Dissabte passat vaig anar a l’òpera, a veure Don Giovanni al Cambridge Arts Theatre. El muntatge va estar molt bé, i també vaig disfrutar molt. M’hauria agradat més que no hagueren traduït l’obra: feia rar sentir una òpera italiana en anglés; però en fi, cal reconéixer que el fet de cantar en la llengua del públic accentuava l’empatia de l’audiència, que va riure en els moments adients, i va aplaudir després de cada peça (cosa una mica llandosa). A costat i costat de l’escenari, dues pantalles anaven donant el text que cantaven els intèrprets. No sé on era l’orquestra, que sonava clarament en directe; potser en un fossat que jo no veia? L’ambientació era belle époque: el commendatore, per exemple, s’apareix amb barret de copa i polaines blanques. El decorat era molt segle vint, del que es considerava llavors avantguardista: tot gris i industrial, i com en els albellons d’una ciutat, amb una escala metàl·lica com les d’incendis, i en un cantó uns colors a la Klimt. Tot això s’ha provat ja, sovint. Però almenys els actors s’hi podien moure amb facilitat amunt i avall; en conjunt resultava un escenari realment econòmic. Un detall que em va semblar encertat (però no gens belle époque, sinó segle XXI) és que la tomba del commendatore havia estat substituïda per un d’aquests altarets que troba hom avui dia, al lloc on ha mort algú, especialment si era famós: flors, objectes, ciris, i alguna imatge del difunt. El toc final era, per desgràcia per a mi, un fum escènic que es va mantenir durant tota la representació. Que no veuen que això no és bo? El públic tossia de quan en quan. No vull ni pensar què pot acabar fent el ditxós fum a les veus dels propis cantants.

En conjunt, però, la representació va ser fenomenal. Tots els artistes, extraordinaris. Si hagués de destacar algú, destacaria les veus femenines: Lucy Hall fent de Zerlina estava espectacular. També Camilla Roberts com Donna Anna, finíssima, i Ania Jiruc feia una Donna Elvira molt digna. Els homes també estaven esplèndids (tota la companyia sencera eren molt notables), però jo destacaria per sobre tots el Leporello de Matthew Stiff. Per descomptat, Leporello és el personatge més simpàtic de l’obra – el Sancho Panza de l’anti-Quixot i mestre del cinisme que és Don Giovanni –, de manera que es tracta d’un paper lluït de natural; però Stiff es fica a la butxaca l’audiència des que obri la boca a la primera escena. I sempre m’ha semblat que un baríton perfecte és més difícil de trobar que un bon tenor. El Don Giovanni de la nostra nit era George Von Bergen (en l’English Touring Opera alternen diferents cantants en una sèrie dels papers). Molt bo, molt professional, i un bon actor. Per a mi, però, Stiff el superava.

La representació va ser una delícia. Recorde estar allà asseguda, mirant l’espectacle esplèndid – el luxe – que és una òpera en viu, i pensar en com, mentre nosaltres érem allà al Cambridge Arts Theatre, hi havia llocs al món on regnava el patiment, la fam o la guerra, i preguntar-me si em mereixia ser allà, fruint d’aquella diversió pròpia del món ric. No és rara aquesta inquietud; em ve al cap El cafè antic, aquella cançó de Lluís Llach que presenta un ambient plàcid al café del poble, mentre en altres llocs es viu en l’horror de la guerra i la mort. Tot condueix a la mateixa qüestió: Tenim dret? Tenim dret a divertir-nos, a passar-ho bé, mentre perdure el dolor al món?

La resposta és que sí, naturalment. Encara que, per mala consciència, ens coste de creure. El món no guanya res amb el nostre dolor. La renúncia, el sacrifici gratuït, no són útils a ningú. Naturalment no dic que siga bo ignorar completament els problemes del món; no és això. No es tracta de sumar-nos a l’actitud dels riquíssims que viuen en el seu món neuròtic de luxe i de riqueses acumulades, conscientment ignorant el dolor social que sovint ells mateixos han provocat, i coronant la seua actitud interessada amb alguna almoina ací i allà. No; això és ben cruel, crudelíssim.

Del que parle és del fet que la nostra preocupació pels problemes del món no ens ha de portar a amargar-nos la vida: això, encara que tendim a viure-ho, no beneficia a ningú. Només podem ser útils al món si estem equilibrats. I no es pot estar equilibrat si no es disfruta de la vida almenys de quan en quan. El que considere tòxic, del que pense que hem de fugir (per més que jo mateixa hi tendisca), és d’amargar-nos els plaers naturals, que ens compensen els moments de dificultat que vivim per nosaltres, pels nostres estimats i pel món de què formem part. El que crec que és mala idea és allò de “sacrificar-se”. Ja sabeu: com aquella idea pressumptament cristiana de mortificar-se per “ajudar” a altres. Jo crec que el fet que jo decidisca sacrificar-me quedant-me sense menjar un dia, no ajuda gens a la gent que pateix fam. El fet que jo em mortifique físicament no ajuda gens als qui viuen en guerra. La tendència a boicotejar-nos els plaers que haurien d’estar a l’abast de tothom; el dubte de si tenim dret a passar-ho bé mentre altres no poden, crec que deriven d’aquella actitud religiosa, de cristianisme per a mi mal entés.

Pel contrari: en certa manera som al món per a disfrutar-lo. Pregunteu a qualsevol moribund i us ho dirà: “Disfruteu de la vida mentre pugueu”. La vida a la terra és limitada: no convé malgastar cap oportunitat de fruïment. Parle de fruïment sa; no de cerca de plaers neuròtics ni psicopàtics. Parle de disfrutar menjant-nos una bona paella, o assistint a una representació musical: si amb això no fem mal a ningú, per què no? Pel contrari, pense que l’excés de patiment que existeix al món, a més d’a través de la participació política i social, s’ha de combatre amb plaer conscient. El plaer pot ser l’instrument més revolucionari. No estaria malament arribar a entregar-nos tant als plaers senzills, que elevàrem la vibració del món. Sabem que tot és vibració, veritat? També és vibració, posem, l’orgasme. Doncs bé, imagineu-vos un orgasme universal de deu minuts. Segur que el món ja no tornaria a ser el mateix.

La sensació de falta de mereixement és l’arrel de molts dels mals del món. Quan un sent que no es mereix coses bones és més fàcilment manipulable. Fins i tot li poden fer creure que el seu patiment gratuït pot beneficiar algú. Una població amb baixa autoestima és un regal per als manipuladors. Els problemes del món s’arreglen en el tauler polític i social, amb la participació de tots. Però és particularment revolucionari fer-ho des de l’alegria de saber que el sentit de la vida és viure per al plaer natural. Som de carn, i estem fets per a disfrutar dels moments bons que ens vénen a la vida amb els cinc sentits. Això ens recarrega l’energia, ens fa més forts, més equilibrats i més sans. I, per tant, més conscients i, com a tals, més empàtics. Ajudar des de l’empatia és molt més eficaç que no ajudar des de la caritat: la caritat sovint ve de la mala consciència; l’empatia, del lúcid sentiment que al món tots som un. Tots ens mereixem el plaer: nosaltres també.