American University of Beirut), que se centra en el mercat editorial en el món àrab; i el panorama és prou penós: tant perquè hi ha molt pocs lectors com per les limitacions diverses a la llibertat d’expressió. Un punt interessant que presenta és el fet que no convé centrar-se sols a estudiar la producció de llibres, sinó també la venda de llibres. Si els llibres no poden ser distribuïts, per exemple, és com si no s’hagueren imprés. Ens explica que al Líban s’imprimeixen molts dels llibres del món àrab, entre altres coses perquè hi ha països àrabs on tramitar l’edició d’un llibre pot ocupar fins dos anys de procés; així que s’opta en molts casos per la importació. Dóna detalls de Síria, per exemple; però va donant notícies a tal velocitat que és difícil seguir-lo, en ocasions.
Hanafi assenyala com al món arab les ciències socials no es respecten; es consideren deslegitimades (esmenta l’estudiant italià de Cambridge que va ser torturat i mort en Egipte; aparentment estava fent treball de camp). La recerca social, per tant, només es fa quan és subvencionada per institucions internacionals, i poca. La política, doncs, és una part vital del procés. I, quan els investigadors àrabs publiquen a països del primer món (el que es dirà usualment “el Nord”), no els llig ningú al seu país; i viceversa: si publiquen al seu país, els col·legues del Nord no se n’assabentaran. “Publish globally and be punished locally, or viceversa”.
Una de les carències que remarca és la falta de portals, i de bases de dades cercables a text complet (full-text searchable databases) de contingut panaràbic. Hanafi acaba enfasitzant el paper dels llibres front als articles, i com la publicació del llibre esdevé en aquests països un statement (una declaració), no sols acadèmic, sinó també social. El problema és que, si publica un llibre que no agradava al govern del seu país, llavors l’autor s’exposa a la repressió. Per tant, publicar un llibre acadèmic també suposa un risc.
Al torn de paraules, algú de l’audiència remarca que cal canviar com es fan els rànquings de les universitats, ja que comparar universitats d’Etiopia i d’Estats Units no té ni cap ni peus. Hanafi assenyala el cas de Turquia, en què als acadèmics se’ls permet dedicar una part del seu temps a traduir un parell d’articles per mes, del turc a l’anglés o de l’anglés al turc, cosa que augmenta la interacció entre la comunitat científica turca i el món.
Després de la pausa ve la primera taula rodona. Parla en primer lloc Stephanie Kitchen, directora de la revista Africa. També publiquen altres revistes. Els costa trobar co-editors per als exemplars en paper. Assenyala com l’edició electrònica augmenta l’impacte de les revistes. Més difícil és la disseminació de monografies (en paper). I encara no han trobat ningú que els escriga una monografia sobre dones africanes.
Insa Nolte (University of Birmingham, i col·laboradora en una institució nigeriana, si he entés bé), explca que internet es encara escàs en Nigèria, així que parla del llibre imprés. Els investigadors nigerians es concentren a publicar articles, ja que llibres i articles compten el mateix en els rànquings del seu país (el mateix passa a Espanya).
A continuació parla Padmini Ray Murray (Srishti Institute of Art, Design and Technology). Comença assenyalant com el factor digital ha canviat la idea de què és un llibre.
Trobe interessantíssima una dada: a l’Índia, els lectors digitals han passat per alt la fase de lector en PC, i passat directament de llegir en paper a llegir amb el mòbil (Chaudhuri insistirà després en el mateix: a l’Índia, l’eina de connexió a internet és el mòbil, no l’ordinador. Més tard, al diàleg d’una altra sessió, resultarà que també a l’Àfrica més del 50% de la població té mòbil, i aquesta és la seua eina de connexió a internet). Murray fa referècia als walled gardens que cada companyia d’e-readers estableix (el compres un kindle, i has de comprar els llibres electrònic a Amazon, etc.). Esmenta de nou (com havia fet Chaudhuri) que la falta d’infrastructures impedeix indis d’un estat tenir accés a la cultura d’un altre estat, perquè hi ha proporcionalment molt poc encara en llengües índies en internet. A continuació esmenta Wikimedia, que està fent molt per eixes llengües: en l’impuls de Wikipedia és determinant el fet que alguns operadors indis d’internet permeten que a l’hora de collaborar amb Wikipedia el cost per a l’usuari siga zero.
També Murray assenyala que la majoria d’editorials no s’atreveixen (o no estan interessades) a innovar. I és també un problema per als autors indis que la transcripció d’idiomes indis no és sistemàtica en els diferents catàlegs de biblioteques del Nord, ja que els dificulta ser descoberts.
Altres iniciatives esmentades per Murray són, entre altres, la Internet researchers’ conference 2016 (IRC16); i Mukurtu, “content management system for indigenous communities”.
Un editor africà de l’audiència explicita el fet que Oxford University Press, MacMillan i en menor mesura Cambridge University Press posen uns preus que fan l’accés des de països del Sud pràcticament impossible. La qüestió dels preus impossibles del llibre acadèmic tornarà a aparéixer.
Un jove membre de l’audiència planteja que els investigadors del Sud haurien de posar en comú els seus coneixements en alguna mena de plataforma pròpia, per tant de donar una alternativa a l’actual paradigma.
Des de l’audiència es queixen també que les publicacions africanes no solen ser citades, ni tan sols quan es fa recerca sobre temes africans. Hanafi li diu invisibilitat al Nord de la investigació del Sud.
A l’hora de dinar parle amb el jove caribeny, que dirigeix una revista de ciències socials en Open Journal Systems a la seua institució en Trinidad i Tobago. Li suggerisc una ullada a GitHub com a punt de partida per a formar un fòrum alternatiu d’investigadors, que és el que ell busca. També amb l’editor holandés, que li ensenya vies d’implementar
Abans de recomençar, ensenye a David Trefas (bibliotecari de la Universität Basel, on estan implantant OJS) la pàgina de la nostra revista Magnificat CLM, així com la pàgina general OJS de la UV.
Després de dinar parla Walter Bgoya, de Mkuki na Nyota Publishers, Tanzania (pronunciat “Tanzanía”). Explica una clara història de discriminació i racisme en el món de l’edició.
Des del públic Shamil Jeppie, un editor sudafricà que parlarà demà, explica que estan coeditant amb el Human Sciences Research Council Press de Zaire i la seua experiència resulta espectacular: HSRCP posa la versió digital dels llibres de coediten a disposició dels usuaris amb descàrrega lliure; i com més descàrregues hi ha, més llibres es venen en paper. El document digital actua com a publicitat de l’objecte tangible. Aquest és el tipus de fet que les editorials que treballen de manera tradicional no volen entendre de cap manera.
En la taula redona del final del primer dia (que em perd perquè me n’havia eixit a treballar en la British Library), només arribe a temps de sentir Maria Marsh, que representa CUP. És una taula redona de representants d’editorials universitàries del Nord que treballen en temes del Sud. Hanafi, des del públic, se li queixa que el seu llibre val 130 lliures, i que com ha de demanar als seus col·legués del Líban que li’l compren, si és una escala de preus que està totalment per damunt de les seues possibilitats. Açò concita molta acquiescència per part de l’audiència. Des de la taula s’assegura que és el que val processar un llibre acadèmic; i que si les editorials universitàries nordamericanes poden vendre llibres similars a trenta dòlars és sols perquè estan molt subvencionades, mentre que les europees no. De la taula, m’interessa particularment Frances Pinter, de Knowledge Unlatched, que ofereix llibres gratuïts per al lector. Pinter abans havia treballat per a l’Open Science Foundation.
Des de la taula també, Mary Jay recorda que el sector editorial és una indústria estratègica, i que com a tal ha de ser fomentada i protegida.
El segon dia de matí es discutiran les infrastructures de biblioteques al Sud. Ha d’haver estat molt interessant, però m’ho perd perquè tinc faena a la British Library.
M’hi incorpore després de dinar, a temps d’escoltar Abhajit Gupta, director de Javadpur University Press, Índia, que conta la seua experiència i les dificultats a què s’enfronten. He quedat admirada de la professionalitat de tots els ponents indis: la seua capacitat de visió estratègica, els extraordinaris recursos humans que representen per al seu país. Després de Gupta tornarà a parlar Padmini Ray Murray. La crònica de Gupta és molt interessant; em quede sobretot en la qüestió de la distribució que, quan falla (i pot fallar fàcilment en segons quins països), es carrega tot el procés del llibre imprés: per això han començat a distribuir-se ells mateixos els llibres.
Tant Gupta com Murray fan molt d’èmfasi en el fet lingüístic de l’Índia, un país sols unificat per la llengua del colonitzador; sota aquest nivell, les cultures en els diferents grups de llengües estan totalment desconnectades les unes de les altres. D’altra banda, els investigadors indis són totalment bilingües (llengua pròpia-anglés), i empren les llengües indiferentment, i no d’acord amb els temes ni els objectius (cosa que, supose, descarta alts nivells de diglòssia).
Murray remarca també com l’escassesa de llibres en la llengua pròpia fa que les cultures estiguen traient molt de partit del vehicle digital. Posa com a exemple l’enorme vitalitat de la blogosfera bengalina, amb dades provinents de Tanmoy Bir. També remarca que la història pròpia, la cura de l’herència cultural, fa que hi haja persones treballant en línia per la llengua pròpia per pur amor a la cultura, amb iniciatives com Rekhta (Urdu Poetry, Urdu Shayari of Famous Poets) o Indian Memory Project.
Parlant de les múltiples transformacions que s’estan operant en països del Sud, Murray també esmenta el fet que les copisteries, en una part significativa de l’Àfrica, havien estat transformant-se en impremtes de print-on-demand amb Paperight; sembla que Paperight ha acabat tancant, però Alastair Horne (@pressfuturist) piula l’enllaç al relat de l’extraordinària experiència.
Des del públic esmenten Amazon com a distribuïdor. Gupta diu que Amazon els demanava unes credencials de negoci que ells, com a nonprofit university press, no podien complir; per això ara s’ha preparat per a vendre online ells mateixos. Afegeix el fet que és important crear més estudis per a la formació de curadors i editors; ells han començat a oferir un curs amb aquest tema.
En l’última sessió parla una ponent que no va poder llegir ahir: Ola Uduku (Dean International for Africa, University of Edinburgh) amb una curta intervenció. Ens conta què va veure la setmana passada en dues universitats en Ghana que va visitar: tenien biblioteques, i els seus llibres eren mescla de llibres acadèmics locals i internacionals, però eren vells, i els prestatges es veien mig buits; la majoria dels llibres tenien més de deu anys. Les publicacions periòdiques havien desaparegut, ja no se’n compraven. Les biblioteques estaven raonablement mantingudes, netes, en condicions; però tenien pocs fons. Es veien pocs estudiants en la majoria de seccions, perquè es trobaven tots a la sala d’informàtica: IT Resource Centre, en Open Access. Els estudiants africans tenen clar que han d’investigar per via digital.
Una membre de l’audiència pregunta, molt previsiblement, què passaria amb els estudiants pobres que no poden pagar-se un ordinador; sembla no haver escoltat Murray i Chaudhuri, que ja havien assenyalat que una cosa és que en aquests països hi haja pocs ordinadors, i una altra que no hi haja accés a internet. Ola contesta que Africa té una de les estadístiques més altes de penetració de smartphones: no tindran PC, però lligen amb el mòbil [com els joves europeus].
Em queden impressionada amb la imatge que ens presenta Marilyn Deegan (King’s): les biblioteques sudaneses han començat a oferir cursos online, i els nòmades beduins els segueixen amb els seus mòbils.
En el panell final de conclusions de les jornades, se les avalua molt positivament (hem aprés molt), i el tema que apareix amb més insistència és que el model del llibre acadèmic, als preus actuals, és completament insostenible, tant al Sud com al Nord.
Si voleu més informació, podeu seguir el Storify de les jornades.