Jornades DiXiT d’edició digital

març 23rd, 2016
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Jornades DiXiT d’edició digital

He estat un parell de dies en les jornades DiXiT de març (#dixit2). Ha estat la cinquena trobada d’aquest magnífic programa europeu, i la segona en forma de col·loqui.

Han estat dos dies intensos per a mi; però el col·loqui sencer s’ha estés des de dilluns passat a avui mateix. Només puc reportar, doncs, el que he escoltat d’aquests dos dies, a través dels apunts que he pres, als quals afegisc algunes piulades d’assistents. Per a més informació, recomane seguir en Twitter el hashtag #dixit2 per a fer-se’n una idea de conjunt. Al web de les jornades es té previst penjar les presentacions dels ponents.

Dimecres 16. Primera sessió: Critical Editing I

Andreas Speer | Blind Spots of Digital Editions: The Case of Huge Text Corpora in Philosophy, Theology and the History of Sciences

Speer (que forma part de l’equip amfitrió en Köln) explica les dificultats específiques a l’hora de plantejar-se elaborar edicions digitals de grans corpus, com el Corpus Aristotelicum, o totes les variants de l’obra de Pere Llombard, o l’obra i les variants de Ptolomeu, etc. Speer assenyala alguns dels principals obstacles per treballar amb corpus tan enormes. Per exemple: qui les vol pagar? Són útils tant a filòlegs com a filòsofs, però no són econòmicament viables. Aquestes tasques són tan grans que es perllongaran per molts molts anys, i és precís, per exemple, establir una terminologia d’història científica que siga estable i puga sobreviure als canvis de perspectives teòriques que es puguen anar donant en el temps. Speer és editor d’Averrois, i està ben familiaritzat amb l’obra d’Avicenna.

Què cal, doncs, tenir en compte, quan hom es planteja un projecte així?

·El tamany del corpus

·La complexitat de la transmissió

·L’objectiu específic de l’edició

·El pressupost (limitat)

·Les eines digitals que no tenim (missing)

Un altre exemple: les diferents traduccions al llatí medievals de la Metafísica d’Aristòtil, cada una amb la seua àmplia tradició de variants i comentaris.

@ariciula: Andreas Speer on study of peciae (petia-system) as clue to transmission history (eg. Aristotle edited by Guillelmi de Moerbeke) #dixit2

Ara Speer parla dels nivells multilinguístics hermenèutics de l’obra d’Averrois, que és ben complexa perquè té tants comentaris, en part coneguts però en part desconeguts. Els stemmes que ofereix com a exemples dels diferents corpus que va exposant al llarg de la seua xarrada són dels més complexos que haja vist jo mai. (“We should stop blaming Lachmann”, bromeja.)

Speer pertany al Thomas-Institut de Köln, i és el cap de l’Averroes-project, que s’ocupa de la recepció aràbiga, hebrea i llatina de la Història Natural d’Aristòtil. També del Digital Averroes Research Environment DARE, i altres.

Remarques: Maneres d’aproximar-se a aquests texts, que són totes vàlides (i probablement complementàries): filologia medieval; eines digitals; imprés vs digital; fer ciència. “Només fan filosofia els humans”, recorda Speer. I els humans són complexos.

Per a Speer, l’edició impresa és encara la benchmark, el centre, de l’estudi filològic.

@ariciula: Andreas Speer on printed edition as benchmark rather than side-product #dixit2

@ellibleeker: “We should stop blaming Lachmann” The model of print editions is useful when developing DSE of large scientific text corpora, ASpeer #dixit2

Mehdy Sedaghat Payam | Digital Editions and Materiality: A Media-specific Analysis of the First and the Last Edition of Michael Joyce’s Afternoon

Aquest ponent, iranià, ha fallat perquè el seu país no li ha concedit el visat de viatge a temps. Una llàstima.

Raffaella Afferni / Alice Borgna / Maurizio Lana / Paolo Monella / Timothy Tambassi | “… But What Should I Put in a Digital Apparatus?” A Not-So-Obvious Choice: New Types of Digital Scholarly Editions

Passem ara a Maurizio Lana i Alice Borgna, representant el seu grup: què inclouse en un aparat digital. Alice Borgna explica com fins ara una edició filològica digital es veia simplement com a edició filològica de variorum, perquè pot incloure un més gran nombre de variants. Però hi ha d’altres possibilitats, a més, que busquen marcar altres tipus de coneixement contingut en el text: edició geogràfica (topònims), prosopogràfica (noms de persones), històrica (registraria elements esdeveniments registrats al text), etc.

De moment no hi ha edicions digitals definitives filològiques de Ciceró, de Tàcit, ni d’altres autors capdals. Mentre n’esperem, poden anar fentse’n edicions digitals centrades en aquests punts: edició geogràfica per exemple (que podria ser també una variorum geogràfica). En això necessitem ontologies per a descriure formalment el coneixement geogràfic. El cas és construir representacions formals de coneixement. En el nostre cas, diu, emprem l’ontologia per augmentar el coneixement geogràfic.

Què és una ontologia, en humanitats digitals? Una estructura dirigida a analitzar la jerarquia categòrica d’un domini específic, amb un llenguatge capaç de ser emprar per màquines. Això evita inconsistències conceptuals i terminològiques. Les ontologies són com conjunts de paraules clau; per exemple, una ontologia prosopogràfica (es busca marcar els noms de persona), o una de geogràfica (els noms de lloc), o una que els sume els dos, etc.

El projecte dels ponents es diu Geolat: Geography for Latin Literature. La seua ontologia té quatre mòduls: GO geodata ontology): GO-TOP (top-level concepts in geography) GO-HUM (anthropic) GO-PHY (physical geography) GO-FAR (ancient geography).

Lana explica que escriure els mòduls de les ontologies dels seu projecte va ser difícil: es va realitzar de nit per part d’un grup de tres dones interessades en el tema, que de dia treballaven en altres coses.

El seu anglés és dubitatiu, i no és gaire fàcil seguir-lo (Borgna parla molt més fluidament). Ara ens diu com codifiquen ells les diferències entre topònims similars (Alexandria en Egipte o Alexandria Eschate?). L’objectiu de la tasca serà també la representació en mapa.

L’equip de Birmingham al qual pertany Fiona McGuire, que és amb mi en aquestes jornades, està fent una cosa similar, però jo diria que més complexa. Fiona treballa en la part de prosopografia (identificació i etiquetatge de persones).

En el diàleg s’esmenta també la geografia imaginària (“avernus”, per exemple, que també s’hi etiqueta). També se’ls pregunta quan estarà el seu projecte a disposició del públic. Expliquen que tardarà una mica; encara no tenen res online. Tenen un equip de col·laboradors que treballen dur, però encara falta, diuen. Ho anunciaran pels canals habituals, quan ho tinguen.

Acaba la primera sessió del matí. En la pausa salude Elena Spadini, Magdalena Turska i Clara Martínez, una jove investigadora de LINDH-UNED, que treballa editant en TEI obres de teoria poètica medieval castellana, fent un treball similar al meu de teoria trobadoresca.

Dimecres 16. Segona sessió: Building Communities

Monica Berti | Beyond Academia and Beyond the First World: Editing as Shared Discourse on the Human Past

Monica Berti (Leipzig) ens conta la seua experiència treballant amb diferents grups (investigadors, estudiants…) per a sumar expertises (habilitats) digitals i filològiques

Ella està treballant ara mateix per produir en versió digital certs índexs d’edicions crítiques en paper, que contenen moltes referències a cites, etc. Sobre la fotocòpia es fa un OCR en què naturalment apareixen moltes errates que cal rectificar. A més cal marcar l’idioma en cada entrada (grec, llatí).

Els cal també desambiguar, etc. El que remarca és el fet que, tot i que els programes per netejar textos passats per OCR són importantíssims, el que més cal, i del que menys n’hi ha, són col·laboradors humans, que revisen i comproven el resultat d’aquests processos automàtics.

Ens parla del gran projecte que mantenen: SunoikisisDC és un consorci internacional de programes per a l’ensenyament de Clàssiques en formats digitals: 12 països i 18 institucions (entre els quals no està Espanya). SunoikisisDC ofereixen el seu material online, i tot és públic, incloses les actes de les seues reunions.

En el diàleg, Berti esmenta també el projecte Ancient Lives, crowdsourcing que ofereix la tasca de transcriure de més de mig milió de documents provinents d’Oxyrhynchus.

Timothy L. Stinson | The Advanced Research Consortium: Federated Resources for the Production and Dissemination of Scholarly Editions

Timothy L. Stinson (U. North Carolina) participa en molt variats projectes des de l’Advanced Research Consortium: Federated Resources for the Production and Dissemination of Scholarly Editions.

L’ARC és una metafederació de cinc nodes orientats per períodes històrics. Ja en tenen tres en marxa, i dos n’estan en construcció.

En marxa:

·MESA (Medieval Electronic Scholarly Alliance)

·Nines (Nineteenth-century Scholarship Online)

·18thConnect (Eighteenth-century Scholarship Online)

En construcció:

·Modnets (Modernist Networks)

·Renaissance English Knowledgebase ReKN)

A més de tota aquesta tremenda estructura, ens mostra també un altre projecte que tenen en proves: SIRO (Studies in Radicalism Online).

En la plataforma base es poden fer cerques en el conjunt de tots eixos projectes, o sols en un. L’accés pot ser Free Culture Only, Full text Only, i Typewright Enabled Only.

En mostra una llista de categories de gènere (genre).

Ara parla del software open source que suporta totes aquestes iniciatives: Collex i BigDIVA

BigDIVA trau estadístiques en gràfics de diferents aspectes de les dades que hi ha en aquests projectes. Visualment és fantàstic.

Utilitat: emprat en recerca, i per a localitzar materials prinaris; els editors poden presentar-hi projectes per a peer review; el software, en codi obert (open source) està a disposició dels usuaris: Collex i BigDIVA.

Aodhán Kelly | Digital Editing in Society: Valorization and Diverse Audiences

Kelly se centra en la qüestió de qui edita en línia, dels diferents projectes en crowdsourcing, per exemple, i de com aquests s’orienten a diferents audiències. Tanmateix, diu, la cosa no és tan simple com separar en dos grups els investigadors i els no investigadors. Hi ha projectes dirigits a no investigadors que poden produir molt de coneixement.

Esmenta, per exemple, el projecte irlandés Letters of 1916, en què gent normal i corrent transcriu (i afegeix) cartes de gent normal i corrent. El mateix pel que fa a Genocide Archive Rwanda, en què tothom pot aportar. O Digital Thoreau.

Kelly discuteix el ben conegut concepte de digital divide (tall social entre els que tenen accés a ordinadors i internet, i els que no). Per al digital divide hi ha també altres factors: el grau d’analfabetisme, els factors socioeconòmics, l’accés a tecnologies diverses, per exemple. Kelly esmenta que cal plantejar-se les tauletes com a mijtans de difusió d’edicions crítiques. Jo complementaré això en el debat aportant informació derivada de les jornades The Academic Book in the South (que vaig ressenyar en l’entrada anterior d’aquest blog), fent constar que la valoració del digital divide ha de prendre en consideració ara no l’accés a ordinadors o no, sinó l’accés a telèfons intel·ligents o no (dels quals, segons es deia allà, tothom en té a l’Àfrica, i a bona part de l’Índia). Kelly esmenta el concepte “minimal computing”.

Dine amb Fiona a l’aire lliure; ens mengem un tros de pizza d’una paradeta i parlem del seu projecte. Donat que fa prosopografia (etiquetatge de noms de persona en les cròniques d’Alfons el Savi), voldria preparar un paper sobre les dones en aquests textos, ja que, havent etiquetat les persones que hi apareixen també d’acord al seu sexe i al seu estatus social, podrà, quan acabe el procés, recuperar-les totes i fer-ne un estudi.

Dimecres 16. Tercera sessió: Cultural Heritage

Hilde Bøe | Edvard Munch’s Writings: Experiences from Digitising the Museum

Aquest projecte intenta posar a l’abast de tothom els moltíssims documents que tenen al museu, cartes de o a Edvard Munch. Hi ha cartes en diferents idiomes; en noruec, per començar, però també en alemany, anglés, etc. Aquesta poliglòssia ha fet difícil atraure prou col·laboradors en línia, via crowdsourcing.

El que més apareix en la seua sessió són els problemes derivats del dret a la intimitat i de les lleis de copyright. Per exemple, han decidit no oferir en línia els textos en què és esmentat algú, fins a dos anys després de la seua mort.

El seu és un treball en procés, que ha d’anar lent perquè ha de presentar transcripcions que siguen fiables des del punt de vista acadèmic.

També s’inclouen en línia els objectes del museu (uns 24.000), que es projecta enllaçar als textos i viceversa.

La veu de Bøe, que llig just després del dinar, sona monòtona, i hi ha un sopor general a la sala. Però el treball que presenta és, sense dubte, impressionant.

Torsten Schaßan | The Influence of Cultural Heritage Institutions on Scholarly Editing in the Digital Age

Schaßan fa una presentació energètica que ens espavila del tot. Clar, concís, dóna molta informació i va directe al cor de molts dels problemes comuns en l’edició digital en Text Encoding Initiative. Divideix la seua xarrada en quatre parts: Què són edicions? Quants tipus d’edicions hi ha? Com consolidar les edicions? Influència de les edicions en les institucions.

Schaßan treballa a la magnífica Herzog August Bibliothek Wolfenbüttel, una biblioteca de recerca enfocada al període medieval i de principi de l’edat moderna. Aquesta biblioteca té vuitanta persones treballant-hi, incloent-hi personal dedicat a edicions digitals.

Què constitueix una edició? Per decidir-ho, haurem de mirar-hi les dades i la funcionalitat: Edicions, o part d’edicions? Edició, o sols transcripció? Siga com siga, les edicions haurien de poder ser reutilitzades per altres. Nosaltres, diu, oferim accés a totes les sourcefiles, que es poden descarregar, així com a l’arquitectura: a com els elements estan enllaçats els uns amb els altres. Ells treballen en documents en TEI.

Una edició se sol considerar quelcom més que no una pura transcripció. Però si és pura transcripció, també és faena: no hauríem de donar-li un nom especial?

La interoperabilitat: caldrà reconéixer que hi ha diferents tipus d’edicions.

Contestant, doncs, a la pregunta “Què és una edició?”, conclou: “Si declara ser una edició digital, ho és”. L’audiència riu.

Cal ser selectius a l’hora de planejar la nostra edició digital. No codifiques allò en què no estàs interessat, perquè cada element prendrà dels teus recursos. Si no esteu interessats en lingüística, no codifiques elements lingüístics, avisa.

No existeix EL text, sinó vistes o comprensions dels texts. Els elements correspondran al tipus de text que es veu.

Els editors cofifiquen amb un propòsit (i a propòsit, a posta, on purpose). Aquest propòsit s’esbrina examinant-ne el codi (que ha d’estar accessible: ha de ser codi obert).

Exemple: com s’empra, en una determinada edició, l’atribut @type? Importància, per ordre descendent: <div>, <note>, <rs>, <ref/ptr>, <idno>, <title>, <bibliScope>, i altres.

Els valors de @type dins de <div> hauran de ser definits. Segueix una value list amb namespaces.

Si s’hi han emprat altres valors, caldrà distingir:

·Equivalència semàntica.

·Remarcar (enhancing) la llista de valors permesos (allowed values).

·Ordenacio jeràrquica dels valors: @subtype.

·Prevenir el tag-abuse: s’haurien haver emprat altres elements en comptes de l’elegit.

Com es mantenen les edicions? Les dades són més sostenibles, més útils, com més emprades són, més reusades. Cal fomentar aquest procés, doncs.

Un treball està en progrés fins que l’obra és publicada en línia; això és el que se sol fer. Però, indica, algun material podria posar-se abans en línia, sense retenir-ho tot fins a l’acabament total.

Les Editiones Electronicae Guelferbytanae. Publicar exigeix no sols inventariar, sinó catalogar. S’esmenten els nivells de preservació: Bitstream, aspecte, entorn i funcionalitat

Revisions: fa distinció entre revisions del contingut i revisions tècniques (no de contingut): errates, typing mistakes, errors de transcripció, etc. Les revisions de contingut s’han de documentant emprant <revisionStmt> / <change>, i han de ser aprovades pels autors. Això no cal en les revisions tècniques (que no afecten el contingut), ja que queden emmagatzemades en el text versioning.

Institucions i projectes: cal que les institucions cooperen amb els projectes des del principi, per a administrar el procés d’edicions; per exemple per documentació, proporcionant schemes (TEI) i espais de col·laboració.

Les institucions estan començant a funcionar també com a editorials: nosaltres, diu, com a biblioteca som també una editorial.

Esmenta, entre els consells en aquest punt, el tipus de llicències que empren: CC-BY-SA.

El paper de les institucions hauria de ser estimular el procés d’harmonització i de normalització: ODD, schema, normdata. Han de pressionar els investigadors individuals cap a l’accuracy, la precisió en els mètodes i la nomenclatura.

Maneres d’emmagatzemar, mantenir i publicar edicions digitals. La seua biblioteca, per exemple, només adquireix ebooks si se’ls autoritza a posar-los en línia per a consulta. Si no, simplement no els compren.

Dinara Gagarina / Sergey Kornienko | Digital Editions of Russia: Provincial Periodicals for Scholarly Usage

Comença Dinara Gagarina, de Perm State University. Perm és una província de la federació russa. El seu projecte consisteix a digitalitzar publicacions periòdiques provincials del període 1914-1919, com a font històrica per a l’estudi de la primera guerra mundial i de la revolució russa.

Aquestes publicacions cobreixen diferents moviments ideològics i polítics, i estan materialment deteriorades. Ens ensenya el seu sistema de classificació, a través d’una sèrie d’exemples de visualitzacions. Es veu que treballen molt bé, i amb una voluntat d’estandardització considerable.

El segon dia em perd la primera sessió, perquè no puc anar-me’n sense veure la tremenda catedral de Köln. Fiona me’n fa un resum ràpid. Tot sembla ben interessant, i lamente no haver-hi estat present.

Dijous 17. Segona sessió: Publishing

Michael Pidd | Scholarly Digital Editing by Machines

Pidd té molta experiència en edicions digitals, i el que ens ensenya és valuós, sobretot per als més avançats. Bàsicament ve a dir-nos que la via d’edició futura és, en comptes d’etiquetar-ho tot manualment, crear algoritmes perquè la màquina etiquete automàticament grans quantitats de textos, de dades. Editar digitalment és una forma d’enginyeria (engineering), centrada a crear algoritmes digitals que la màquina puga aprendre.

La tasca de les persones que hi intervenen, doncs, haurà de ser supervisar que el treball de l’ordinador siga correcte, repassar l’etiquetatge previ que haurà fet la màquina. Com més s’avança, les màquines prenen decisions més complexes. Pidd es refereix ara a The Digital Panopticon, iniciat per la Universitat de Sheffield. Treballen en la transcripció i marcat de casos legals de 90.000 persones processades i deportades a Austràlia.

El factor humà és necessari: una cosa que la màquina no pot fer, per exemple, és distingir si el John Smith d’un document és el mateix John Smith d’un altre. Però passada eixa fase, l’ordinador serà capaç d’emprar aquest material per a escriure biografies de tota eixa gent.

Com més gran la quantitat de dades, més calen els ordinadors. Però llavors apareixen altre problemes en processar la informació, també. Els ordinadors han d’emprar-se per a realitzar accions simples i repetitives de manera ràpida.

Certament, diu, les edicions mecàniques poden contenir detalls inacurats. Però, avisa, li ha moltes males edicions fetes a mà, també. Però quan es va una mala edició digital, aquesta és rectificable, amb més o menys dificultat. Posa l’exemple de John Foxe’s Acts and Monuments Online: elaborar el projecte va durar vint anys, i va caler rectificar errors de concepte inicials. Però finalment la qualitat final del text ha estat un complet èxit, diu.

Pidd adverteix que alguns petites edicions digitals són poc més que ebooks. És millor, diu, aprofitar els ordinadors per realitzar accions més complexes.

Passa ara a parlar del seu projecte Linguistic DNA: Modelling concepts and semantic change in English 1500-1800. És difícil per a mi concretar en detall del que es tracta. Té en compte algoritmes complexos referits a freqüència, proximitat a una distància n, sintaxi, distància semàntica…

Em costa seguir-lo perquè dóna moltíssimes informacions, però m’adone que Pidd és una persona especial en el ram, igual que ahir Schaßan: molt clar, molt específic, amb molta experiència, i baixant als detalls amb què cal encarar-se, es faça el que es faça. Fiona, que treballa amb ell, me’l va presentar ahir, i se la veia ben pagada de col·laborar-hi.

El debat se centra sobretot en la qüestió de què entenem per “concepte”. A propòsit d’açò, jo li demane opinió sobre The Concept Lab, projecte que es realitza ací a Cambridge, dins de CRASSH. Pidd diu que és molt vàlid, però que ells se centren en questions estadístiques al voltant d’un sol concepte: com apareix eixe concepte; com creix en el seu ús, i com decau després; mentre que l’equip de Linguistic DNA busca altres factors també, per sota del valor estadístic.

Anna-Maria Sichani | Beyond Open Access: (Re)use, Impact and the Ethos of Openness in Digital Editing

Els punts que presenta Sichani són vitals per a qualsevol aspecte de la investigació digital. Comença exposant que la idea d’accés obert indica manca de barreres; i que, per tant, té dues vessants: es refereix a no pagar per la informació acadèmica; però també a llicències en obert, a tenir el permís legal d’accedir-hi. D’acord amb aquestes barreres, hi apareixen diferents variables.

Aquest moviment parteix d’un concepte molt nou: busca fer un determinat contingut (informació, text) valuós no per escassesa, sinó al revés, per posar-lo massivament a l’abast, tant per al seu ús com per al seu reús. Com més creix la quantitat de consultes i d’ús, més en creix el valor.

Hi ha vegades, per exemple, que tenim accés gratuït al text, però no tenim permís per reproduir-lo (potser ni tan sols en fragment) en la nostra pròpia investigació: no podem reusar-lo, per falta de permís.

Per això, l’àrea d’ús i content assessment (avaluació del contingut?) és aquella que atrau més atenció ara, en el tema d’accés obert. D’acord amb açò, és un bon pas afavorir l’ús, còpia, distribució i modificació del nostre contingut.

Ara empra dades provinents del Catalogue of Digital Editions de Greta Franzini. Hi veiem que el 55% d’aquestes edicions, tot i poder ser catalogat com a accés obert, no permet accedir al codi font (sourcecode). Sols un 12’7% és a la vegada accés obert i codi font obert.

Les barreres que queden, ara com ara, giren al voltant d’aquests punts:

Contingut a través de diferents dominis (cross-domain content) i copyright diferent.

Dades i contingut més enllà de l’accés.

Qui és el propietari de què? Cal tenir control sobre les dades pròpies, i saber quina llicència hem d’elegir.

La majoria de productes estan encarats a la impressió, de manera que són tancats a la reutilització.

Hi ha com una por de perdre control sobre les dades per part dels organismes que publiquen contingut en accés obert: “Mireu, però no toqueu”. La ponent diu que mereixem alguna cosa millor.

Reusar per evolucionar és una idea vital: en l’època de la impremta, d’un document se’n fan molts, però no el podem modificar. Amb un producte digital també es pot fer això; i de fet és el que s’està fent en bona part. Però també s’hauria de poder actuar sobre el codi font. (No es refereix a canviar-lo en el lloc que consultes, sinó a poder-lo descarregar i refer-lo per aplicar-ne el mètode, modificat, a la teua investigació.) Per a això cal transparència crítica.

James Cummings ha suggerit “Agile editions”: obertura i distribució dels arxius base XML. Això implica treballar en comú per distingir i superar els errors. S’han fet també altres propostes; totes les que s’han fet vénen a confluir en la necessitat de poder compartir el codi, a l’estil GitHub.

Regles de la proposta de Cummings:

·Atribució clara de qui edita què

·Respectar l’elecció de llicència dels creadors del codi

·Establir estàndards

·Mecanisme de versionat

·Mantenir un registre (d’origen i modificacions) i establir bones comunicacions

Una mostra de projecte que no sols és open-accessed sinó també open-ended: el Jonathan Swift Archive ho ofereix i ho ensenya tot: les guidelines, el sourcecode, etc. En principi es va crear un prototipus de codi, i d’ací s’ha emprat el codi per a d’altres projectes posteriors, adaptat a cada necessitat, cosa que beneficia tothom. Això passa també amb Transcribe Bentham. En tots els casos, les transcripcions textuals en XML poden ser reusades.

Reuse it or lose it!, acaba Sichani: la reutilització dels arxius en XML i del codi font assegura la sostenibilitat del contingut.

Alexander Czmiel | Sustainable Publishing: Standardization Possibilities For Digital Scholarly Edition Technology

Czmiel ve de la Berlin-Brandenburg Academy of Sciences and Humanities. Advoca una estandardització de les tecnologies amb què es realitzen les edicions digitals o, avisa, tot el que s’està fent es perdrà.

La dita acadèmia té molts fons i és molt antiga. Tenen inscripcions de textos egipcis, grecs, cartes antigues, etc. I per a manejar tot això, l’acadèmia va fundar TELOTA (The Electronic Life of the Academy) en 2001. Han desenvolupat més de 40 projectes fins ara, amb un equip de sis membres, i estudiants ajudants. Es dediquen a desenvolupar eines digitals, i entre els seus projectes hi ha vint-i-nou edicions acadèmiques digitals.

Tres d’aquests projectes han tancat, i uns altres s’han anat modificant respecte del pla inicial; la gran majoria, tanmateix, semblen haver tingut èxit.

Czmiel ens va donat informacions ràpides; aquesta ponència guanyarà molt amb les filmines. Per exemple, s’esmenta un Digital Schol Edit Layer model que no sé ben bé a què fa referència. Sota el markup de les anotacions i metadata, de les digitized images i full text, i a sota de tot, hi ha el codi font. Per damunt, aquelles àrees constitueixen l’storage & index level; per damunt del qual hi ha el nivell de la presentació; per damunt del qual, el de la interacció i l’anàlisi.

Recorda que tot açò depén del sistema operatiu i del hardware, la màquina.

Llavors com podem descriure, harmonitzar i estandarditzar la tecnologia de les fonts? Declara que el codi font a emprar ha de ser: simple, pragmàtic, extensible, de baix cap amunt, i per a casos d’usos definits. La seua solució: tecnologies XML, XML database (eXistDB), XSLT, Xquery, etc. Cal que al projecte acompanye una documentació normalitzada (project description standard: ProDeSt), que legible per la màquina.

En aquest propòsit d’adjuntar documentació al projecte, què s’ha de documentar? Per començar, les llicències (CC-BY? CC-BY-SA?), les interfícies també. I l’empaquetat (packaging). Ací em perd.

Ells empren eXPath packaging system amb eXistDB 2.0.

Cal donar suport a eines de codi obert, diu (el tema és important, i ix ara altra vegada). I cal més comunicació entre els humanistes digitals i la comunitat de desenvolupadors. Recorda que cal contribuir econòmicament a projectes open source, perquè aquella gent han de viure d’alguna cosa.

Dijous 17. Tercera sessió: Licenses

Walter Scholger | Intellectual Property Rights vs. Freedom of Research: Tripping Stones in International IPR Law

Aquest ponent també falla, per desgràcia, perquè el tema de què havia de parlar és molt important en qüestió de drets i copyright.

Wout Dillen | Editing Copyrighted Materials: On Sharing What You Can

@WoutDLN, University of Antwerp & Högskolan Borås

Ens explica que en l’actualitat tot el que es refereix a infracció de copyright és un risc importantíssim per a qualsevol investigador. Esmenta com a exemple el cas de les disputes per la propietat del diari d’Anna Frank.

Dillen comença recordant que tots els actes d’edició haurien de ser atribuïts (és a dir, que cal que quede constància de qui ha editat què, especialment en treballs digitals en equip). Les llicències Creative Commons ixen de seguida. Dillen indica que la CC-BY-NC (non-commercial) és massa restrictiva, i no soluciona problemes, sinó que en crea molts més (altres especialistes de l’audiència ho remarcaran també, després). Quan s’opta per llicències restrictives com la NC, les negociacions per a edició, elaboració, publicació, esdevenen molt delicades, i hi apareixen els advocats, es demana la participació dels inversors, etc. Dillen recomana, com a alternativa, CC-BY-SA (share alike).

Això (la qüestió de l’opció per NC o no, si he entés bé) va despertar un fort debat la primera vegada que es va enunciar en un congrés en 2013 (les piulades es poden buscar en Twitter, #DH2013). Però ara, amb l’experiència dels últims anys, es veu que el SA és molt preferible al NC.

Dillen ho exemplifica amb casos literaris diversos, que inclouen els manuscrits de Proust. Horrors a què porten les actuals i abusives lleis de copyright: les obres inèdites de Samuel Beckett (mort en 1989) no podran passar a domini públic fins 2040 en el Regne Unit i Canada, i fins 2060 als USA.

Woolf Online, amb un altre tipus de llicència, permet la consulta directa de manuscrits i extractes de Virginia Woolf. Però el contingut el web no es pot reproduir, modificar, ni mostrar en altres webs, etc. Els nous editors no podran fer públic el seu material fins que no passen molts anys.

Les metadades són tema important a tenir en compte en escollir llicència: compartir, aprofitar i fer créixer el coneixement pot resultar difícil, si no. Per a això, cita l’exemple novedós de The Advanced Research Consortium (ARC), un consorci d’acadèmics compromesos en l’avançament de la recerca en les humanitats, a través de comunitats en línia especificades per períodes, construïdes al voltant de revisions per pars, de l’agregació, i de la cerca de dades digitals.

Esmenta també l’eina ODD de la Text Encoding Initiative, que és important per compartir metadades i criteris. I també, la norma Fair use de la legislació americana, que estableix que les cites per a estudis, investigació i comentari textual, per exemple, són excepció a les lleis de copyright. Però en la pràctica, el fair use pot ser contestat davant un tribunal pels detentadors del copyright (que sovint no és ni el propi autor, sinó els seus hereus), i dependirà de com ho veja cada jutge en particular. És, realment, molt complicat.

Hi ha, també, el problema de nomenclatures divergents: què és un editor, per exemple? I què és col·lació? De quantes menes n’hi ha? A Antwerp han creat una interessant iniciativa: el Lexicon of Scholarly Editing. Se centra en descripció i fixació de nomenclatura.

Tornant a la doctrina del fair use, en la pràctica podria resumir-se en:

·Que siga amb propòsit de recerca

·Que només presente fragments

·Que queda clara l’atribució a l’autor

·Que presente objectius nous i originals

·Que siga un entorn de recerca transparent i no comercial

Totes aquestes característiques es compleixen al peu de la lletra en l’exemple que ens presenta a continuació: el Finnegans Wake Extensible Elucidation Treasury. És un projecte col·laboratiu en què els investigadors presenten, per a cada frase o sintagma, fonts, variants, etc. Com que el web presenta el text tan breu i atomitzat, aquest és un dels pocs webs que no ha estat obligat a tancar per la pressió dels hereus de James Joyce.

El debat d’aquesta ponència té moltes intervencions i és molt viu, i molts dels assistents presenten els seus propis casos d’horrors derivats de qüestions de copyright, i comenten les limitacions a la investigació per aquesta causa. Speers remarca que la cosa ha arribat al punt que els professors d’universitat no poden oferir als seus alumnes fotocòpies de fragments de textos literaris a classe. Bé, oficialment això mateix passa a l’estat espanyol.

Merisa Martinez / Melissa Terras | Orphan Works Databases and Memory Institutions: A Critical Review of Current Legislation

Terras està recuperant-se d’una lesió i no ha vingut; és Martínez qui presenta la ponència.

Les obres òrfenes, en termes de copyright, són aquelles de les quals no se sap qui n’ostenta la propietat intel·lectual. Les lleis relatives al tema són complicadíssimes i, en comptes de declarar que tothom pot emprar aquestes obres fins que no es demostre de qui són, exigeixen que no es puguen emprar de cap manera fins que no es demostre, amb proves, que s’ha fet tot el possible per localitzar-ne el propietari o els seus hereus.

Per indicar que la propietat intel·lectual no és un tema menor, i que importa deixar clar qui és el propietari de què en el present món, Martínez comença presentant-nos una fotografia, bellíssima, d’un congost verd amb una cascada, quasi a contrallum. Una fotografia excel·lent que va fer ella, amb molt de treball perquè el lloc era quasi inaccessible. La va mostrar a uns pocs amics, i un d’ells la va posar en Facebook sense cap marca d’atribució. A partir d’ací, la foto va començar a rodar anònimament, i amb el pas del temps diverses persones van declarar que en posseïen els drets. Un altre exemple és el d’una artista que se sol fotografiar amb una nova, vestides ella i la nina de la mateixa manera. Bé, les fotos es difonien, ben atribuïdes, a través de les xarxes socials. Però més tard, un altre pressumpte artista va penjar una d’aquestes fotos en una de les seues exposicions, i la va vendre per 9.000 dòlars. Tenia dret a fer-ho aquest últim? Molt discutible.

Martínez configura la seua exposició al voltant d’unes quantes preguntes. En el tema de la propietat intel·lectual:

·Cap a on anem?

·Per què ens ha d’importar?

·Quins són els temes clau?

·Qui se n’ocupa?

·Com se n’estan ocupant?

·Què caldria fer a continuació?

La qüestió de què podem fer quan no sabem qui és el propietari de materials que ens interessen, s’agreuja amb els materials degradats: fotogrames tant com manuscrits. La manca d’accés a molts d’aquests materials més degradats n’impedeix en la pràctica les possibilitats de recerca.

Hi ha un munt de factors que en fan difícil la cerca: sovint, el propietari dels drets és desconegut o no pot ser localitzat. Per exemple dones que es casen i canvien de nom, i se’ls perd la pista.

El tema de les obres òrfenes hauria d’important, perquè constitueix el 5-10% dels fons de biblioteques, arxius i museus. Al Regne Unit se n’ha inventariat cinc milions, entre GLAMs, Universitats i individus privats.

Tipus de materials: Impresos de tota mena; material audiovisual; obres onèdites, i still images (fotos, negatius, etc.)

Quins organismes se n’ocupen? Al Regne Unit hom es basa en l’informe de JISC “In from the cold” (2009), i el posterior informe Hargreaves (2011). Existeix també una directiva de la Unió Europea:

2012/28/EU.

Com se n’ocupen? El cas de la Unió Europea. La UE va decidir impulsar una base de dades comuna, a la manera de la d’Europeana: l’Orphan Works Database. Martínez veu, però, que no s’està emprant tan eficaçment com es podria pensar. Fins ara, hi ha vint països que no han emprat gens la base de dades (entre ells Espanya, França i Bèlgica); d’altres països l’empren ben poc.

En canvi, per exemple des d’Hungria hi ha molta activitat, i cada dia s’hi consulta, especialment sobre films. Martínez ens mostra ara la versió d’aquesta base de dades en la interfície del Regne Unit, començada en 2014: sols hi ha 312 resultats de gent que haja pujat materials per a consulta; i això que és l’únic estat membre que permet individus particulars (no sols institucions) pujar-hi coses. El que és més polèmic és la pujada de fotografies, ja que algunes associacions de fotògrafs s’oposen que la fotografia sobre la qual es consulta es visualitze.

En summa, les institucions europees no estan traient partit de la plataforma en qüestió, fins ara.

Per què? Per diversos motius, però cal tenir presnet el fet que algunes cerques són enormement difícils. Una good faith search és molt lenta i cara. L’equip que representa Martínez estan treballant en un informe: la principal queixa dels usuaris és precisament la lentitud de les cerques.

Suggeriments per canviar la situació:

1: Guiar-se per la lley USA safe harbor/fair use for educational purposes: Safe harbor és la llei que protegeix Youtube (s’hi penja el vídeo, i si l’amo reclama, el lleven). Es podria fer el mateix en aquests temes.

2: Diligent search guidelines: que la cerca fos més ràpida; no morir-se buscant qui té els drets d’una foto, per exemple

2: Els estats membres EU haurien de donar feedback de com va la plataforma.

4: Per al Regne Unit, que ara ofereix llicències de set anys de non-commercial works: revisar eixa estructura i canviar la llei.

5: Incorporar still images (fotos, etc.) a la base de dades en vista. Mentre això no passe, es poden deteriorar definitivament moltissimes fotos i altres materials per tota Europa, que no es cuiden perquè romanen en aquest buit legal.

I ací acaba la meua crònica. Les jornades van seguir un dia més, i ací hi ha els abstracts de totes les ponències.

Aquests temes són vitals per al futur de les cultures. I no per al futur remot, sinó per a l’immediat. Cal actuar i incorporar aquests coneixements, també en la nostra cultura.

Jornades The Academic Book in the South

març 9th, 2016
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Jornades The Academic Book in the South

De Cambridge estant, aprofite totes les ocasions que se’m presenten per aprendre sobre edició digital, especialment sobre edició digital acadèmica (universitària). Això va fer que m’interessara per les jornades The Academic Book in the South, que s’han celebrar a la British Library els dies 7 i 8 de març de 2016. Van ser dos dies molt intensos, i vaig estar prenent notes tot el temps. La meua crònica és fragmentària i prové d’eixes notes, preses amb el formidable Evernote.

El primer ponent va ser Sukanta Chaudhuri (Jadavpur University), que comença declamant l’obvi: la principal limitació en l’Índia per a l’edició acadèmica són, naturalment, els diners. Cal canviar el sistema d’edició electrònica, ens diu, no sols demanar canvi de detalls. Remarca el fet que hi ha institucions que mantenen els seus fons tancats, malgrat tenir-los digitalitzats, i no se sumen al moviment Open Access. Adverteix que ell sols parla del que coneix del seu estat, no del conjunt d’India, perquè no té accés al que hi passa; els diferents estats tenen dificultats per intercomunicar-se, i no és el menor dels problemes la varietat de llengües de l’Índia. Les grans editorials corporatives no es posen prou al dia. Hi ha recursos humans, gent preparada per al salt digital, per exemple; però cal coordinació: es pot aprendre molt dels informàtics.

En segon lloc parla Sari Hanafi (American University of Beirut), que se centra en el mercat editorial en el món àrab; i el panorama és prou penós: tant perquè hi ha molt pocs lectors com per les limitacions diverses a la llibertat d’expressió. Un punt interessant que presenta és el fet que no convé centrar-se sols a estudiar la producció de llibres, sinó també la venda de llibres. Si els llibres no poden ser distribuïts, per exemple, és com si no s’hagueren imprés. Ens explica que al Líban s’imprimeixen molts dels llibres del món àrab, entre altres coses perquè hi ha països àrabs on tramitar l’edició d’un llibre pot ocupar fins dos anys de procés; així que s’opta en molts casos per la importació. Dóna detalls de Síria, per exemple; però va donant notícies a tal velocitat que és difícil seguir-lo, en ocasions.

Hanafi assenyala com al món arab les ciències socials no es respecten; es consideren deslegitimades (esmenta l’estudiant italià de Cambridge que va ser torturat i mort en Egipte; aparentment estava fent treball de camp). La recerca social, per tant, només es fa quan és subvencionada per institucions internacionals, i poca. La política, doncs, és una part vital del procés. I, quan els investigadors àrabs publiquen a països del primer món (el que es dirà usualment “el Nord”), no els llig ningú al seu país; i viceversa: si publiquen al seu país, els col·legues del Nord no se n’assabentaran. “Publish globally and be punished locally, or viceversa”.

Una de les carències que remarca és la falta de portals, i de bases de dades cercables a text complet (full-text searchable databases) de contingut panaràbic. Hanafi acaba enfasitzant el paper dels llibres front als articles, i com la publicació del llibre esdevé en aquests països un statement (una declaració), no sols acadèmic, sinó també social. El problema és que, si publica un llibre que no agradava al govern del seu país, llavors l’autor s’exposa a la repressió. Per tant, publicar un llibre acadèmic també suposa un risc.

Al torn de paraules, algú de l’audiència remarca que cal canviar com es fan els rànquings de les universitats, ja que comparar universitats d’Etiopia i d’Estats Units no té ni cap ni peus. Hanafi assenyala el cas de Turquia, en què als acadèmics se’ls permet dedicar una part del seu temps a traduir un parell d’articles per mes, del turc a l’anglés o de l’anglés al turc, cosa que augmenta la interacció entre la comunitat científica turca i el món.

Després de la pausa ve la primera taula rodona. Parla en primer lloc Stephanie Kitchen, directora de la revista Africa. També publiquen altres revistes. Els costa trobar co-editors per als exemplars en paper. Assenyala com l’edició electrònica augmenta l’impacte de les revistes. Més difícil és la disseminació de monografies (en paper). I encara no han trobat ningú que els escriga una monografia sobre dones africanes.

Insa Nolte (University of Birmingham, i col·laboradora en una institució nigeriana, si he entés bé), explca que internet es encara escàs en Nigèria, així que parla del llibre imprés. Els investigadors nigerians es concentren a publicar articles, ja que llibres i articles compten el mateix en els rànquings del seu país (el mateix passa a Espanya).

A continuació parla Padmini Ray Murray (Srishti Institute of Art, Design and Technology). Comença assenyalant com el factor digital ha canviat la idea de què és un llibre.

Trobe interessantíssima una dada: a l’Índia, els lectors digitals han passat per alt la fase de lector en PC, i passat directament de llegir en paper a llegir amb el mòbil (Chaudhuri insistirà després en el mateix: a l’Índia, l’eina de connexió a internet és el mòbil, no l’ordinador. Més tard, al diàleg d’una altra sessió, resultarà que també a l’Àfrica més del 50% de la població té mòbil, i aquesta és la seua eina de connexió a internet). Murray fa referècia als walled gardens que cada companyia d’e-readers estableix (el compres un kindle, i has de comprar els llibres electrònic a Amazon, etc.). Esmenta de nou (com havia fet Chaudhuri) que la falta d’infrastructures impedeix indis d’un estat tenir accés a la cultura d’un altre estat, perquè hi ha proporcionalment molt poc encara en llengües índies en internet. A continuació esmenta Wikimedia, que està fent molt per eixes llengües: en l’impuls de Wikipedia és determinant el fet que alguns operadors indis d’internet permeten que a l’hora de collaborar amb Wikipedia el cost per a l’usuari siga zero.

També Murray assenyala que la majoria d’editorials no s’atreveixen (o no estan interessades) a innovar. I és també un problema per als autors indis que la transcripció d’idiomes indis no és sistemàtica en els diferents catàlegs de biblioteques del Nord, ja que els dificulta ser descoberts.

Altres iniciatives esmentades per Murray són, entre altres, la Internet researchers’ conference 2016 (IRC16); i Mukurtu, “content management system for indigenous communities”.

Un editor africà de l’audiència explicita el fet que Oxford University Press, MacMillan i en menor mesura Cambridge University Press posen uns preus que fan l’accés des de països del Sud pràcticament impossible. La qüestió dels preus impossibles del llibre acadèmic tornarà a aparéixer.

Un jove membre de l’audiència planteja que els investigadors del Sud haurien de posar en comú els seus coneixements en alguna mena de plataforma pròpia, per tant de donar una alternativa a l’actual paradigma.

Des de l’audiència es queixen també que les publicacions africanes no solen ser citades, ni tan sols quan es fa recerca sobre temes africans. Hanafi li diu invisibilitat al Nord de la investigació del Sud.

A l’hora de dinar parle amb el jove caribeny, que dirigeix una revista de ciències socials en Open Journal Systems a la seua institució en Trinidad i Tobago. Li suggerisc una ullada a GitHub com a punt de partida per a formar un fòrum alternatiu d’investigadors, que és el que ell busca. També amb l’editor holandés, que li ensenya vies d’implementar

Abans de recomençar, ensenye a David Trefas (bibliotecari de la Universität Basel, on estan implantant OJS) la pàgina de la nostra revista Magnificat CLM, així com la pàgina general OJS de la UV.

Després de dinar parla Walter Bgoya, de Mkuki na Nyota Publishers, Tanzania (pronunciat “Tanzanía”). Explica una clara història de discriminació i racisme en el món de l’edició.

Des del públic Shamil Jeppie, un editor sudafricà que parlarà demà, explica que estan coeditant amb el Human Sciences Research Council Press de Zaire i la seua experiència resulta espectacular: HSRCP posa la versió digital dels llibres de coediten a disposició dels usuaris amb descàrrega lliure; i com més descàrregues hi ha, més llibres es venen en paper. El document digital actua com a publicitat de l’objecte tangible. Aquest és el tipus de fet que les editorials que treballen de manera tradicional no volen entendre de cap manera.

En la taula redona del final del primer dia (que em perd perquè me n’havia eixit a treballar en la British Library), només arribe a temps de sentir Maria Marsh, que representa CUP. És una taula redona de representants d’editorials universitàries del Nord que treballen en temes del Sud. Hanafi, des del públic, se li queixa que el seu llibre val 130 lliures, i que com ha de demanar als seus col·legués del Líban que li’l compren, si és una escala de preus que està totalment per damunt de les seues possibilitats. Açò concita molta acquiescència per part de l’audiència. Des de la taula s’assegura que és el que val processar un llibre acadèmic; i que si les editorials universitàries nordamericanes poden vendre llibres similars a trenta dòlars és sols perquè estan molt subvencionades, mentre que les europees no. De la taula, m’interessa particularment Frances Pinter, de Knowledge Unlatched, que ofereix llibres gratuïts per al lector. Pinter abans havia treballat per a l’Open Science Foundation.

Des de la taula també, Mary Jay recorda que el sector editorial és una indústria estratègica, i que com a tal ha de ser fomentada i protegida.

El segon dia de matí es discutiran les infrastructures de biblioteques al Sud. Ha d’haver estat molt interessant, però m’ho perd perquè tinc faena a la British Library.

M’hi incorpore després de dinar, a temps d’escoltar Abhajit Gupta, director de Javadpur University Press, Índia, que conta la seua experiència i les dificultats a què s’enfronten. He quedat admirada de la professionalitat de tots els ponents indis: la seua capacitat de visió estratègica, els extraordinaris recursos humans que representen per al seu país. Després de Gupta tornarà a parlar Padmini Ray Murray. La crònica de Gupta és molt interessant; em quede sobretot en la qüestió de la distribució que, quan falla (i pot fallar fàcilment en segons quins països), es carrega tot el procés del llibre imprés: per això han començat a distribuir-se ells mateixos els llibres.

Tant Gupta com Murray fan molt d’èmfasi en el fet lingüístic de l’Índia, un país sols unificat per la llengua del colonitzador; sota aquest nivell, les cultures en els diferents grups de llengües estan totalment desconnectades les unes de les altres. D’altra banda, els investigadors indis són totalment bilingües (llengua pròpia-anglés), i empren les llengües indiferentment, i no d’acord amb els temes ni els objectius (cosa que, supose, descarta alts nivells de diglòssia).

Murray remarca també com l’escassesa de llibres en la llengua pròpia fa que les cultures estiguen traient molt de partit del vehicle digital. Posa com a exemple l’enorme vitalitat de la blogosfera bengalina, amb dades provinents de Tanmoy Bir. També remarca que la història pròpia, la cura de l’herència cultural, fa que hi haja persones treballant en línia per la llengua pròpia per pur amor a la cultura, amb iniciatives com Rekhta (Urdu Poetry, Urdu Shayari of Famous Poets) o Indian Memory Project.

Parlant de les múltiples transformacions que s’estan operant en països del Sud, Murray també esmenta el fet que les copisteries, en una part significativa de l’Àfrica, havien estat transformant-se en impremtes de print-on-demand amb Paperight; sembla que Paperight ha acabat tancant, però Alastair Horne (@pressfuturist) piula l’enllaç al relat de l’extraordinària experiència.

Des del públic esmenten Amazon com a distribuïdor. Gupta diu que Amazon els demanava unes credencials de negoci que ells, com a nonprofit university press, no podien complir; per això ara s’ha preparat per a vendre online ells mateixos. Afegeix el fet que és important crear més estudis per a la formació de curadors i editors; ells han començat a oferir un curs amb aquest tema.

En l’última sessió parla una ponent que no va poder llegir ahir: Ola Uduku (Dean International for Africa, University of Edinburgh) amb una curta intervenció. Ens conta què va veure la setmana passada en dues universitats en Ghana que va visitar: tenien biblioteques, i els seus llibres eren mescla de llibres acadèmics locals i internacionals, però eren vells, i els prestatges es veien mig buits; la majoria dels llibres tenien més de deu anys. Les publicacions periòdiques havien desaparegut, ja no se’n compraven. Les biblioteques estaven raonablement mantingudes, netes, en condicions; però tenien pocs fons. Es veien pocs estudiants en la majoria de seccions, perquè es trobaven tots a la sala d’informàtica: IT Resource Centre, en Open Access. Els estudiants africans tenen clar que han d’investigar per via digital.

Una membre de l’audiència pregunta, molt previsiblement, què passaria amb els estudiants pobres que no poden pagar-se un ordinador; sembla no haver escoltat Murray i Chaudhuri, que ja havien assenyalat que una cosa és que en aquests països hi haja pocs ordinadors, i una altra que no hi haja accés a internet. Ola contesta que Africa té una de les estadístiques més altes de penetració de smartphones: no tindran PC, però lligen amb el mòbil [com els joves europeus].

Em queden impressionada amb la imatge que ens presenta Marilyn Deegan (King’s): les biblioteques sudaneses han començat a oferir cursos online, i els nòmades beduins els segueixen amb els seus mòbils.

En el panell final de conclusions de les jornades, se les avalua molt positivament (hem aprés molt), i el tema que apareix amb més insistència és que el model del llibre acadèmic, als preus actuals, és completament insostenible, tant al Sud com al Nord.

Si voleu més informació, podeu seguir el Storify de les jornades.

En la mort d’Umberto Eco

febrer 20th, 2016
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a En la mort d’Umberto Eco

Ha mort Umberto Eco. L’home tenia ja vuitanta-quatre anys, així que no ha vingut com a sorpresa. I malgrat això, estic plorant des que he llegit la notícia. Naturalment, tothom està explicant que gran intel·lectual era; algun, fins i tot, l’ha anomenat el darrer dels deconstructius a morir. Quina gràcia li hauria fet, tant que se’n distancia ell a llibres com Interpretation and Overinterpretation!

 

Això a banda, estic sorpresa per com m’ha afectat aquesta mort. No el vaig conéixer mai personalment, no; el més a prop que he estat d’ell ha estat com a seguidora a Twitter (sí, també Eco era a Twitter; però hi escrivia poc). Tanmateix, la presència dels seus textos ha estat una constant en la meua vida. El primer llibre que li vaig conéixer va ser en 1975, com a semiòleg: La estructura ausente. Afortunadament per a nosaltres, estudiants d’aleshores, els editors espanyols van començar a traduir-lo ben d’hora.

 

Vaig tardar anys a saber que aquell modern semiòtic, que deia coses tan profundes amb un llenguatge sempre clar, s’havia format com a medievalista. I amb una tesi sobre Tomàs d’Aquino! A mi, que començava a estudiar la cultura medieval, em va animar moltíssim saber que aquell autor tan cool era un erudit en aquest camp. Perquè llavors, a inicis dels anys vuitanta, els medievalistes de nom eren gent gran, que feia un treball molt seriós, però als quals costava imaginar com a lectors de còmics, o espectadors de televisió i fins de cinema. Amb Umberto Eco, el procés va ser el contrari: descobrir que algú que sabia molt de còmics, films i el discurs d’avanguarda, podia ser també un excel·lent erudit en temes culturals medievals.

Sempre que el vaig llegir en les seues obres d’investigació, vaig aprendre molt; encara més: sovint, llegint-lo, descobria aquella mà de què parla el personatge de Richard Griffiths en The History Boys: quan el lector troba al text que llig, explicitada, una percepció o una idea que ell havia estat considerant única i aïllada; i llavors aquest compartir l’ompli de felicitat, i és com si una mà s’estengués a través del text, de l’autor al lector. En el meu cas, que la mà que s’estenia cap a mi fóra la d’algú com Umberto Eco sempre aconseguia emocionar-me.

 

Eco és l’intel·lectual amb qui més he combregat jo en ma vida. Impossible estar d’acord amb ell al cent per cent, i el vaig disfrutar més com a assagista que no com a novel·lista; tot i que Il nome della rosa és una de les meues novel·les preferides de tots els temps, i que Il pendolo di Foucault, sota la seua profusa novelització, funciona bé com a llibre d’assaig sobre la necessitat de recordar que el discurs racional s’ha de subjectar, encara, a les normes establides a l’edat mitjana, per diferenciar el que és sil·logisme del que és pur sofisma. Per a mi, Il pendolo di Foucault és un llibre advertint dels mals de la deconstrucció indiscriminada, i és precedent del que exposarà a Interpretation and Overinterpretation. Eco té cura de diferenciar el que és pulsió espiritual del que és discurs deficientment racional; i amb això també connecte plenament. No cal ser ateu militant per compartir-ho. I en la seua concepció de moralitat, Eco parlava per mi, també: li vaig llegir els Cinco ensayos morales el 1997 en aquella bella edició castellana, i novament la mà se’m va estendre.

 

Tantes, tantes vegades, al llarg dels anys, havia estés Umberto Eco la mà cap a mi a través dels seus textos, que ara que se’n va, l’absència de tot contacte nou se’m fa quasi tan pesada com em va resultar la mort de Joan Fuster, el 1992. Joan Fuster em va honorar, generosament, amb la seua personal amistat. Umberto Eco era sols un mestre llibresc. Però déu meu, quanta compayia m’ha fet al llarg dels anys! Em note l’edat en el fet que em resulte ara mateix tan difícil concebre la vida en un món sense Eco. A rivederci, semiotico papà.

 

 

Mònica, t’estimem, però…

setembre 21st, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Mònica, t’estimem, però…

Actualització de 28/09/2015: Davant el resultat a Catalunya d’ICV, que després de presentar-se a les seues eleccions amb Podemos ha perdut dos escons, confiem que la formació de Mònica Oltra sabrà aprendre’n. L’eurodiputat de Compromís Jordi Sebastià ho explica ací.

[21/09/2015] Estime Mònica Oltra. És una de les meues heroïnes. En els negres últims vint anys, al País Valencià no hi ha hagut cap polític que es poguera comparar amb ella: no oblidaré el seu coratge a l’hora d’alçar la veu de protesta davant uns polítics del PP que ho podien tot; no oblidaré la seua inventiva a l’hora de pontejar la supressió de la llibertat d’expressió per als valencians, davant gent tan intimidant com Cotino, Barberà o Fabra. No és estrany que siga una figura tan estimada, per haver-se oposat de manera tan assenyalada als que han estat a punt d’exterminar-nos com a poble. Ara bé: per més que l’admire, si la meua heroïna vol tirar-se per un barranc, jo no la seguiré.

Aquest suïcidi per amor (ideològic) que Oltra es proposa ella mateixa, i ens proposa als valencians –en empenyar-se que Compromís faça coalició amb Podemos per a les eleccions estatals–, és un molt mal pas. Si Oltra aconseguís obrir els ulls, comprendria que el gest no mostra intel·ligència política, i que l’anihilarà: a ella, la primera. Aquesta falta de visió no ens hauria de sorprendre; els més admirablement coratjosos no sempre són els més assenyadament intel·ligents.

Sembla que estic molt lluny de ser l’única a negar-me al suïcidi polític com a valenciana, ja que aquest cap de setmana les bases del Bloc, el partit majoritari en la coalició Compromís, han votat en tres quarts contra la proposta de coalició Compromís-Podemos. La primera reacció d’Oltra ha estat negar-se a cap reconsideració i triar la via del pols polític. No és bona estratègia. Mònica, t’estimem, però no sembles entendre el vot valencià a Compromís: el vot no ha estat a tu com a persona; ha estat a gent de confiança que dignifique el País Valencià, que ens faça sentir-nos orgullosos de ser valencians.

La Coalició Compromís està formada bàsicament per tres partits polítics: un petit gran grup ecologista, Verds Equo del País ValenciàIniciativa del Poble Valencià (una escisió d’Esquerra Unida del País Valencià), a la qual pertany Oltra; i el Bloc Nacionalista Valencià. Dels tres, la formació més antiga, i de molt llarg la majoritària en bases, és el Bloc. El Bloc té el seu origen en la transició política postfranquista, quan el seu principal component es deia Unitat del Poble Valencià. Són, i han estat des de llavors, la principal força cohesionadora del valencianisme. La gran majoria dels actuals 722 regidors de Compromís ho són pel Bloc, que té militants pertot arreu, a totes les comarques; bona part d’aquests militants porten més de vint, més de trenta anys al partit. Molta d’aquesta gent ha estat fent front a la força centrípeta que venia de Madrid en l’era de González, de Zaplana, d’Aznar, de Camps, de Fabra, de Rajoy. Hi ha moltes cases en què el relleu generacional ha fet continuar la militància. Els pares de l’assassinat Guillem Agulló són del Bloc. Des de la transició, els membres del Bloc han estat objecte de múltiples atacs (crits, agressions físiques, destrucció de vehicles, etc.) pel simple fet de demanar per als valencians un tracte digne, i el reconeixement com a poble; veien clar que tots els problemes, tots els esforços per anorrear-los, venien en última instància dels successius governs de Madrid. Resiliència? Per a la resiliència, la del nacionalisme valencià, que allà segueix, després d’aguantar de tot. Són gent curtida, carregada de cicatrius, però segueixen tirant endavant. Aquesta gent, amb aquesta trajectòria, no faran mai res que vaja contra allò pel que han lluitat i patit durant tants anys.

No és d’estranyar que quan la població valenciana ens hem vist més desesperats, cap a qui ens hem girat ha estat cap a eixos valencianistes, perquè els coneixem bé. Sabem què podem esperar d’ells (inclosos els límits i les mancances, que en són moltes); sabem que, en essència, ells no ens vendran. I ara que tota eixa gent començava a recollir els fruits d’un tan dur treball, se’ls proposa regalar la credibilitat d’un esforç de dècades a una nova força política creada a Madrid. Com ho han d’acceptar?

La gent valenciana de Podemos que conec em semblen bellíssimes persones. Qui sap? Potser després de les eleccions generals Compromís podria arribar a pactes amb aquesta altra formació. Però des de la seua personalitat pròpia. El que no acceptaran els votants de Compromís és votar per impulsar una altra formació, una de no valenciana i que no mostra sensibilitat natural cap al valencianisme: una formació que ha evitat que la televisió valenciana pública es reactivara per al Nou d’Octubre i que pogués, abans de les eleccions estatals, mostrar als valencians una realitat pròpia, marcadament diferent de l’horrible visió política de les televisions de Madrid (les úniques que l’Estat ens deixa veure). Per causa de Podemos, els valencians no veuran abans de les eleccions generals més televisió que la de Madrid. Bé, és lògica la seua actitud: les televisions de Madrid esmenten Podemos de quan en quan, cosa que els pot fer recollir vots; en canvi, aquestes mateixes televisions ometen i callen, culpablement i a consciència, tot el que es refereix al valencianisme polític i a Compromís.

I ara Mònica Oltra vol que els votants de Compromís regalen el seu vot a un partit que segellaria la invisibilitat dels valencians. Quin plaer, el de tots aquests periodistes madrilenys, si la idea triomfara! Ja donarien el tema valencià per definitivament acabat: per a ells, per més que es permutaren sigles, Podemos s’hauria menjat Compromís, aquest irritant signe que els criats valencians es removien al seu clot. Però la realitat en seria una altra: moltíssims votants de Compromís l’abandonarien, si la prioritat deixara de ser el valencianisme, i en una situació tan penosa per al nostre poble com l’actual, ho considerarien una definitiva traïció. I això val també per als votants nous que, si haguessen volgut votar a Podemos en les últimes, ho haurien fet. Més que mai, enguany els valencians sabien a qui votaven.

No estic en contra de la unitat; ben al contrari: aquest és el moment ideal per a un País Valencià més unit que mai. Ha de ser la reivindicació unitària de justícia per al País Valencià la que ens moga, i la que ens traga, com siga, de la misèria social i econòmica en què ens ha colgat l’humiliant tracte de l’Estat i dels seus sicaris en la Generalitat. Això vol dir que necessitem una confluència d’intencions de tots els sectors socials del País: no sols l’estament treballador, sinó també les PIMES, els llauradors (grans oblidats fins ara!), els empresaris (vitals) i… anava a dir la banca valenciana, però amb la forta, orgullosa banca valenciana ja ha acabat Madrid. Poden subscriure en Podemos de posar el valencianisme per davant de tot? El 75% de militants del Bloc que han dit no aquest cap de setmana saben l’enorme ridícul que ha fet Pablo Iglesias a Barcelona, exigint de la població catalana d’orígens forans (la majoria) que se sublevaren en nom dels seus avantpassats contra la pretensió d’independència catalana. Un home que predica el quintacolumnisme a Barcelona mostra no tenir ni idea (ni haver-se molestat a informar-se) de com és realment la societat catalana. El valencians sí que ho sabem, i no tenim garanties que aquest home no ens tracte amb la mateixa ignorància o més. Veieu els votants de Compromís regalant el seu vot a un líder així?

És precisament a Madrid i a Estrasburg on els valencians hem de distingir-nos més, mostrar més clarament la nostra personalitat com a poble: si continuàrem sent invisibles, com hauríem d’esperar que s’escoltaren les nostres reivindicacions?

Mònica, t’estimem molt, però els valencians no ens podem fer l’hara-kiri per tu.

Isabel de Villena, Albert Hauf i jo

juliol 10th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Isabel de Villena, Albert Hauf i jo

Durant dècades he procurat no contestar les acusacions de deixadesa intel·lectual (quan no de pura estupidesa) que m’han caigut damunt per estudiar Isabel de Villena sense pertànyer al clan d’Albert Hauf. Callava perquè pensava que el lector podia acudir als textos i veure que el que se m’atribuïa no era el que jo havia dit. Tanmateix, he arribat a la conclusió que hom pot entendre que qui calla atorga. Tanta pertinàcia ja mereix contestació.

 

Ahir, a la ponència de clausura del col·loqui de l’AILLC que hem tingut ocasió d’acollir a la Universitat de València, de nou Albert Hauf es va permetre dir que “Isabel de Villena ha estat segrestada per les feministes, que li han fet dir coses que ella no diu”. El mateix tipus d’argument, com dic, ha vingut emprant aquest expert en cultura franciscana en diverses publicacions. Com que en les dites publicacions sol apuntar a textos meus sobre la intel·lectual valenciana del XV, no hi ha confusió possible pel que fa a les al·lusions d’ahir. Deixaré de banda el menyspreu amb què empra Hauf el terme “feministes”, com si les estudioses (jo en sóc la més antiga, però no l’única) que ens hem fixat en l’obvietat de la contínua defensa del sexe femení que du a terme Villena, fóssem una colla d’intruses mogudes per una agenda extraacadèmica. Com a individu privat tinc dret a mantenir les opinions que vulga sobre política i societat. Però sóc PDI de la Universitat de València des de fa trenta-sis anys, i no accepte que l’objectivitat científica de les meues publicacions universitàries (una petita mostra ací) es pose en dubte sense arguments.

 

Hauf és un expert en literatura franciscana, però no en debats literaris medievals d’entreteniment; per això és explicable que no solga captar en Villena aquelles intertextualitzacions literàries referides al debat medieval de les dones que no remeten al món de la literatura religiosa (una llista ací, p. 145-154). Que ell no les capte no vol dir que no existisquen. Hauf ha de concedir que potser –potser – els altres investigadors que treballem en Villena sense la seua autorització puguem encertar.

 

He de reconéixer que estic farta que se m’atribuïsquen opinions estúpides per veure-les després rebatudes amb els meus propis arguments. Ahir mateix, Hauf va repetir que “les feministes no veien” que Villena remarcava els elements femenins a la Vita Christi de manera deliberada, perquè es dirigia a un públic de dones, i tenia present que remarcant aquests aspectes els arribaria millor. Que no ho véiem? Qui és, doncs, sinó jo, qui va escriure ja en 1987 açò?:

 

“…optem per pensar que l’abadessa no és que no pogués escriure d’una altra manera diguem-ne més neutra –cas en què es veuria marcada per la visió determinista del seu sexe–, sinó que no ho va voler fer així. (…) L’autora, a l’hora de redactar, pensava en el seu públic. I precisament el públic més immediat n’és la comunitat de clarisses, un col·lectiu de dones. Sor Isabel optaria així conscientment per un discurs que contingués elements fàcilment propers a la vida i la sensibilitat de l’audiència femenina. (…) Acceptem, doncs, l’etiqueta de femení per al nostre text; únicament afegirem la certesa que és deliberadament femení” (Cantavella, Introducció a Cantavella & Parra eds. 1987, xviii-xix, que podeu consultar ací).

 

Albert Hauf és un bon expert en literatura franciscana. Hauria de dedicar-se a acabar aquesta edició de la Vita Christi villeniana que té entre mans. Que ja tenia entre mans l’any 1983, quan em va escriure des de Cardiff desaconsellant-me que la fes jo com a tema de tesi doctoral, donat que (em deia) ja l’estava acabant ell. Han passat trenta-dos anys. No seria hora que se centrara a rematar-la i deixara de perdre més temps antagonitzant col·legues?

Visca el País Valencià!

maig 25th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Visca el País Valencià!

Com poden canviar les coses en unes poques hores! Lluny de casa, en terra anglesa, anit no em vaig atrevir a seguir les notícies de les eleccions valencianes: patia massa. M’he trobat la sorpresa, full blast, avui de matí. I ha estat una sorpresa fantàstica!

 

En llegir que ja, per fi, tot canviava al meu país, he obert la finestra i he fet un “Iupiiii!” amb tot el cor, que ha sorprés una col·lega que passejava pel jardí. Li ho he intentat explicar. Tasca no fàcil: com expliques, a una americana, què és el que hem patit els valencians, si fins una part considerable dels catalans (els nostres veïns més propers i que millor haurien d’entendre la repressió i el llavat de cervell que hem patit), havia estat creient que els valencians érem majoritàriament fidels a aquests energúmens que ens escanyaven.

 

He intentat explicar-me, malgrat tot, fent-li set sous de molts detalls: que, amb el règim que s’acaba avui hom podia anar a la presó per dirigir-se en valencià a la Guàrdia Civil. Que els governants consentien (i fins, segons com, emparaven) simbologia nazi als carrers de València, fins i tot (o especialment) en les festes. Que clamava al cel la manca de llibertat d’expressió, que se’ns havia desposseït dels mitjans de comunicació propis (RTVV, CCRTV) i que molts ciutadans no tenien accés més que a la informació donada per grups mediàtics propers al partit governant; i, també, que la nostra policia actuava rutinàriament amb una contundència només comparable a la del País Basc. La cara d’horror de la companya americana anava creixent; però ha arribat al límit quan li he explicat la perfecta sintonia entre els assessors ideològics del Partit Popular i la facció del Tea Party als Estats Units, via FAES. Finalment m’ha contestat: “Em sembla que comprenc bé la vostra alegria: és com la que vam tenir nosaltres el dia que va quedar endarrere la presidència de George Bush”.

 

I sí, és cert: ha de ser la mateixa sensació, aquesta d’haver-nos llevat de sobre una capa d’aflicció que feia de la desmoralització valenciana una cosa ordinària, alimentant-nos d’autoodi diàriament. Molts valencians, de bona fe, regurgitaven aquesta lletania de programació negativa: “És que els valencians no tenim remei”, etc. Però per aconseguir fer-nos viure en aquesta pressió, els calia molta, molta energia (i sospite que molts diners també), perquè, com molts, jo sentia que aquesta no era la nostra autèntica natura. Als valencians se’ns ha educat tres-cents anys en l’autoodi, i encara així no l’acabem d’aprendre, pel que s’ha vist ara.

 

No es poden solucionar les coses des de la repressió, i cal dir que, com amb l’independentisme al Principat, el gran impulsor del vot massiu valencià a Compromís (que no ha gaudit de l’accés als mitjans audiovisuals dels partits estatals) ha estat el propi Partit Popular. Molts, molts valencians, han votat Compromís perquè tenien clar que era la formació política amb què més fastidiaven al PP. Vot per fastidiar? Vot per venjar-se? Potser. No són les millors motivacions per a votar; però són prou explicables en les circumstàncies d’asfíxia que vivíem; d’asfíxia i d'”Aguanta i calla la boca”: d’invisibilitat. Quina sorpresa, diuen ara els mitjans de Madrid. Bé, se sorprenen ara perquè abans s’entestaven a no voler veure. Totes les previsions electorals semblaven expressar un ‘wishful thinking’ més que no la realitat del País.

 

Els del vot per fastidiar han ajudat a fer visible molt del vot conscient valencià; i, d’aquest, n’hi ha hagut molt: no hi ha res com el patiment quotidià (la cua de l’atur; perdre la casa i quedar-se al carrer; que lleven la llengua dels teus fills de les aules) per a aclarir les idees. I crec, també, que ha recedit dràsticament el vot-quiniela (votar per veure si encertes qui guanyarà): la gent ha votat des del cor. L’única recança profunda que tinc davant els resultats valencians és que una agrupació tan treballadora com Esquerra Unida del País Valencià s’haja quedat sense representació a les Corts valencianes. Coses de la injusta llei electoral valenciana, que penalitza les minories com enlloc.

 

En aquesta hora de felicitat, molta gent estarà suggerint per on haurien de començar els nous governants de la Generalitat Valenciana. Jo coincidisc amb Ferran Torrent que el primer hauria de ser el gest humà de reconéixer i honorar les víctimes de l’accident del metro, que han patit durant molts anys una injustícia de dimensions còsmiques. En igual mesura i amb la mateixa rapidesa, reobrir els mitjans de comunicació valencians i començar-ne una reestructuració que no puga beneficiar més que el pluralisme polític. És vital, també, evitar deixar impune la corrupció. Anul·lar els últims decrets desesperats del govern presidit per un titella que no havia estat elegit pels valencians, sinó per Madrid: en sanitat i, per exemple, en educació, reobrint les línies en valencià que s’estaven tancant a tota velocitat en escoles i instituts.

 

I per últim, i crec que no menys important: proposar solucions creatives per al sector agrícola i forestal, i buscar una confluència amb els empresaris valencians, que en bona part estaven desesperats per la política suïcida del PP. Ells també estan ofegats: quina ajuda han rebut, d’aquell partit que els dessagnava econòmicament sense beneficiar-los? Com han d’exportar sense infrastructures? Com han de sobreviure, sense atenció a la I+D? Cada empresa que tanca són valencians que es queden al carrer. Sabem bé que la política econòmica del PP és una política d’ajuda no a l’economia productiva, sinó a la financera (i a segons quina, perquè no a la valenciana, ara difunta). Els empresaris valencians (ben especialment els de la petita i mitjana empresa) haurien de ser sumats al nou projecte. Els empresaris són vitals.

 

La nova política ha de ser una política de col·laboració, sumant el màxim de perspectives possible. El cas és no tornar a tenir un govern titella d’interessos externs. El símbol del que podem fer quan no triomfa la manipulació, és el que es va veure davant la plaça de l’Ajuntament de València la nit electoral: la convivència harmònica de banderes coronades i estelades. Tots els que ens alegrem del canvi volem el mateix: dignitat per al nostre país.

 

TEI-tagging medieval definitions of rhyme

maig 19th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a TEI-tagging medieval definitions of rhyme

As the http://dayofdh2015.uned.es server has temporarily failed, I’m reproducing my blog’s presentation there.

Hello, DH readers! I’m Rosanna Cantavella, and this mini-blog is to let you know about my present research project, which I’m undertaking in its first stage as a visiting fellow in Clare Hall, University of Cambridge. (Thank you, splendid Clare Hall!)

I’m working on medieval handbooks of the troubadour tradition (13th to 16th centuries) that explain how to write good poems according to their poetic values. The concept of rhyme is very important in them. An example of these texts is the early fourteenth-century’s Leys d’amors, whose first version was published in the nineteenth century.

I think these definitions and classifications of rhyme should be taken into consideration by present scholars working on medieval poems written in the troubadour tradition, like, for example, Ausiàs March‘s works, as the latter show knowledge and application of the former. It may also be useful to Old French scholars, as their poets worked on ideas of rhyme very similar to the troubadours’.

What is considered rhyme, and what kinds of rhyme are the most valued, is the centre of my research. I am tagging a digitisation of these medieval texts, using the Text Encoding Initiative protocol, so as to have them classified in a non-limited way.

If I had chosen to do this project with a traditional database system, I would have needed to establish beforehand exactly how many variables of rhyme definition there were –not an easy task, really. Tagging their digitised texts, instead, is allowing me to expand the range of tags, if necessary, as I go along.

In a second phase I hope to upload the tagged works into a webpage where these passages can be checked by medieval rhyme researchers. But first I’ll have to learn more about transporting TEI-xml texts via XSLT, and even some XPath.

I hope, in a still far-away future, to enlarge this projected xml-based database with samples of rhymes by poets of the Occitan-Catalan tradition, and especially by the ones working in the medieval Crown of Aragon.

Un recital memorable

maig 2nd, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Un recital memorable

Vinc d’un concert en Pembroke College. He hagut de tirar cap a casa a la mitja part, per causa dels àcars en l’aire de la Old Library, on se celebrava el concert. És una sala bellíssima, amb unes finestres immenses que, està clar, no s’obrin mal de la vida, ni un poquet. L’aire era difícil de respirar per a mi. Però la mitja actuació que he contemplat ha estat memorable.

Des que sóc a Cambridge he anat a multitud de concerts. He sentit veus molt bones, molt. El nivell musical dels intèrprets és ací alt. Però el concert d’avui se n’ix de tots els estàndards. Magnífic.

El programa eren tot cançons romàntiques: Schubert hi tenia pes important (oh, el “Licht und Liebe”!), i d’altres autors ‘moderns’ com Duparc, Wolf i Tchaikovsky (quin regal, el seu “None but the Lonely Heart”). Des que, fa molts anys, Manolo Muñoz em va introduir als lieder de Schubert, aquest autor ha estat entre els meus favorits. D’altra banda, sempre he preferit els barítons als tenors. Només cal veure els homes més importants de la meua vida: físicament molt diferents entre ells, però tots amb veu profunda. N’he estat ben conscient, d’aquesta propensió. Porte sentits i admirats, doncs, molts barítons. La meua impressió, totalment subjectiva, és que costa més de dominar una veu de baríton que no una de tenor. Naturalment els tenors hi poden discrepar; però és una qüestió física, de cordes vocals i de caixa. El baríton d’avui, el jove Marcus Farnsworth, m’ha semblat molt, molt bo: suau, en el punt just de potència vocal, dominava per complet l’eixida de veu, fins a l’última dècima de segon. Cap vacil·lació. Cap excés. Perfecte. Segur en l’escenari, natural.

Farnsworth actuava amb dos intèrprets més: l’excel·lent pianista Joseph Middleton, músic de Pembroke College – mesurat i just, d’interpretació acurada, però capaç de quedar-se en segon pla com a perfecte acompanyant –, i la indubtable estrella de la nit: la mezzosoprano Clara Mouriz. Meravellosa. Ens ha embadalit a tots.

Com deia, he sentit a Cambridge moltes veus femenines bones. Però açò d’avui feia ratlla a part: Mouriz és material de diva. Com amb Farnsworth, sorprén trobar una veu tan madura en una persona tan jove; una veu que ella ja domina per complet. Extraordinària potència modulada per suavitat. I acompanyada per un domini de la interpretació escènica admirable: interpretava en tot moment (fins quan seia, en els lieder de Farnsworth!); però interpretava sense el mínim histrionisme, suaument, mostrant tenir ben present que, en una cantant, la interpretació teatral ha de subordinar-se a la vocal.

Em considere afortunada d’haver sentit Clara Mouriz; estic convençuda que, en un parell d’anys, serà una absoluta estrella.

Llegint les meues últimes entrades es podria pensar que em passe la vida de concert en concert. La veritat és que seguisc treballant duríssim. Avui al vespre he anat a un concert, sí; però m’havia passat tot el dia corregint un article per a Magnificat CLM. Passe tantes hores davant l’ordinador, immòbil, que diria que he engreixat. Damn and blast!

 

Vida d’estudi i de cultura

març 23rd, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Vida d’estudi i de cultura

No havia escrit al meu blog de la UV des de recent arribada a Cambridge. Ara hi torne, adonant-me de la importància de registrar la vida que duc ací.

Intentar resumir els últims dos mesos i mig és quasi impossible, tantes són les coses que he viscut. El que escrivia l’últim dia ha esdevingut la meua quotidianitat: dine o sope al college, i allà sempre tinc converses extraordinàries amb gent interessantíssima. Sovint escolte dir a algun dels meus col·legues ací el mateix que pense jo cada dia: “Enyoraré aquestes converses quan torne a casa!” Puc seure amb un físic, amb una especialista en cultura de fronteres, amb un ex director del Museu Britànic, amb un dels fundadors de Clare Hall, o amb un humanista: historiadors, filòsofs, estudiosos de literatura i lingüística estan també ben representats ací, tant entre els visiting fellows com entre el personal fix del college. Jo viuria ací per sempre.

Han estat dos mesos i mig d’intens estudi, del matí al vespre. No tant d’estudi com jo hauria volgut, de tota manera, perquè també he hagut de seguir ocupant-me del lloc web del col·loqui de l’AILLC d’enguany, que m’ha demanat moltíssim de temps, i fer les tasques que em corresponien com a responsable d’una de les seccions del col·loqui. Esperem que el proper trimestre no em demane tanta faena.

El term, el període de classes per als estudiants de grau, només dura en Cambridge vuit setmanes. Durant aquest període he tingut ocasió d’assistir a classes i a seminaris de molt diversa mena. En classes, destaque particularment les de Sylvia Huot sobre narrativa francesa medieval, Brad Epps sobre La plaça del Diamant, i Dominic Keown sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés. No negaré que em va caure alguna llagrimeta, sentint parlar de la meua cultura més propera en les aules d’una de les universitats més prestigioses del món. Veure els caps dels estudiants inclinats sobre apunts, seguint amb fort interés les explicacions dels professors; veure l’interés per la cultura catalana en Cambridge m’ha redimit del miratge que ens vol obligar a creure’ns inferiors. Açò és la veritat, i ací no hi ha .

Destaque especialment el Medieval French Seminar, que coordina Miranda Griffin, de Saint Catharine’s (St Caht’s, com és popularment conegut aquest college cèntric, veí de King’s i de Queen’s), on he conegut gent tan interessant com Jane Gilbert, que és d’University College London però viu a Cambridge, i treballa en rimes, com jo. També ha estat importantíssim per a mi assistir a les sessions, coordinades per Anne Alexander, del Digital Humanities Network, una divisió del very trendy CRASSH. Hi he aprés sobre crowdsourcing, i sobre la vida regalada dels investigadors del cente que té Microsoft a Cambridge, que repleguen dades perquè sí, i només després es pregunten què hi podrien fer.

També jo he donat seminaris ací i allà: sobre Isabel de Villena als postgraduats i visiting fellows de Clare Hall; sobre el Facet, al MIMMS Oxford; sobre la meua investigació en rima de mèrit, al MHRS de QMUL. Han estat grans experiències, amb un públic que feia tot de preguntes intel·ligents. Per davant, el proper trimestre, encara tinc alguns seminaris i comunicacions més.

Ara el Lent term ja s’ha acabat, i els carrers de Cambridge tornen a estar molt tranquils: la majoria dels estudiants se n’han anat a casa per vacances, i l’allau de turistes de Pasqua encara no ha arribat. Aquesta setmana ha estat especial també en un altre aspecte: l’enorme oferta de concerts de música clàssica.

La música clàssica, igual que el teatre clàssic, té una presència extraordinària a Cambridge, com a Oxford. No sé si enlloc altre del món puga haver-hi ciutats amb una densitat tan alta de cultura musical clàssica com aquestes dues. Si algú poc familiaritzat amb la música clàssica està temptat de considerar-ho esnobisme, que se n’oblide: una actitud esnob miraria els altres tipus de música per damunt del muscle, i això no passa ací: els estudiants estan igualment interessats en música de tota mena, i, crec, també el professorat i els investigadors. Com a la resta d’Anglaterra, també ací pots fàcilment entrar a un pub i trobar-te una actuació en directe, per exemple de música folk.

Però és la música clàssica la que salta a la vista en Cambridge, per l’enorme quantitat d’oferta setmanal. I, a diferència dels altres tipus de concerts, que es realitzen en locals moderns, els de música clàssica es fan habitualment en capelles de colleges històrics, amb la qual cosa l’experiència d’assistir-hi és doble: d’una banda, la música alegra l’oïda; de l’altra, els ulls es recreen en l’arquitectura monumental. Així, assistint a concerts, he conegut fins ara les capelles de Trinity, Jesus, St John’s i Queen’s.

Aquesta mateixa setmana, l’oferta de concerts ha estat ací colossal. I jo n’he assistit a tres: un concert de motets de Bach i altres peces (fantàstics cors de Jesus, i un dels directors, el jove Benjamin Morris, hipnòtic en la seua conducció); un altre, el dels perfectes Fairhaven Singers amb música de Handel i Ešenvalds, i finalment, ahir diumenge, una Iohannes Passion a càrrec de la jove orquestra Voce, dirigida per una dona: Suzi Digby. Les tres han estat experiències perfectes.

Així que, malgrat treballar molt dur, fins dissabtes i diumenges, també aprofite algunes de les oportunitats culturals que tinc a l’abast ací a Cambridge. El meu propòsit aquesta primavera és aprofitar-ne moltes, moltes més. Com em recordava una fellow de Clare Hall, hom pot perdre’s l’experiència enriquidora de la vida a Cambridge per voler treballar un excés d’hores. I el fet és que el cervell no pot mantenir un ritme de tant d’estudi sense descans, igual que el cos no pot mantenir tanta immobilitat seguida sense exercici. Per sort, açò darrer ho tinc present: cada dia em faig una horeta de caminar per la senda pública de West Cambridge, i de quan en quan també practique xi kung i taixí. És una molt bona vida. La seguiria fent per sempre.

Arribada a Cambridge

gener 6th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Arribada a Cambridge

Em costa de creure que ja sóc ací. Després de tantíssims mesos treballant molt dur per tal de deixar-me totes les tasques docents fetes, per fi arribe a aquest lloc, paradís de la investigació.

Porte el guió de treball molt preparat. Com sempre que comence un projecte, em vénen dubtes: seré capaç de realitzar en mig any tota la recerca proposada? I si no hi arribe? Però, alhora, conec perfectament el procés; no debades porte en aquest joc tantes dècades. Tot investigador passa per dubtes, a l’inici d’un projecte. Els passa als joves, i ens passa als veterans. I és bo que siga així: els que estan massa segurs d’ells mateixos fan terribles investigadors; tendeixen a equivocar-se perquè, per excés de confiança, no posen prou a prova les seues teories. Una certa proporció de dubte és útil, és prudent. Però, és clar, sols una certa proporció. Si els dubtes et devoren, no faràs res. Un poc de dubte és prudència. Un molt de dubte és por, i la por paralitza.

Sóc a Clare Hall, allotjada en una zona molt verda, idíl·lica, en què se senten tota mena de pardalets; i corre un riuet per davant de la porta de casa. Els meus veïns són també fellows de Clare Hall. Diumenge, el veí de sota em va convidar a prendre el te amb ell i un dels seus col·legues, també fellow de Clare Hall: dos cosmòlegs amb experiència d’Orient Mitjà, preocupats per la terrible situació dels països a l’occident de l’Índia. Fan excel·lent conversa: l’amfitrió és de Delhi, on treballa en una important institució de recerca; l’altre convidat, anglés, ha viscut quatre anys fent classes en un college en la frontera entre Pakistan i Afganistan, molt a prop d’on recentment hi ha hagut una matança d’escolars. Ara està escrivint un llibre sobre la seua vida allà.

Després d’una tan agradable conversa amb un excel·lent te Darjeeling, me’n vaig a Trinity College chapel, on hi ha un concert a càrrec d’un duo (piano i violí) d’origen turc, excel·lents intèrprets. El grau d’internacionalitat a Cambridge és molt, molt marcat, i es veu a cada punt.

A l’endemà, dilluns, és dia de dinar amb Sylvia Huot, la catedràtica de Pembroke padrina meua a Cambridge juntament amb Bill Burgwinkle (King’s), que ara està de sabàtic. Sylvia és especialista en el Roman de la Rose i altres temes com l’Ovide moralisé. Amb nosaltres s’asseu Alex Houen, especialista en literatura anglesa del segle XX, qui, amablement, en saber el tema de la meua recerca em recomana de conversar amb Simon Jarvis, el qual està escrivint un llibre sobre rima. Tot i que Jarvis se centra en la rima d’autors del XVIII i XIX, pel que diu Houen també està interessat en fenòmens de rima anteriors. Pot fer una molt bona conversa.

A la nit, primer àpat al college. Poca gent (encara no hem començat el term); conec una parella d’estudiosos japonesos especialistes en literatura anglesa romàntica, i una estudiosa noruega que treballa en economia, i que viu fora del college: té una habitació en una casa de camp a trenta-cinc minuts en bicicleta de Cambridge. A les postres se’ns apropa un fellow resident, que és l’especialista en vins de Clare Hall, i organitzador de degustacions. Ens explica que la propera degustació no serà de vi, sinó de whisky: divendres 23 de gener, dia de Robert Burns, festa en Escòcia, a Clare Hall hi haurà un sopar escocés, precedit per la dita degustació de whisky. Em quede amb la impressió que aquests fellows tenen molt de temps en les mans, si poden trobar temps també per a eixa mena de celebracions.

Com que no m’arribarà el carnet universitari fins a, segons sembla, dijous (i sense carnet no puc operar a la biblioteca), estic aprofitant aquesta setmana per a fer tota mena de gestions i de compres de primera necessitat.

Avui dimarts, dia de Reis, ha estat un dia més tranquil que no ahir. De matí he hagut de realitzar una sèrie de tràmits i escriure un munt d’emails. A última hora del matí m’he inscrit a la consulta mèdica d’ací a prop, tràmit obligatori per als que arriben a Gran Bretanya. No he arribat a caminar una hora, però duia cansament acumulat i m’ha pesat. Després, dinar al college, en aquesta sala luminosa de parets de vidre, al costat d’una parella de postgraduats escandinaus, ell treballant en filosofia del dret, i ella en antropologia mèdica (el concepte de la medicina en diferents societats). Ells em presenten un altre estudiós visitant, de Helsinki, especialista en còmics. Tenim una agradable conversa, també, que es fa més viva quan plantege la pregunta: Com veus el futur dels còmics en un món creixentment digital, en què és més fàcil generar-los, però en què més i més aquests són consumits en format digital i ja no tant en paper? Ell planteja els pros i els contres, inclinant-se més per la manera de lectura tradicional. Somric i em dic a mi mateixa que es pot ser avantguardistes de la cultura i alhora conservador.

Després de dinar ha eixit el sol, primera vegada que el veig clarament des que vaig arribar dissabte passat. Després de dies nuvolats i gelats (amb el que els anglesos anomenen frost, la gent del Principat gebre i els valencians rosada), tenir sol perfecte en un cel blau és un esdeveniment, i tothom ix a passejar malgrat que fa un fred que pela. Jo també passege per la senda de Wimpole Way; però, molt cansada físicament dels excessos d’ahir (en què vaig eixir del college molt d’hora i no hi vaig tornar fins que ja era fosc), només hi camine una horeta. Torne al college al crepuscle, i faig una miqueta de tai chi abans de pujar a casa, on despatxe una altra tanda de correus electrònics.

I ja està bé de treballar per hui. Demà serà un altre dia. Però acabaré expressant que estic molt, molt feliç de trobar-me ací, i que pense que aquest entorn d’estudi i de conversa erudita m’enriquirà moltíssim. Gràcies.