Cada dia són més a prop les votacions estatals, i cada dia em faig força a mi mateixa per animar-me a votar, intentant véncer la meua monumental falta de ganes.

Sí, alguns bons amics m’ho recorden sovint: que és precís votar per derrotar l’amenaça del feixisme. Cert, cert, xiquets, és precís; no cal que m’ho digueu a mi, que vaig créixer a l’època de Franco, on no es consultava mai l’opinió política dels administrats. Però votar a qui? Jo no vull votar opcions que avalen una estructura política estatal profundament injusta amb els valencians, mane qui mane a Madrid.

Jo era votant de Compromís. Però em cal admetre l’esforç de la formació (ex?)valencianista a alienar el seu tradicional electorat: fins i tot una lleial votant seua, de pedra picada com jo, es rebel·la ara davant la idea de ficar a l’urna una papereta amb la cara d’una política no valenciana famosa per les seues traïcions (recapitulació ací, i descarat exemple a València ací).

El cas de la direcció de Compromís és curiosíssim: ha anat algú a amenaçar-los la família si no s’integraven en una formació estatal? No ho sembla. O sí? Jo no he oblidat mai que el gir de cent vuitanta graus del president del parlament de Catalunya Roger Torrent i de tot el seu partit, ERC (i retruc de bona part dels polítics catalanistes), es va produir molt poc després que el Partit Popular li amenaçàs els fills (“Tiene dos hijos, ya sabe a qué se atiene”).

El cas és que ara, justament ara, en les primeres eleccions estatals després de la pandèmia (en què als valencians se’ns va humiliar tant, permetent als madrilenys la impunitat d’escapar fàcilment a la costa a contagiar-nos, mentre ací els llauradors que anaven al tros eren vigilats per l’exèrcit, per la policia i per la guàrdia civil), amb un País Valencià desenganyat però cabrejadíssim –perquè, col·lectivament i més que mai, té els ulls ben oberts a les injustícies amb què ens ha tractat Madrid, inclòs el govern del qual Díaz és ministra–, Compromís va i decideix malbaratar el seu valuós cabal polític integrant-se, a canvi de res, en una coalició rara que no té res de valencianista, i que els ha assignat un humiliant lloc subordinat des del primer dia –”Podrem formar grup propi”; “Ah, no, ni pensar-ho: que no heu llegit la lletra menuda?”. Ha crescut el cirerer, clar i esponerós, i quan les cireres maduraven, va la direcció de Compromís (qui?) i decideix regalar-les a uns que passaven per allí.

Compromís, anant sol, hauria concitat respecte per la seua dignitat, i augmentat la representació al congrés almenys d’un a dos representants –jo pense que almenys a tres; cal no subestimar mai el vot per fotre, i els vots a Compromís, abans d’aquesta operació, tenien el poder de cabrejar molta gent en Madrid. En canvi, què aconseguirà aquest Sumar, per favor? Regalant el prestigi que li quedava, Compromís ara obtindrà un representant (Micó per València, substituint Baldoví), i què més? Del desconegut de Castelló, cas que isca, no sabem per on respirarà; però de Compromís no és. Què li oferirà Díaz a canvi de desactivar-lo, d’apartar-lo del valencianisme? I el número u d’Alacant (pobre Alacant!) tampoc no és de Compromís, sinó l’enèsim cunero de Madrid. Amb qui creieu que votarà el cunero? Compromís diu que augmentarà representants. D’on? Dels seus antics votants està clar que no; ha governat massa poc per a nosaltres i no ha fet examen de consciència. I els antics votants de Podem estan massa despagats per les traïcions de Díaz. Però si la coalició rara replega més vots –que està per veure, perquè el vot de la por anirà al PSOE, no als ex-Podem– els representants extra seran per a Sumar.

Quina credibilitat té Sumar, i què guanya Compromís aliant-s’hi? Els votants tradicionals de Compromís són progressistes, però no particularment comunistes. El comunisme no era el centre de la política de Compromís, sinó el valencianisme, malgrat Mónica Oltra. Però recentment ha canviat alguna cosa d’important, i els que manen realment a Compromís (qui són? algú ho sap?) han anat preferint destacar una política d’esquerretes, atents a gestos buits (com fomentar una policia gramatical que les dones no hem demanat), potser per tal que no es parle del que haurien d’haver fet i no han fet pel País Valencià. La política de gestos és més còmoda (i més covarda: en els temps que corren, encarar-se amb Madrid demana coratge, i per això hi era respectat l’inequívoc Badoví). En fi, que quan més necessitàvem una formació política que ens defensara dels intolerables abusos extractius de Madrid –ens tracten com a una colònia–, va Compromís i lliura el potencial de València a un tipus de gent que desconfia dels valencians tant com dels catalans (de fet, al pancatalanista Madrid no semblen distingir-nos), i que els la tornarà a jugar, com ja els la van jugar en el passat. Almenys la vegada anterior van consultar les bases abans; d’aquelles maneres, en un referèndum contestat, però les van consultar. Ara els qui manen a Compromís han decidit ells solets aquesta aliança, per a disgust de molts. Rodarà algun cap quan se’n vegen les conseqüències?

Ah, Compromís! Com voleu obligar als votants valencianistes –els de tota la vida i el nou vot valencià cabrejat– a ficar a l’urna una papereta amb la cara d’una ministra de Madrid sense cap relació amb el País Valencià? Amb la cara d’una persona que té la simpatia del líder d’un altre partit, Pedro Sánchez, i de tota la premsa madrilenya, inclosa la de dretes? De veritat no noteu la pudor de l’operació? Per què ens falleu quan més falta ens féieu?

Què hauria hagut de fer Compromís, en canvi?

Primer, reconduir-se al que se suposava que tots els grups de la coalició tenien en comú: el valencianisme, i deixar temes d’esquerreta inútil que potser serviran per a Twitter, però que ja no atrauen vots en cap racó d’Europa. Els valencians volem que se’ns resolguen els problemes reals i apressants de l’economia, de la supervivència cultural, i de l’entorn, del nostre estimat entorn violat de mil maneres per la cobdícia colonial descontrolada.

Segon, depurar responsabilitats pels més de noranta mil vots perduts en les recents eleccions autonòmiques i municipals. Ningú no ha dimitit en Compromís; no han fet ni una mínima autocrítica per tot el que s’ha perdut per la incompetència dels capitostos. Jo, amb nàusees físiques, m’havia forçat a votar a l’individu que va donar la cara per l’eliminació en les escoles i instituts de les brillants línies en valencià –en peu des de la transició–, substituint-les per una suposada educació trilingüe que el PP ja havia intentat imposar sense èxit, trilingüisme que en la pràctica està significant (sorpresa!) fer-ho tot en castellà: els mestres no poden passar màgicament a expressar-se prou bé en anglés com per a impartir-hi assignatures; i pel que fa al valencià, ara mateix qualsevol pare que proteste per la seua “imposició” trobarà la simpatia entusiasta del govern autonòmic PP-Vox, ara còmodament teledirigit des de Madrid. Adéu valencià a l’escola. I va ser un de Compromís qui es va responsabilitzar de llevar als xiquets el refugi dels grups de la línia en valencià, fent-li la faena bruta a la dreta centralista, que ara ho té tot rodat. La nàusea encara em dura. No és estrany que vagen prenent força alternatives polítiques per a ocupar l’espai valencianista que la incompetent direcció actual de Compromís s’empenya a perdre.

Queden pocs dies per a votar. Compromís, demostreu-nos, si podeu –demostreu-nos emfàticament i amb proves–, que els vots donats al bunyol de coalició en què us heu integrat realment serien per al País Valencià. Garantiu-nos, si podeu, que la nostra veu se sentirà a Madrid (però com, si no tindreu veu pròpia?). L’estómac dels qui érem els vostres votants ja ha patit prou; ja no ens podem empassar més gripaus.

Dijous passat va morir el gat Guillem. No era el meu gat, però ho vaig sentir molt. El pobre animal havia estat perdent pes acceleradament, i en un parell de setmanes s’havia deteriorat fins a l’extrem. Una nit va vomitar una cosa fosca amb olor de sang. Llavors ja vaig veure que moriria. I així va ser: dijous al vespre, en acabar la videoclasse de chi kung, me’l vaig trobar gitat al meu llit, havent-se buidat per dalt i per baix, pobret, i amb estertors; el cosset totalment flàccid, com el d’una cosa inanimada (una tela, un sac), els ulls encara vius, mirant-me resignat, com sabent que allò ja era el final. Li vaig dir coses boniques i li vaig posar les mans al tos i a l’esquena una estona per acompanyar-lo, pobra criatureta de déu. A les deu ja s’havia mort.

Dic que Guillem no era el meu gat – la meua gata és Mini – però ell no ho sabia, que no ho era. L’animalet era un gat mig faró, que no es deixava medicar ni llavar, però per algun motiu, a mi m’estimava, a la seua manera; em demanava menjar cada dia, venia a mi perquè l’acaronara, i me’l solia trobar, quan em despertava. enrotlladet al peu del llit. Fa tres mesos va aparéixer pel maset totalment cobert de pintura fúcsia; pintura de parets, espessa i aixuta, que em va costar quinze dies llevar-li de la pell, perquè, com deia, no es deixava llavar, amb la qual cosa cada sessió era molt breu, i una lluita tremenda. Ja m’ho temia, que allò duria conseqüències: les pintures solen contenir tota mena de metalls pesants i substànties tòxiques. La possibilitat de dur-lo al veterinari, pel seu caràcter faró, era remota (i això sense comptar que aquella clínica no té ventilació, fet gens bo per als meus pulmons). Encara si haguera aconseguit dur-lo, com donar-li la medicació després? – si és que hi ha medicació possible per a una intoxicació profunda de metalls pesants. En quin món més tòxic vivim!

És només una videta que se n’ha anat; però se’n van tantes! La setmana anterior havia retirat, del mig del Camí Fondo, una pobra llebra atropellada. La vaig posar en un hort de tarongers, abandonat (tants horts abandonats, ara, també!), perquè es puguera descomposar en terra, i no en asfalt. En els divuit anys que visc al Sitjar, he trobat sovint atropellaments de llebres, de raboses, d’eriçons i de conills. Una llàstima.

Que descanse en pau el gat Guillem, gat sense amo que m’estimava.

I ara ma mare també està malalta. Ai, Senyor…

Ja heu arribat ací. Molt bé! Esteu a punt d’aconseguir el grau en Filologia Catalana per la Universitat de València.

No cal que us diga que aquesta és una carrera vocacional. És una carrera que no es pot fer sense sentir amor: amor per l’expressió verbal humana, sí; però particularment amor per la llengua catalana, i per la cultura i la societat que la sostenen. Eixe amor és el que ens fa tirar avant sempre, malgrat tots els obstacles (i en tenim a mansalva, d’obstacles, nosaltres). És el que fa dels graduats en Filologia Catalana persones extraordinàriament resilients. Eixe amor aporta llum al món.

Ja heu arribat fins ací! I en el camí, haureu dubtat de vosaltres mateixos mil vegades; però heu seguit endavant, no us heu rendit.

Heu tirat avant des del plaer de l’aventura d’aprendre; des del plaer de córrer riscos; des del plaer, que és el que ens evita sentir por. Sense plaer a la vida, la por se’ns menja. I aquella és la sensació que us desitge per molts anys: el plaer d’estrena, d’estrenar vida, aventures i treball, de sentir cada moment com a nou.

Treballeu ben fort, que la nostra cultura us necessita. Però busqueu l’esforç sense el sacrifici. Alguns ja m’heu sentit a dir alguna vegada que considere el sacrifici tòxic (les persones et diran després que no t’ho havien demanat, que et sacrificares per elles). El sacifici és tòxic, sí; però l’esforç és excel·lent: una vida sense esforç no mereix ésser viscuda. La sensació d’aconseguir el fruit de l’esforç és de les millors de la vida. Quan parle de l’esforç, hi incloc també el de l’exercici físic. La forma física és el que previndrà que caigueu en depressions en èpoques fosques, que també en tindreu.

A les xiques, com als xics, us dic: busqueu fer-vos de respectar professionalment. No prioritzeu la simpatia, ni el favor, sinó el respecte. Que se sàpia que teniu autoestima i que valoreu el vostre esforç. Guanyar-vos el respecte humà és importantíssim. Però el respecte ha d’anar acompanyat d’alegria, del plaer de viure la vida plenament, i alhora de viure la vida amb consciència, conscientment. He sentit a dir a unes quantes persones a les portes de la mort: «Disfruteu de la vida, de cada minut, vosaltres, els que us quedeu ací».

L’amor i el plaer us duran a la saviesa. Atreviu-vos a saber com més va més.

Sereu experts en comunicació humana. No malbarateu eixa habilitat: escriviu, parleu, expresseu-vos públicament. Aprofiteu les plataformes, digitals i físiques, que teniu a l’abast. Que se senta la vostra veu. Els bons filòlegs s’expressen des del cor, i defugen la visceralitat. Oblideu el miratge que ens envolta ara, aquest bombardeig per fer-nos creure que les vaques volen: vosaltres sabeu molt bé què està bé i què està malament. Feu cas al cor. I des del cor, seguiu estimant la llengua catalana com estimeu la família; no perquè siga la millor, ni perquè siga la pitjor; sinó perquè és la vostra.

Que sigueu molt feliços.

Venim d’uns dies en què els partits han estat protagonistes per les decisions preses: aquests presenten tal candidat destacat, els altres decideixen que no es presenten a les generals, el cap de la Generalitat Valenciana opta per jugar-se el destí valencià a un tot o res amb el destí de l’Estat… De tot això, se n’ha parlat molt i molt. Però a poc a poc, decididament, està arribant el temps dels votants. I ara és bon moment per preguntar-nos per motivacions per votar (o per no fer-ho).

Em fa gràcia com els analistes polítics solen reflexionar sobre la tria del vot com si els votants fossen atrets a les urnes per una mateixa motivació. Aquesta rutina analítica es construeix sobre l’assumpció que els votants votarien cerebralment: tots sospesarien cada programa polític i, amb coneixement de causa i ben a consciència, decidirien votar. Segons aquesta teoria, qui vota posem per cas l’extrema dreta, ho faria per convicció, perquè creu en un ideari feixista.

Però els éssers humans, per desgràcia, no som tan purament mentals. A més de pensar, també sentim. L’ésser humà és homo sentiens, a més d’homo sapiens. I, com sap qualsevol adult, davant la força de la passió, la ment, per desgràcia, s’empetiteix.

De motivacions per triar el vot, i per votar en si, n’hi ha moltes, i variades; i poques són cerebrals. Una motivació significativa, sobretot en societats amb poca cultura democràtica, és triar el vot com qui omple una quiniela: a veure si s’encerta el guanyador. Horrorós, sí. Però no insòlit: no em digueu que no coneixeu ningú, però ningú, capaç de votar així. Aquesta gent queden un poc ressentits si no aconsegueixen fer diana; de manera que, abans, miren a veure qui té més possibilitats de guanyar. Aquests formen part del grup dels indecisos en les enquestes.

A aquests es dirigien les ubiqües macropantalles de l’estació de Sants en les últimes eleccions autonòmiques catalanes, aquelles tan irregulars. Baixant del tren de València el desembre del 2017, i trobant també pels corredors del metro el bombardeig incessant de la cara de la llavors cap de llista de Ciudadanos, vaig arribar a tremolar físicament. Era clar que els anuncis eren per als de la quiniela.

I tanmateix, aquelles eleccions van ser guanyades pels qui tenien la força mediàtica en contra; per partits que només vaig veure anunciats en cartrons lligats a fanals de carrer. L’error dels qui van invertir aquelles quantitats incalculables de duros en propaganda electoral, va ser pensar que el vot de quiniela abundaria. Però en Catalunya no. En Catalunya hi havia una altra motivació per a votar; i era més forta perquè era empesa per la força de la passió.

Aquesta altra motivació, que explica moltes coses, és allò que se sol dir, inacuradament, vot de càstig, i que potser seria millor denominar, segons casos, vot de revenja, vot de represàlia o vot de reparació. A les seues últimes eleccions, els andalusos estaven absolutament tips, fastiguejats de totes les dècades que el PSOE els havia governat. La seua revenja va ser cercar de fastidiar Susana Díaz triant els qui més li repugnaria que votassen. Pel mateix motiu – per fastidiar una primera ministra alhora incompetent i egoista – el vot als laboristes va pujar molt a Gran Bretanya a les últimes eleccions. El seu líder, Jeremy Corbyn, va cometre un error freqüent en aquests casos: pensar que el votaven pel seu atractiu electoral, i no per fastidiar Theresa May. Ara Corbyn en paga les conseqüències, d’haver-se’n pagat tant.

Sempre m’ha cridat l’atenció aquella dita atribuïda a la poeta Maya Angelou: «La gent podrà oblidar què vas dir, i fins i tot què vas fer; però mai no oblida com els has fet sentir». Què feia sentir Mariano Rajoy a la majoria de catalans, el desembre del 2017? Dir hostilitat seria quedar-se molt curts. Contra aquella passió, les macropantalles no eren res. I com fa sentir ara als catalans veure els seus representants polítics i socials jutjats a Madrid, en un judici que seria ridícul si no fos també profundament tràgic? Què tenen, què té aquest poble per reparar aquesta ferida profunda?

«Sóc un català amb un vot i no tinc por de fer-lo servir», deia aquell cartell del referèndum. Exacte. Els catalans s’han girat a les urnes, i votaran. Votaran qui siga, però votaran per fastidiar els qui els han dut a aquesta situació extrema; perquè senten que, en el judici als líders, el que jutja Madrid és el poble català. Davant això, la idea olímpica de «aquestes eleccions al congrés espanyol no són les meves i jo no hi votaré» resulta desconcertant. Aviam: teniu l’oportunitat de dir al món, de la manera més civilitzada possible (és a dir, votant) que el poble català segueix amb la mateixa idea malgrat exilis, empresonaments, i judicis per voler votar, i no l’aprofitareu? No crec que aquesta estratègia tinga, al final, gaire tirada. La gent anirà a votar, amb passió. Per aquest enorme desig de fer alguna cosa, alguna cosa útil i durable, és possible que vegem entrar al congrés espanyol el Partit Pirata, ara que la CUP – actuant més per cervell que no per passió – ha confirmat que no pensa prestar-se al vot de reparació. També per aquest motiu (la passió dels qui pensen fer servir el seu vot com a represàlia, com a reparació o com a venjança), veurem intencions de vot fluctuar de la CUP a Junts per Catalunya. Il·lògic? Potser; però ara no parlem de lògica: parlem de motivacions passionals per votar. I si el que vols és fastidiar els qui fastidien el teu poble, què millor per fastidiar Madrid que votar un exiliat que no para de fer soroll per Catalunya? Prepareu-vos per a girs així.

Tot això, ho dic del País Valencià estant, on hi ha tanta gent com jo, seguint la política catalana com qui segueix una sèrie hipnotitzant. «Pobres! Els estan tractant com a valencians…», comentàvem amb amics. No parlaré de la política balear, però sospite que el que diré de la valenciana pot ser-li aplicat quasi fil per randa. A València, com sempre vigilats de prop per Madrid, i bombardejats amb tota l’artilleria mediàtica centralista, es fan especulacions sobre girs electorals, coalicions de partits de drets, etc. Les eleccions andaluses segueixen invocant-se cada dos per tres. OK, d’acord, mirem les eleccions andaluses: hem tingut els valencians un regnat absolut del PSOE durant quatre dècades? No. Doncs s’han acabat les semblances. El que hem tingut els valencians ha estat un regnat absolut d’un PP sucursalista que mai no es va oposar que els seus caps de Madrid fessen servir els valencians de cap de turc de tota corrupció. Durant vint anys, els espanyols ens van coronar als valencians com els més corruptes, els més degradats, i els més estúpids. En vint anys ens vam empobrir espectacularment, i ens vam precaritzar. El camp valencià no va fer més que perdre. Però hem seguit pagant, pagant i pagant a Madrid com si fóssem una autonomia de rics, mentre ací els clots a les carreteres i l’atenció a la dependència es deixaven de la mà de déu. Això sense parlar del menyspreu i l’abús lingüístics. Recordeu que els valencians estem acostumats que ens peguen, en insulten o ens denuncien per parlar en valencià; i això sense comptar els morts.

Fa quatre anys, els valencians amb el nostre vot vam dir prou, i vam elegir gent orgullosa de ser valenciana. Certament la situació actual és precària; i que l’elecció autonòmica coincidisca escandalosament amb l’estatal no ajudarà a la reflexió en clau valenciana, diga el que diga Ximo Puig: la cridòria en clau madrilenya farà molt per no deixar sentir els temes valencians. Però he dit reflexió? La reflexió és mental; i molts valencians aniran a les urnes motivats també per la passió: encara tenim molt de camí per fer-nos valer. No volem que tornen aquells vint anys d’humiliació i de ruïna. El vot de quiniela tampoc no serà un gran factor al País Valencià, ara: hi ha massa en joc. Poca gent s’oposa ací al canvi que viu el País Valencià. Fins i tot s’ha acabat l’antic espantall de la política valenciana sucursalista: l’anticatalanisme. Un factor que se li’n fuig a Madrid en aquesta conjuntura és el fet que ací sí que entenem el català; que de fet el parlem, a la nostra valenciana manera. El judici als líders catalans ha creat més por valenciana, sí, i Madrid ho sap («Si els fan això als catalans, què no ens farien a nosaltres?»); però de la por a Madrid ve una nova compassió per Catalunya, aquell gegant, en la seua actual fragilitat. Els catalans són família, al cap i a la fi. Complementant això, hi ha el fet que la base valenciana de dretes s’ha reduït a la mínima expressió, si jutgem per les poquíssimes banderes d’Espanya exhibides als balcons valencians quan el Partit Popular va fer aquella crida a mostrar l’espanyolitat espanyola davant el món mundial. Si cada bandera era un vot a la dreta (o dos, o tres), el PP corre perill d’esdevenir extraparlamentari al País Valencià.

Un dels factors que comptarà en les eleccions valencianes, pense, serà l’existència d’À Punt. Es tracta d’una ràdio, i d’una cadena, d’una dignitat tan lluminosa que fins i tot els qui reneguen de tota televisió s’afanyen a lloar-la. «Com els has fet sentir…» Si els has fet sentir dignes; si els has fet sentir-se escoltats, atesos, ells ho mostraran a les urnes. Jo, pel que em toca, votaré una coalició que no té caps a Madrid; que no depén d’altres que dels propis valencians. Amb el meu vot, cerebral però també apassionat, diré que el poble valencià existeix i que es mereix un tracte just; que el meu poble és ben digne, i que, com els altres, té dret a ser respectat tal com és, dins un món lliure on els abusadors no càpiguen.

[Entre claudàtors apareixen les observacions fetes a posteriori en en seguiment d’aquest cas.]

L’excel·lent servei de cites de Google Scholar m’ha fet saber d’unes noves cites de treballs meus en un recent número de Mirabilia/MedTrans. Fent-hi una ullada descobrisc, perplexa, que l’autor de l’article m’atribueix unes afirmacions fantàstiques que jo no he fet mai. Per què no ha advertit això cap dels revisors de l’article? Ha tingut revisors, l’article?? La tasca editorial llueix per la seua absència: la bibliografia manca uniformitat i varia en criteris d’unes entrades a d’altres, a més de no ser exhaustiva; de mi mateixa es citen a peu tres articles (no els més rellevants al tema, per cert), però a la bibliografia només n’apareixen dos.

En tot cas, i com que no puc permetre que se’m considere detentadora de l’estúpida opinió que se m’atribueix ací, em veig obligada a aturar les meues tasques presents per replicar al dit article, que és el següent:

Francisco José Conejero Pascual, “Lletraferides als convents, una escriptura femenina al segle XVI“, in Antonio Cortijo & Vicent Martines New Approaches on the Research of the Crown of Aragon, Mirabilia/MedTrans 6 (2017/2), 38-69. [S’ha desactivat la URL de la versió original de l’article. Nova versió ací.]

I aquest és el paràgraf ofensiu:

La ciutat de les dones, de Christine de Pisan (1404), tingué una gran importància. És per això, que volem destacar i creiem necessari manifestar que la Querella no era un simple debat literari, sinó que la seua transcendència era major per poder instaurar un nou ordre, una nova interpretació dels sexes davant una nova etapa que s’estava aproximant. La recerca d’una nova interpretació tant en l’esfera pública com en la privada era la finalitat que es buscava, en aquesta querella de dones que materialitzà a partir de dues vessants, per una banda els moviments socials i per l’altra a partir de l’escriptura.
Aquesta metamorfosi és interpretada de forma diferent per dues grans estudioses, Rosanna Cantavella i María Milagros Rivera Garretas. Mentre Rivera Garretas manifesta que tant Isabel de Villena com Maria Teresa de Cartagena són un clar exponent d’aquesta querella de dones, Cantavella argumenta que no es pot considerar la querella per dos motius essencials: primer és un debat centrat pràcticament exclusivament a França i el segon que és tracta d’un debat únicament literari.

Primera: cal provar les coses; no basta amb dir-les i prou. La nota que se suposa que justifica l’afirmació que aquest no era un simple debat literari sinó un debat que hauria pretés canviar la societat, remet al clàssic article de Joan Kelly que jo mateixa vaig donar a conéixer en l’àmbit català en les meues publicacions dels anys vuitanta, “Early Feminist Theory and the ‘Querelle des Femmes’, 1400-1789”. És una publicació de 1982, de gran valor en la seua època, però avui òbviament una peça històrica. Si els últims trenta-cinc anys d’estudis sobre història de la cultura femenina no ofereixen a l’articulista cap prova per a la seua idea d’una “metamorfosi”, d’una “nova interpretació tant en l’esfera pública com en la privada”, potser que s’ho repense. Un científic ha de provar el que diu.

Pel que fa a les falses opinions que se m’atribueixen a mi, tenen, precisament, a veure amb l’article de Kelly de 1982:

Cantavella argumenta que no es pot considerar la querella per dos motius essencials: primer és un debat centrat pràcticament exclusivament a França i el segon que és [sic] tracta d’un debat únicament literari.

Que jo he dit que el debat de les dones és un debat centrat exclusivament a França?? On he dit això? (L’autor no ho indica: no hi ha cap mena de remissió en el paràgraf: ni per a la meua suposada opinió, ni per a la de Rivera Garretas.) El meu llibre Els cards i el llir, en la seua integritat, demostra, pel contrari, que aquest va ser un debat d’àmbit europeu, amb mostres recollides des de Sicília a Anglaterra. Quina bogeria, doncs, atribuir-me a mi aquesta estretor de mires! El que sí que vaig dir jo, va ser que *la denominació querelle des femmes* per al debat, que va emprar Kelly al seu article, i que va fer fortuna després, no em semblava la ideal per al medievalisme, ja que la denominació no s’havia emprat fora de França, ni abans del segle XVI, i que per tant poc podia valer per a aplicar-se al debat en segles anteriors. (Treball perdut, per cert, ja que és aquesta la que s’ha acabat generalitzant.)

Anem amb el segon punt que se m’atribueix: que considere el debat de les dones com un debat purament literari. Aclariré açò, tot i que també ho vaig deixar clar en nombroses publicacions dels anys vuitanta i noranta: el debat de les dones és un debat purament literari quan és conreat per homes, prenguen el partit que prenguen, en contra o a favor. Vaig deixar claríssim que això no és així en el cas de les dues dones conegudes que intervenen en el debat: Christine de Pizan i Isabel de Villena, ja que elles es jugaven la pròpia consideració social. Quina mena d’estúpides serien, si no? Per cert, en quin món viu l’autor, que no sap que he dedicat grapats d’articles a analitzar detingudament els arguments de defensa de les dones en l’obra de Villena, i m’oposa a Rivera Garretas, que segons ell seria l’única que hauria assenyalat la participació de Villena en el debat de les dones? Francament, ja no sé si seguir pensant en incompetència o directament en mala fe (no m’enganya ni per un moment allò de “grans investigadores”).

Aquest autor deu ser jove, i òbviament ha estat mal aconsellat. Faig responsable el seu supervisor, siga qui siga, de no haver-li ensenyat els rudiments de la tasca humanística: cal sustentar les afirmacions en proves. Tampoc no sembla haver-li ensenyat l’altra gran lliçó de la filologia, tant com de la vida, que a mi em va enseyar, de jove, l’admirable Alan Deyermond: els actes sempre tenen conseqüències.

Amb data 03 de gener he demanat a la revista Mirabilia/MedTrans que procedisquen a rectificar les falsedats de l’article en qüestió.

[Pel que fa a la prolongació del cas: a dia 16 de gener no se m’ha donat cap explicació des de la revista. S’ha procedit a desactivar la URL de la versio original de l’article, substituïda ara per una nova versió, en la qual les remissions a publicacions meues s’han reduït de tres a una. Pel que fa al paràgraf, s’ha procedit a realitzar una cita directa del meu llibre de 1992, tot i que descontextualitzant-la:

Aquesta metamorfosi és interpretada per dues grans estudioses, Rosanna Cantavella i María Milagros Rivera Garretas. Mentre Rivera Garretas manifesta que tant Isabel de Villena com Maria Teresa de Cartagena són un clar exponent d’aquesta querella de dones; la professora Cantavella argumenta (1992:18) «el debat pro i antifeminista fou, en si, una polèmica superficial. No s’hi jugava l’autèntica consideració de la dona com a ésser social, i no presenta traces d’haver influït sobre el estatus real de l’individu de sexe femení». Tot i això, aquest debat es va escampar per tota Europa i es perllongà fins el segle XVIII.

Com es veu, contrastat amb la primera versió, el paràgraf ha canviat. Però l’oposició de la cita del meu llibre a la referència a dones com Isabel de Villena, fa expressar erròniament que jo haja considerat que les dones que intervingueren al debat no s’haurien pres seriosament el dit debat. Ben al contrari, sempre he explicitat que, per a les dones, aquest era un debat seriós. No per als homes escriptors, ni a favor ni en contra. Per cert, que el debat s’allargara en el temps (el segle XVIII és un terminus ad quem discutible, ja que al segle XIX segueix havent-n’hi mostres europees, com la que introdueix Jane Austen al seu Persuasion) no és un argument que demostre la projecció de canvis socials beneficiosos per a la dona ni a partir del debat, ni sense el debat. De millores socials significatives per a les dones (drets al vot, a l’educació, a la salut, a l’autonomia econòmica), no n’hi ha fins al segle XX, i s’aconsegueixen amb molt d’esforç, amb accions al carrer i a les fàbriques.

Veig ofensiu que se seguisca implicant que jo, aparentment a diferència de Rivera Garretas, consideraria Isabel de Villena una autora que no hauria intervingut en el debat de les dones (“Mentre Rivera Garretas manifesta…”). En conjunt, aquesta tàcita modificació ínfima de l’article no és una rectificació, i segueix atribuint-me les mateixes idees estúpides que en la primera versió. Hauré de considerar si procedisc legalment contra una revista que, lluny de fer constar la meua rèplica, ha reblat el clau de la infàmia.]

A hores d’ara no crec que queden valencians, ni balears, que dubten de quin serà resultat del referèndum d’independència català de l’u d’octubre proper. La meua percepció, fins fa poc, era que les possibilitats de victòria del sí eren molt altes, i que els vots per la independència sobrepassarien de molt el cinquanta per cent. Però qui havia d’imaginar la campanya a favor d’aquesta independència que realitzarien el propi govern espanyol i la seua àrea d’influència, en el període transcorregut des del dia dels atemptats? Ara apostaria que el sí superarà el seixanta per cent de sobres.

Una vegada més (i aquesta sembla la definitiva), el govern de l’Estat ha mamprés la línia menys intel·ligent, més contrària als seus interessos de retenir Cataluya. Ara ha provat d’enemistar el poble català amb els que aquest veu, decididament, com els seus protectors davant els atemptats, si no com a herois: els mossos d’esquadra. Des d’un punt de vista policíac, és evident que els mossos han estat extremadament eficaços (des d’un punt de vista humà, un èxit encara més gran hauria estat capturar els terroristes amb vida, per descomptat). Però en fi, atacar els mossos, culpabilitzar dels atemptats als herois del moment, era una estratègia que no podia més que fracassar. Apel·lar a dubtosos documents de la CIA –o a les protestes contra la massificació turística dels exasperats barcelonins, per l’amor de déu– per suggerir que tan alt cost en vides humanes fos culpa dels catalans mateixos, no podia eixir bé. Hi ha un punt que, als dissenyadors d’aquestes campanyes d’influència d’opinió, se’ls en fuig: que les paraules no poden contra els sentiments. Si gent que ja t’havia decebut amargament intenta ara desprestigiar el teu heroi, ja et poden explicar històries, que el teu impuls serà defensar-lo igualment. Convé tenir present aquella dita atribuïda a Maya Angelou: “Les persones potser oblidaran el que vas dir, i fins com vas actuar; però mai no oblidaran com els vas fer sentir”. Els mossos van fer sentir protegits, i orgullosos, als catalans.

Per això –perquè els sentiments s’engraven en nosaltres– és pel que l’actitud cruel del govern de l’Estat està provocant, també en els valencians, un anhel d’autoafirmació com no havíem vist des de la Transició. No és només que, després de mantenir-nos crònicament en la posició més infrafinanciada de l’Estat malgrat la nostra pobresa com a poble, el ministre Montoro encara es permeta burlar-se dels valencians dient-nos ploramiques perquè gosem protestar. Són els problemes quotidians, els que provoquen les sensacions més intenses en nosaltres: la impaciència reiterada davant aquells trens de rodalies que antigament anaven tan bé i que ara no són gens fiables; la ira davant les llargues esperes dels nostres ancians per a hospitals infrafinançats; l’estupefacció davant decisions arbitràries, contràries a dret, sempre en perjudici dels valencians i en benefici de Madrid; la impotència davant els insults i les agressions físiques per parlar la nostra llengua; la tristor davant l’abandonament, per falta de suport econòmic, dels horts valencians, antigament esponerosos… Tots eixos sentiments, ara, no poden ser desbandats amb intoxicacions de mitjans de comunicació en l’òrbita madrilenya (els únics a què tenim accés els valencians), per grosses que siguen. Això ja no funciona, venint com ve dels clars causants de les nostres presents misèries.

I, precisament perquè el govern de l’Estat està tractant-nos, als valencians, com tracta els catalans (ja que com a catalans ens veuen, no ho oblidem), ens interessa molt pensar què passarà amb nosaltres, els valencians, a partir del dia dos d’octubre que ve. Una de les meues pors principals és que Madrid, després d’eixa data, impedisca la reapertura de la RTVV, d’una manera o altra. No us penseu que oblida que, si els catalans han arribat al punt que han arribat, és perquè tenen uns mitjans de comunicació públics que els fan d’espill: que reporten què passa a la seua societat. Els valencians no en tenim; i, quan en teníem, aquests estaven fèrriament controlats per poders que obeïen cegament les instruccions de Madrid; poders que ens mostraven el que Madrid volia que ens creguérem que seríem: un poble estúpid, barroer, alié a tot debat social real, semianalfabet, manipulable, sense remei. Però els valencians no som això. Si som una cosa per damunt de totes, és resilients: per més que proven d’anihilar-nos, per més que ens facen patir, per més que ens facen callar, per més que ens aixafen, allà seguim; contra tot pronòstic, motivats per sentiments de dignitat bàsics. I els sentiments, no hi ha qui els ature.

El cas, però, és que, si Catalunya se’n va (quan Catalunya se’n vaja, supose que cal dir ja), els valencians hem d’estar preparats per a la que ens vindrà damunt. En qui us penseu que es venjarà eixe poder cec i rabiós? Els valencians i els balears som germans de pena; els fills de l’esposa maltractada que ja no pot més i se’n va. Desenganyeu-vos: el supremacisme no ens distingeix dels catalans de Catalunya: vindran a per nosaltres. Que per què no ens n’anem també? Cal recordar que ni balears ni valencians tenim mossos gestionats pels serveis autonòmics? Nosaltres estem fèrriament supervisats per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que només obeeixen el govern de Madrid. La gran majoria de catalans no teniu ni idea del tracte que reben els joves valencians rutinàriament; rutinàriament se’ls tracta amb la mateixa sospita que als joves del País Basc. I malgrat això, els nostres dignes joves protesten i es manifesten, amb greu risc. Malgrat que això no arribe a les vostres oïdes.

Què dius? Que per què no hem dit res fins ara, els valencians? Replanteja-t’ho: el que vols dir és que tu no ens has sentit. Nosaltres expliquem i expliquem, diem i contem, allà on podem; però no tenim megàfon per difondre el nostre cas. Al revés: hi ha d’altres megàfons explicant, ben fort, que els valencians ens queixaríem de vici; que seríem corruptes (nosaltres, les principals víctimes de la corrupció!). Que seríem un poble inferior, ni tan sols digne d’odi, sinó de simple burla.

Ja s’ha acabat per als valencians el temps de fustigar-nos. La situació en què estem no és culpa nostra, ni de com som. No som arreu. No som meninfotistes. No som estúpids. La culpa dels nostres mals és poc nostra, i molt del que reparteix la baralla amb cartes marcades. És mentida que no tinguem remei. Per exemple, amb els pocs recursos estatals que se’ns faciliten per a educació, és admirable l’esforç que fem per mantenir-nos com a poble culte, estàndard, europeu. La Universitat de València (UV) i la Politècnica (UPV) són de les més importants de tot l’Estat. Aquestes, i altres, estan generant professionals buscats a Europa i al món. Els valencians hem estat desposseïts del nostre poder financer; però encara ens queda capital humà com per portar el País Valencià al màxim nivell que li correspon dins Europa: social, comercial, industrial.

Hem de preparar-nos per a l’escomesa. Si s’impedeix el desenvolupament econòmic, industrial i comercial valencià (pensem en el corredor mediterrani!); si augmenten les humiliacions verbals i físiques contra valencians, caldrà mantenir canals de comunicació, i de publicació, per explicar al món, i també a nosaltres mateixos, que malgrat tot existim; per tal que cap agressió, cap patiment, no es perda en l’oblit. Per tal que no enfonsen encara més la nostra economia. Hem de registrar-ho tot per a poder contar-ho bé, quan s’acabe tot aquest llarg malson de viure agredits per ser valencians. Si és amb RTVV, fabulós; si no, haurà de ser ajudant-nos d’eines digitals com les wikis, i traient partit de les xarxes socials. Els valencians que parlem idiomes hem de seguir comunicant al món què ocorre (i si et sents valencià, seria bo que t’estimulares a aprendre idiomes, almenys per eixa causa). La pitjor desgràcia dels valencians és la invisibilitat. Les universitats públiques valencianes, que no han perdut mai el sentit d’obligació cap a la seua societat, sé que l’ajudaran, com sempre han fet. Necessitem, també, reforçar vincles amb els cosins balears –els altres fills de Jaume I–, que estan sent tractats igual de malament, i que segur que temen, tant com els valencians, la reacció d’Espanya després del dos d’octubre. No estem sols.

Però, per a valencians i balears, la incògnita més gran és: Què faran amb nosaltres els propis catalans, després de declarar la independència? La primera possibilitat que se m’acut és tristíssima: que Catalunya ens oblidara, volent-se creure, per exemple, l’excusa madrilenya que tot el que ens passa als valencians fos culpa nostra; que nosaltres ens ho hauríem buscat, per no fer com ells (no podíem!). Que es cregueren, també, la vella mentida que els valencians seríem anticatalans, quan qualsevol amb una mica d’intel·ligència podia veure que el que se sentia per aquest megàfon no podia ser la veritat d’un poble; vosaltres no sentíeu la veu de la immensa majoria de valencians, que som dels qui millor us entenen.

La segona possibilitat, més esperançadora, seria que els catalans recordaren que, des de Jaume I i fins fa ben poc, la comunicació catalana amb valencians i balears era estreta, de cosins germans. Que una frontera al riu Sénia és inconcebible. I, per tant, que els qui ara preparen la marxa veiessen que era en el seu interés ser advocats nostres davant Europa: que ens cedissen ocasionalment el seu megàfon per prevenir abusos contra nosaltres.

Hi ha un altre punt vital i que hauria de ser immediat: que els catalans ens facilitassen tornar a veure la seua televisió i ràdio. Si us plau. Oblideu-vos d’acords de teòrica “reciprocitat” (en realitat censura) signats a l’era del PP i de l’última CiU. Que no voleu que entenguem, encara millor, el vostre punt de vista, per què feu el que feu? Que no valoreu que nosaltres us fem cada dia d’advocats davant els espanyols, que expliquem tant com ens és possible el vostre costat de la història, perquè és el mateix que el nostre?

No espereu a un futur llunyà per comunicar-vos millor amb nosaltres –que, a més, som els vostres principals clients comercials a la Península. Per amor i per interés, us convé. I nosaltres necessitem sentir que tornem a existir per a vosaltres. El que tenim a l’altre costat és massa horrible.

Respirem fondo, valencians i balears, i preparem-nos per a l’envestida.

Rosanna Cantavella
Universitat de València / University of Cambridge

Yes, I did. In my defense, I’ll say that I didn’t know he was a leaver before I met him, and that I’m living in Cambridge, where everybody voted Remain. He had introduced himself as a businessman who made lots of international deals, so of course, I assumed he was a knowledgeable man and, therefore, a remainer. Besides, how would I have imagined that a leaver would be so callous as to date an EU national just now, in the present political climate?

My misgivings began when he arrived fifteen minutes early to the venue and texted me that he was already waiting for me – as if I should have guessed and arrived early too. Arriving too early is still impunctuality. Expecting others to guess and comply with your wish is just preposterous.

Soon after we greeted each other and sat down in front of our beverages he introduced the subject himself. First I thought I had misunderstood. But then he insisted: “I’m really excited about it”, “it” meaning Britain opting out of the European Union. My blood drained out of my head and I felt sick. There was I, at a Starbucks, with a cup of Earl Grey the size of a small pond, facing one of the persons who, with their vote, had made my life (and the lives of three million EU nationals in the United Kingdom) a misery of nerve-racking incertitude. Did he really think that his position would endear him to a woman with a Spanish passport? I should have left right then. But, like a rabbit caught in the headlights, I remained – remained! – in my seat.

I have always given people a chance, so I checked myself and decided I had to give him the chance to explain to me his motivation for voting Leave. Wasn’t he a businessman? Yes, but it turned out that the didn’t do much trade outside Britain (in spite of his previously boasting so). Wasn’t he afraid that the financial big money presently in the City of London would leave the United Kingdom? Well, he didn’t think so, as who would want to move abroad if they were based in London? The word “chauvinist” came, perhaps unfairly, to my head.

I tried to focus: wasn’t he afraid that Brexit would mean more difficulties in getting labour hands, for example? He told me that a friend of his, who has a very large farm, had been assured by UK government sources he would still be able to hire his (foreign) hands. So, he concluded, if these (apparently illegal!) workers would still be able to come to work to Britain, even more would the EU nationals be able to stay in this country, as the British government would protect their rights. I wondered out loud how would he be so sure, when just a couple of weeks ago the British parliament explicitly rejected a motion to protect the rights of EU nationals living in Britain now. He dismissed this, saying that “at the end of the day” (he repeated a lot this phrase, “at the end of the day”) free trade is what moves all nations, so nothing would really change. “If you are not a protectionist, why vote Leave, then?”, I asked with my sweetest voice. And then IT came out of his mouth: “To take back control!”. Yes, yes, he said it. And he topped it off with: “The European Commission is not elected at all, but designated”. Even then, I tried for him to see reason: “But the legislative body is the European Parliament, where Britain has a large representation through its numerous MEPs”. Dare I say it? He was impervious.

After what felt like the longest thirty minutes of my life, he became aware that only he had talked at length at all, and asked me perfunctorily what was I working on. I explained that, after over three decades of visiting the United Kingdom for research purposes (mainly paid out of my savings; some lucky times out of a small Spanish research grant – and always bringing my money to Britain and never ever receiving a penny from this country), my plan had been retiring early from my academic post and, in order to be able to stay in this (in spite of all) beloved country, to complement my meagre Spanish pension with some freelance work as an editor. But that, I added, had been before the Brexit vote. Now I, as the three million EU nationals officially residing in the UK included my daughter, worried about what would be of us first thing in the morning, and kept worrying at bedtime. I lived in fear for me, for my brilliant daughter, for her partner, and for every EU national so unfairly treated by this country, whose present prosperity they have all contributed to.

Were you to expect any penny dropping, any apologies, any polite reconsideration – any embarrassment at all, you would be deceived. He carried on explaining to me that, “at the end of the day”, nothing was going to change: that the European Union was going to keep on trading with Britain as usual; that only a stricter border control was going to be applied (but, he added, making an exception for the labourers the UK needed). When I reminded him that free trade and free circulation of citizens were indelibly linked in the EU treaty, he dismissed it: “The EU is going to keep on trading with us, as it has always done, of course”. I – still sweetly – asked him to suggest one British product the EU couldn’t get somewhere else. He changed the subject.

By now I was frankly looking at my watch: I had spent less that one hour with him, and it felt like a lifetime. Did that callous man really speak for the majority of the British population? I could not believe how heartbroken I felt right then in my love for this country; how that man had gotten to deeply hurt me with his nonchalant lack of respect for my feelings as an EU national; with his unkind insensibility – in just a first date! I was speechless.

And just when I thought that date couldn’t go worse, his new conversation subject made me sit up: “And that’s why people around the world is discontented and have voted for Trump in America”. Okaay… Even then I wanted to think there was some intelligence in the man. “Yes, I agree that inequality is rampant in the present world and that people are desperate. But you don’t agree with Donald Trump’s line of government, do you?” Any response that wasn’t “Not at all, of course!” would be tremendous. And it was. He expressed a euphemistic agreement: “Well, I don’t know”.

“You don’t know?”, breathed I. “Well, he may bring something good, you know”. With my last wisp of energy I said: “Yes, he may bring to America what Hitler brought to desperate Germany in the nineteenth thirties: fascism”.

My feeling of nausea was by now too intense. I couldn’t stay there; not one more second. I just said so, relieved to express my true feelings even in a sweet manner. “Look, M”, I said, sad but firm, “I would never date a man of your convictions”. I got up and left.

Would you believe he did not get it, not even then? I turned back and saw he was trying to follow me. In horror, I broke into a run. I ran and ran through the street, and didn’t stop until I came into a crowded mall. Like somebody secretly hiding from a wicked spy, I kept looking behind my shoulder, and trembled while pretending to assess some ghastly flowery skirts not my style at all.

I was finally alone. Phew! And then the ridiculousness of the situation broke in, and I started laughing out loud, before the puzzled look of a shop assistant.

I still refuse to accept that my disgraceful date represents the main attitude of British citizens. I have known them first hand since 1977. I know most British people are kind, considerate and respectful towards intelligence. I know them. Yes, there is another type of Briton – or should I say, another type of Englishman? – and this time I had had a close encounter with one of them.

Did I give up on this country’s men, after that? Well, the answer is no. I’m looking forward to my next English date – and crossing my fingers so that I meet the good type of British man: a male intelligent, considerate and kind.

Will he be the proverbial cold fish? No worries on that front: I know how to melt them. *Winks*.

Dissabte passat vaig anar a l’òpera, a veure Don Giovanni al Cambridge Arts Theatre. El muntatge va estar molt bé, i també vaig disfrutar molt. M’hauria agradat més que no hagueren traduït l’obra: feia rar sentir una òpera italiana en anglés; però en fi, cal reconéixer que el fet de cantar en la llengua del públic accentuava l’empatia de l’audiència, que va riure en els moments adients, i va aplaudir després de cada peça (cosa una mica llandosa). A costat i costat de l’escenari, dues pantalles anaven donant el text que cantaven els intèrprets. No sé on era l’orquestra, que sonava clarament en directe; potser en un fossat que jo no veia? L’ambientació era belle époque: el commendatore, per exemple, s’apareix amb barret de copa i polaines blanques. El decorat era molt segle vint, del que es considerava llavors avantguardista: tot gris i industrial, i com en els albellons d’una ciutat, amb una escala metàl·lica com les d’incendis, i en un cantó uns colors a la Klimt. Tot això s’ha provat ja, sovint. Però almenys els actors s’hi podien moure amb facilitat amunt i avall; en conjunt resultava un escenari realment econòmic. Un detall que em va semblar encertat (però no gens belle époque, sinó segle XXI) és que la tomba del commendatore havia estat substituïda per un d’aquests altarets que troba hom avui dia, al lloc on ha mort algú, especialment si era famós: flors, objectes, ciris, i alguna imatge del difunt. El toc final era, per desgràcia per a mi, un fum escènic que es va mantenir durant tota la representació. Que no veuen que això no és bo? El públic tossia de quan en quan. No vull ni pensar què pot acabar fent el ditxós fum a les veus dels propis cantants.

En conjunt, però, la representació va ser fenomenal. Tots els artistes, extraordinaris. Si hagués de destacar algú, destacaria les veus femenines: Lucy Hall fent de Zerlina estava espectacular. També Camilla Roberts com Donna Anna, finíssima, i Ania Jiruc feia una Donna Elvira molt digna. Els homes també estaven esplèndids (tota la companyia sencera eren molt notables), però jo destacaria per sobre tots el Leporello de Matthew Stiff. Per descomptat, Leporello és el personatge més simpàtic de l’obra – el Sancho Panza de l’anti-Quixot i mestre del cinisme que és Don Giovanni –, de manera que es tracta d’un paper lluït de natural; però Stiff es fica a la butxaca l’audiència des que obri la boca a la primera escena. I sempre m’ha semblat que un baríton perfecte és més difícil de trobar que un bon tenor. El Don Giovanni de la nostra nit era George Von Bergen (en l’English Touring Opera alternen diferents cantants en una sèrie dels papers). Molt bo, molt professional, i un bon actor. Per a mi, però, Stiff el superava.

La representació va ser una delícia. Recorde estar allà asseguda, mirant l’espectacle esplèndid – el luxe – que és una òpera en viu, i pensar en com, mentre nosaltres érem allà al Cambridge Arts Theatre, hi havia llocs al món on regnava el patiment, la fam o la guerra, i preguntar-me si em mereixia ser allà, fruint d’aquella diversió pròpia del món ric. No és rara aquesta inquietud; em ve al cap El cafè antic, aquella cançó de Lluís Llach que presenta un ambient plàcid al café del poble, mentre en altres llocs es viu en l’horror de la guerra i la mort. Tot condueix a la mateixa qüestió: Tenim dret? Tenim dret a divertir-nos, a passar-ho bé, mentre perdure el dolor al món?

La resposta és que sí, naturalment. Encara que, per mala consciència, ens coste de creure. El món no guanya res amb el nostre dolor. La renúncia, el sacrifici gratuït, no són útils a ningú. Naturalment no dic que siga bo ignorar completament els problemes del món; no és això. No es tracta de sumar-nos a l’actitud dels riquíssims que viuen en el seu món neuròtic de luxe i de riqueses acumulades, conscientment ignorant el dolor social que sovint ells mateixos han provocat, i coronant la seua actitud interessada amb alguna almoina ací i allà. No; això és ben cruel, crudelíssim.

Del que parle és del fet que la nostra preocupació pels problemes del món no ens ha de portar a amargar-nos la vida: això, encara que tendim a viure-ho, no beneficia a ningú. Només podem ser útils al món si estem equilibrats. I no es pot estar equilibrat si no es disfruta de la vida almenys de quan en quan. El que considere tòxic, del que pense que hem de fugir (per més que jo mateixa hi tendisca), és d’amargar-nos els plaers naturals, que ens compensen els moments de dificultat que vivim per nosaltres, pels nostres estimats i pel món de què formem part. El que crec que és mala idea és allò de “sacrificar-se”. Ja sabeu: com aquella idea pressumptament cristiana de mortificar-se per “ajudar” a altres. Jo crec que el fet que jo decidisca sacrificar-me quedant-me sense menjar un dia, no ajuda gens a la gent que pateix fam. El fet que jo em mortifique físicament no ajuda gens als qui viuen en guerra. La tendència a boicotejar-nos els plaers que haurien d’estar a l’abast de tothom; el dubte de si tenim dret a passar-ho bé mentre altres no poden, crec que deriven d’aquella actitud religiosa, de cristianisme per a mi mal entés.

Pel contrari: en certa manera som al món per a disfrutar-lo. Pregunteu a qualsevol moribund i us ho dirà: “Disfruteu de la vida mentre pugueu”. La vida a la terra és limitada: no convé malgastar cap oportunitat de fruïment. Parle de fruïment sa; no de cerca de plaers neuròtics ni psicopàtics. Parle de disfrutar menjant-nos una bona paella, o assistint a una representació musical: si amb això no fem mal a ningú, per què no? Pel contrari, pense que l’excés de patiment que existeix al món, a més d’a través de la participació política i social, s’ha de combatre amb plaer conscient. El plaer pot ser l’instrument més revolucionari. No estaria malament arribar a entregar-nos tant als plaers senzills, que elevàrem la vibració del món. Sabem que tot és vibració, veritat? També és vibració, posem, l’orgasme. Doncs bé, imagineu-vos un orgasme universal de deu minuts. Segur que el món ja no tornaria a ser el mateix.

La sensació de falta de mereixement és l’arrel de molts dels mals del món. Quan un sent que no es mereix coses bones és més fàcilment manipulable. Fins i tot li poden fer creure que el seu patiment gratuït pot beneficiar algú. Una població amb baixa autoestima és un regal per als manipuladors. Els problemes del món s’arreglen en el tauler polític i social, amb la participació de tots. Però és particularment revolucionari fer-ho des de l’alegria de saber que el sentit de la vida és viure per al plaer natural. Som de carn, i estem fets per a disfrutar dels moments bons que ens vénen a la vida amb els cinc sentits. Això ens recarrega l’energia, ens fa més forts, més equilibrats i més sans. I, per tant, més conscients i, com a tals, més empàtics. Ajudar des de l’empatia és molt més eficaç que no ajudar des de la caritat: la caritat sovint ve de la mala consciència; l’empatia, del lúcid sentiment que al món tots som un. Tots ens mereixem el plaer: nosaltres també.

Divendres passat, 15 d’abril, es va celebrar a la Universitat de Cambridge la jornada Books in the Making, dirigida a estudiar aspectes de la producció de llibres. Comentaré sessió per sessió.

Primera sessió: Creació

La sessió tenia com a objectiu situar el concepte de creació literària en un camp més ampli, prenent en consideració no sols l’escriptura, sinó també ensenyament de l’escriptura, la influència dels agents literaris i l’evolució de categories com “novel·la literària”. Participants:

* Günter Leypoldt (Heidelberg University)

* Ben Markovits (Royal Holloway, London)

* Rachel Calder (Sayle Literary Agency)

Moderadora: Kasia Boddy (University of Cambridge)

La primera sessió del dia s’obri amb una introducció de Kasia Boddy, amb bona voluntat però que no sembla gaire entesa en les realitats digitals, i esmenta antics fantasmes: si Google ens farà no ser capaços de llegir textos llargs (voldria dir Twitter? L’apriorisme és igual d’absurd).

La primera que parla és l’agent literària: Rachel Calder, intentant explicar què fan els agents; clarament a la defensiva, com si pensàs que en un ambient acadèmic d’avantguarda algú podria acusar els agents d’aprofitosos, cosa que ací ningú no farà. Com dic, el propòsit de Calder és justificar l’existència i la funció dels agents literaris. Jo no me n’enduc una mala impressió; al contrari, m’hauria agradat aprendre més sobre què fan els agents literaris. Es nota que Calder no està acostumada a parlar en públic, i el seu discurs és monòton i s’acompanya d’una presentació en què tot són dades, però no gaire lligades. Apareixen les preguntes, però no s’aclareixen les contestacions: qui s’arrisca econòmicament en la producció d’un llibre? Gestió del mecenatge; venda de copyrights. Quina proporció de beneficis s’endú l’agent? L’agent de vegades gestiona com a intermediari el comission publishing a un autor (l’encàrrec, si es el cas, d’un llibre d’algun tema determinat), com també la publicació per subscripció, els avanços dels drets d’autor sobre un llibre encara no escrit, el salari d’un autor (rara vegada passa), beques i premis. L’agent, diu, ajuda a l’autor a enfocar-se a elegir a quin públic vol dirigir-se. Calder fa a continuació una mena d’història de la riquesa dels autors, i ens ve a dir que uns van ser pobres i altres rics (!).

Més interessant és descobrir que en 1709 es va pagar el primer copywriter. Els copywriters són els qui escriuen per a vendre (escriuen eslògans, per exemple), avui dia emprats en agències publicitàries. També em resulta interessant que, al Regne Unit, l’aparició del ferrocarril al XIX vaja estimular la lectura, ja que els commuters (els que viatgen per anar al treball) s’havien d’entretenir en el camí. Aquest és l’origen de llibreries d’estació i d’aeroport, tipus WHSmith en Gran Bretanya. Aquesta informació em fa pensar que el commuting ha estimular no sols la lectura, sinó també l’escriptura: al segle XIX, el novel·lista Anthony Trollope, també un commuter que agafava el tren cada dia per anar a treballar de funcionari, es va fer fer un maletí-taula de fusta, que li servia per escriure mentre viatjava (abans de la invenció de l’estilogràfica, imagineu).

Els primers agents, segueix Calder, simplement venien i gestionaven copyrights, i se n’enduien un 10%. El seu treball era afegir valor al procés. AP Watt sembla haver estat el primer agent, en 1875; altres són esmentats (JB Pinker 196, Curtis Brown 1899, AM Hearth 1919, AD Peters 1924, David Higham 1935). Els agents, conclou Calder, estan per a protegir els interessos dels autors.

El segon a parlar és Ben Markovits, escriptor americà que treballa al Royal Holloway de Londres, on fa classes de creativitat literària. Markovits es concentra a comentar el paper de les universitats en tres punts: qui accedeix a aprendre a escriure; qui és pagat per a ensenyar a escriure, i quins llibres seran recordats a llarg termini. El que li ocupa més temps és criticar el sistema d’admissió universitària, que és monolític i no varia per especialitats (només hi pot variar la nota de tall). El seu argument és que, en escriptura creativa, caldria no aplicar aquesta limitació, ja que algú pot haver fallat en la selectivitat, tenir males notes, i malgrat això ser protencialment un escriptor brillant; però els funcionaris d’admissió de les universitats no consenteixen saltar-se el procés: cal que els papers diguen que l’estudiant ha aprovat els exàmens previs, amb la nota mínima que toca, i cumplint tots els requisits. Sembla que en la prova d’accés específica, els estudiants redacten un conte. Ens explica que, per exemple, hi havia el conte d’un aspirant en què s’hi veia gran talent i originalitat. Però incloïa sexe bast, i, ens diu, encara que la coprotagonista participava voluntàriament en aquest sexe, “els funcionaris de la universitat van voler captar-hi violència cap a dones, i l’autor no va entrar a la universitat”.

Em quede cavil·losa: sé el que vol dir, i sóc ben contrària a l’aplicació rígida de normes de correcció política. Però, al mateix temps, no m’acaba de convéncer l’aire de Markovits, amb els seus pantalons caiguts i la seua informalitat expositiva, que em fan pensar en una posa: la típica posa de tants autors americans, de “m’ho heu de perdonar perquè sóc modern”, de “la creativitat està per damunt del bé i del mal”: tot això, per desgràcia, m’arriba com una mica ranci i tòpic (ja es feia als anys cinquanta del segle XX, per l’amor de déu). Però s’ha de reconéixer que Markovits és un conversador agradable, i en general l’audiència el segueix molt bé.

Per a ell, les universitats sí que han de tenir escriptors per ensenyar-hi escriptura creativa; però la relació dels escriptors amb l’estructura universitària “hauria de ser adversària” (adversarial). Què voleu que us diga? Quan en totes les universitats del món les humanitats estan sent ofegades econòmicament amb tanta deliberació per la ideologia neoliberal, la idea de Markovits que les universitats paguen escriptors per ser-hi “adversarial”, en comptes de per arromangar-se i concentrar-se a ensenyar a escriure i guanyar-se cada duro mentre encara els deixen ensenyar, em sembla summament remota. Aquest home parla com si no tinguera cap consciència de la guerra global contra les humanitats; en aquest sentit, és summament “adversarial”. Això resulta aparent també en un altre comentari que farà després: “Per que va hom a la universitat? Perquè vol esbrinar qui és i què fa al món”. Fantàstic, sí; això seria l’ideal, i n’era la motivació antigament, quan les matrícules eren gratuïtes o quasi. Ara com ara, pregunteu als estudiants d’enginyieria o d’arquitectura si són a la universitat per esbrinar qui són i què fan al món. O a qualsevol estudiant que haja hagut de demanar un préstec per estudiar: això ho ha canvia tot. I perversament, aquest ofegament econòmic de l’estudiant universitari serveix, entre altres coses, perquè no tinga ja temps ni pau d’esperit per preguntar-se qui és ni què fa al món. Aquesta és la realitat urgent universitària, una emergència que Markovits sembla ignorar: algú queda dins la torre d’ivori, que no ha sentit sonar l’alarma d’incendi.

Més productiu és Markovits quan ens parla dels consells que dóna als seus estudiants per escriure: una vegada admesos, els diu: “Escriviu el que vulgueu”; consell que també dóna què pensar, ja que això es pot fer a casa sense pagar un duro de matrícula (és clar que llavors no tens un escriptor famós que et corregisca els exercicis literaris). Ens diu que, en la seua idea de la narrativa, l’escriptor ha d’amagar les intencions últimes, però alhora el lector ha de sentir que hi ha unes intencions últimes rere la simple apariència. “‘Amagueu les intencions’, dic als meus alumnes”. Què és un llibre bo?, es pregunta. “El criteri de guiar-se per quin llibre ven i quin és inacurat; però també és inacurat el criteri de deixar alguns estudiants d’escriptors fora, només perquè no compleixen condicions generals”, i torna al seu tema clau. Bé; a veure, aclariré que hi estic d’acord: el requisit per a entrar en una carrera d’escriptura creativa hauria de ser, al meu parer, saber llegir i escriure, i punt. Ho entenc. Però el que no veu Markovits és que això es podria protestar dels accessos a moltes carreres: ara es té en compte sobretot el compliment de requisits generals, i pocs requisits específics. És fàcil canviar això? No: és dificilíssim, i depén sobretot del poder polític, no de les pròpies universitats. Però mentre intentem que algun dia (algun dia) els governs canvien a fons els sistemes d’accés a les universitats, què fem? Hem de treballar amb el que ens deixen fer, mentre encara ens deixen fer-ho…

Torna Markovits als criteris per a una bona escriptura: “L’exercici del gust hauria de ser el màxim criteri. Cada escriptor s’hauria de preguntar: ‘És açò bo? Es mereix destacar?'”

Günter Leypoldt, de la Universitat de Heidelberg, és l’últim a parlar, i ho fa sobre autoria literària. És un plaer escoltar Leypoldt, que té un discurs clar i sistemàtic.

Per a un autor, ens diu, hi ha dues variables: vendes i reconeixement. En l’apartat de reconeixement hem de situar l'”economia del prestigi” (fent referència a una etiqueta creada per James F. English, que parlarà en una sessió posterior).

Preneu Dan Brown, continua: ha venut moltissim (vendes), però no ha guanyat ni un premi literari (reconeixement). En l’extrem oposat hi ha Junot Díaz, que en el primer any de publicar The Brief Wondrous Life of Oscar Wao només va vendre dos mil exemplars als Estats Units. L’obtenció del premi Pulitzer ho va canviar tot: li va arribar el reconeixement, i va entrar en l’economia del prestigi. El mateix va passar amb Khaled Hosseini, autor de The Kite Runner. No va guanyar cap premi, però se’l van afillar les llibreries independents (prestigi), i el van fer triomfar.

Leypoldt presenta dues variables més: literatura com a entreteniment, lligada a vendes (on s’inclou la ficció de gènere: crim, romàntica, ciència-ficció, etc.) i literatura com a “visió superior de distinció intel·lectual”, lligada al reconeixement. Aquesta darrera exigiria innovació estilística o formal, imaginació privilegiada, i representativitat social (en el cas de Junot Díaz, el fet d’escriure en Spanglish, i situar l’acció en ambients americans normalment menystinguts).

Per seguir amb el cas Junot Díaz, Leypoldt enumera els llocs en què aquell ha treballat de professor de creació literària des de 1996: tot són universitats punteres dels Estats Units. Quan un escriptor entra a la universitat, s’introdueix alhora en una xarxa social i cultural que el fa entrar en contacte amb els crítics i professors més influents, cosa que alhora retroalimentarà els estudis sobre la seua obra. De fet, continua Leypoldt, l'”avant-gardisation” de la literatura es deu al paper jugat per les universitats. L’impacte de les universitats en la literatura és doble: com a mecenes d’escriptors, i com a formadores d’uns lectors que després llegiran llibres de butxaca de qualitat.

En canvi, als elements de lloança que podem observar en les ressenyes de la ficció de gènere, el que se subratlla són altres factors més funcionals, amb adjectivacions com “adrenaline-powered prose” (‘prosa potenciada per adrenalina’).

L’exposició de Leypoldt és excellent, el millor de la sessió sencera: és clar en la manera de parlar, i empra el pps amb coneixement.

En el descans ens saludem personalment Michael Bhaskar i jo: ens coneixem ara, després d’haver conversat durant anys en Twitter. És ridículament jove; als meus ulls no deu tenir ni trenta anys. Admire molt Bhaskar, i el seguisc des que vaig entrar a Twitter. Parlarà en la sessió següent. Bhaskar és l’autor de The Content Machine, del qual hi ha traducció castellana, i que hauria de llegir tot editor actual. Ara està a punt de traure un nou títol, sobre un altre tema clau: Curation: The power of selection in a world of excess.

Segona sessió: Publicació

Aquesta sessió és en forma de taula redona: cada convidat (universitaris i representants del negoci editorial) parla uns deu minuts, per a després dialogar entre ells i contestar preguntes del públic. Se centren en l’impacte dels processos de publicació actuals sobre l’escriptura actual.

* Antonia Hodgson (Little Brown UK)

* John Oakes (OR Books /CUNY Publishing Institute)

* Michael Bhaskar (Canelo Publishing)

Moderadora: Claire Squires (University of Stirling)

Comença Antonia Hodgson, de Little, Brown. Diu que ens exposarà el seu currículum vitae, com a exemple del que és habitual entre els editors (curadors). Començà en 1995, ja en aquesta editorial. Ha vist, per exemple, l’aparició de vendres de llibres als supermercats, l’aparició dels clubs de lectura, i altres transformacions. Observa que les cadenes de llibreries són com més va més adverses a arriscar-se en els seus encàrrecs, cosa que afecta molt els títols literaris. No és sorprenent. Hodgson parla amb aquella veu de moda entre les joves angleses, repetint contínuament “you know”, i parlant a colps i a gran velocitat, cosa que no la fa fàcil de seguir; però realment aporta poc (i podria aportar molt, treballant com treballa en una editorial tan gran com Little, Brown).

John Oakes és el segon. Aquest americà ha creat a Nova York OR Books, que el Guardian considera una de les editorials més novedoses de l’actualitat. Oakes ens diu que va començar a Grove, que presenta com una bona editorial, però molt convencional. “Després de Grove vaig tenir la mala idea de començar una editorial pròpia; vam anar amb problemes de diners constants, ja que el pocés des de recepció d’originals al lliurament del llibre als lectors, era massa complex per als nostres recursos”. Després va treballar de nou per a una gran companyia, i ara és a OR, que té un sentit nou del negoci. Algunes de les dades que dóna són molt significatives: Penguin Random, per exemple, és tan gran que cada any publiquen llibres nous per milers. Els grans conglomerats, tanmateix, encara no prenen en consideració determinades variables referents als lectors: encara es distribueixen milers de llibres a llibreries en la simple esperança que vendran. Però això ja no funciona. OR treballa només per print-on-demand o bé llibre electrònic, cosa que evita l’acumulació d’exemplars en magatzems, i els retorns de les llibreries. De fet, ells venen directament al lector, i s’eviten els intermediaris.

Ara és el torn de Michael Bhaskar, que comença excusant-se si parla un poc espés, perquè torna ara de tres dies a la London Book Fair. Remarca que les editorials són vitals des de l’aparició de la impremta, i esmenta la figura d’Aldo Manuzio. Pel que fa a l’actual revolució editorial, diu que és massa prompte per fer-ne interpretacions globals. Opina que és una llàstima que la part acadèmica i la part editorial no hagen tingut més relació, i que les obres d’història del llibre dediquen una proporció tan menuda al paper de les editorials. Bhaskar ens diu que ell va començar en una agència literària fa uns anys, i que llavors els editors es mostraven reacis a l’edicio digital, a la defensiva; molts encara mantenen aquesta actitud suïcida. Bhaskar diu que l’oposició imprés-digital és falsa: el llibre en paper sempre tindrà un lloc a la societat. El que no s’ha fet encara per part de les editorials és comprendre les oportunitats complementàries que porta el llibre digital. Aldo Manuzio torna a ser citat com a model de la seua editorial digital, Canelo, que ha fundat amb Iain Millar i Nick Barreto. Remarca que les editorials solen ser mal enteses, i vistes com a font de cobdícia, o de lamentacions, sempre queixant-se… “I tot és veritat”, diu, per a rialla de l’audiència. Però, continua, ell busca entendre les raons per les quals la gent publica. No es pot simplificar el rol dels editors, ja que han de fer coses molt diverses.

El mateix Bhaskar, a més d’editor, és autor ell mateix, com he dit abans. Una de les observacions que fa, ja l’havia comentada ell temps endarrere en línia: els grans conglomerats editorials del món van fer molt del fet que, les estadístiques de vendes que manejaven, reflexaven que les vendes de llibres electrònics s’havien estagnat en els últims anys. Per a aquests conglomerats, això indicava que el llibre digital havia tocat fons, que en realitat la gent acabaria retornant al paper. El que no comprenen, explica Bhaskar, és que les dades que manegen només reflexen una part petita de les vendes reals: les vendes que s’han estagnat són les d’ells, però no el conjunt. Les autèntiques xifres significatives només les té Amazon, que no les fa públiques mai. Bhaskar afegeix que hi ha un altre factor que aquests conglomerats han ignorat completament: l’eclosió del llibre digital autopublicat; en plataformes com la que ofereix la mateixa Amazon en Kindle Direct Publishing, que inclou edició en català i castellà. En resum, doncs: contra el que interpreten aquelles corporacions editores, les vendes del llibre digital només s’han estagnat per a elles: les vendes d’editorials noves pugen com l’escuma; i les d’autopublicació s’han disparat.

“Si és tan fàcil l’autopublicació ara, necessita l’autor una editorial avui dia?”, comença preguntant la moderadora. “No, si no vols màrketing, cura en la impressió, ni supervisió de la correcció de proves”, contesta irònicament Oakes. (Però el cas és que aquests serveis no sempre són donats amb prou qualitat per les editorials: n’hi ha que són magnífiques, i n’hi ha que són mediocres.) També Hodgson subratlla les variades funcions de l’editorial en el procés d’edició.

Bhaskar retorna al tema de l’eclosió de l’autopublicació, especialment a través d’Amazon. Esmenta el cas de la novel·lista de thrillers CJ Lyons, que va abandonar la seua casa editorial per estar-ne descontenta, i va passar a autopublicar-se. En comptes de perdre, s’ha mantingut en la llista de best sellers del New York Times, i ha venut més de dos milions de llibres per ella mateixa. Aquesta mena de fenòmens no són rars ara, conclou.

Bhaskar és, de tota la taula, el que es pren més seriosament la pregunta de la moderadora; de la seua contestació es dedueix que sí, que l’autopublicació està fent-se un factor poderós en vendes, i que no és un fenomen passatger. Al cap i a la fi, tots els serveis que Oakes ha esmentat com a donats per les editorials, es poden aconseguir avui dia de free lancers, de treballadors autònoms. A això és el que ha portat la política de les mateixes editorials en les últimes dècades: abans, les editorials anglosaxones tenien a sou diferents professionals: dissenyadors gràfics, correctors, gent de màrketing… Moltes, però, van anar fent outsourcing; això és: se’ls van anar llevant de damunt com a empleats i els van fer fer-se autònoms de serveis. Com pot estranyar que ara aquests professionals servisquen a clients que no pertanyen a editorials? Ja fa anys, per exemple, que al Times Literary Supplement s’anuncia The Literary Consultancy, una prestigiosa agència editorial independent, que ajuda els autors a millorar els seus manuscrits; aquells tenen accés a aquesta qualitat sense necessitat d’estar lligats a cap editorial.

Es parla ara de la publicitat de llibres en xarxes socials com Twitter, i de l’error que és per a editorials pensar que els seguidors es traduïsquen en compradors. Oakes esmenta el cas de Yoko Ono, a qui van publicar un llibre. Ono té més de dos milions de seguidors a Twitter, on és famosa per les seues observacions erràtiques, d’un estil New Age destarifat. Tanmateix Ono només va esmentar el seu llibre en una sola piulada; així que aquesta via de promoció no els va funcionar gens. I això, no tinc més remei que afegir jo, és perquè molts editors no entenen el llenguatge de les xarxes socials (a l’hora de dinar tornarem al tema).

A una pregunta del públic, Bhaskar esmenta el tema del llibre que és a punt de publicar, Curation. “Hi ha moltíssims llibres publicats cada any; tantíssims que són impossibles de seguir”. Per això és important en la curació, que implica tria, selecció; component vital del procés d’edició actual. “A Canelo volem publicar pocs llibres; només aquells que estiguem en condicions de recolzar i promocionar bé”.

Un altre concepte vital que empra Bhaskar és el de marca: la marca de l’autor és la més important ara (si l’autor ja ha aconseguit una reputació). L’editorial com a curadora, com a seleccionadora, com a marca, també és vital, afegeix Bhaskar. Si un està interessat en ciència-ficció, anirà i comprarà llibres publicats per Gallanz, perquè sap que aquesta editorial selecciona els millors del gènere. La importància de la marca en el món comunicatiu actual, ja la vaig sentir a Vicent Partal en una conferència seua, farà uns quatre anys. Partal indicava que s’acabava el món periodístic que havíem conegut: abans, un diari era un diari, una cadena de televisió era això mateix, una ràdio una ràdio, etc. Però ens avançava (i així ha estat) que d’ara endavant el que comptaria serien les marques: Vilaweb és un diari, però també fa programes de televisió i de ràdio (vídeos i podcasts), i hom va a Vilaweb no perquè siga un diari, sinó perquè vol saber què diu Vilaweb: la marca, i no el format, és ara, tal com profetitzava Partal, la identitat d’un mitjà de comunicació.

Una persona del públic lamenta la baixada dels estàndards de la supervisió d’originals (edition). Bhaskar recorda que els bons agents literaris són els primers curadors, en el procés d’edició. Un altre fet que es comenta és la venda de llibres: no és que es venguen menys llibres, sinó que es venen menys títols: alhora que creixen exponencialment els títols llançats al mercat cada anys, hi ha una concentració progressiva de les vendes en menys i menys títols. Bhaskar ens diu que les vendes en format Kindle estan determinades pel procés de selecció de llibres. Si el lector no té clar a priori el que vol comprar, anirà a la llista dels cent títols més venuts i elegirà d’entre aquests; i per aixo mateix, eixos títols s’hi mantenen. Bhaskar retorna al tema de les dades de vendes, i insisteix que les que de veritat compten, només les té Amazon. Les grans editorials encarreguen informes de vendes amb dades analítiques, però són molt parcials, i tenen un valor limitat. Quant a què paga la pena publicar i què no, acaba Bhaskar, no hi ha guia més fiable que el seny, el “common sense”: l’instint editorial es important, encara. Oakes hi està d’acord, i concorda també en el fet que OR només té bones dades de la gent que està subscrita a la seua pàgina web, uns quatre mil lectors; a aquests, els oferirant un altre llibre sobre el Pròxim Orient, si ja els n’havien comprat un.

Se’ls pregunta sobre la seua experiència, si es consideren editors (publishers) abans que res. Bhaskar diu que sí, però que ser també escriptor li ha ensenyat molt sobre la perspectiva de l’altre costat. Oakes va començar com a periodista, de manera que també té experiència del punt de vista de l’autor. Recorda que l’escriptor deixa el llibre una vegada publicat, i comença un altre projecte, mentre que l’editorial es queda amb aquell fill de l’autor, i l’ha de fer créixer. Oakes parla, amb veu suau, com algú que ha aprés de molts errors.

Arribada la pausa del dinar, xarrem amb Michael Bhaskar, John Oakes i Andrew Corbett. Aquest darrer, el meu veí de seient a la jornada, és un dissenyador de cobertes, cosa que dóna peu a una agradable conversa en què Bhaskar remarca com el disseny de cobertes d’ebooks exigeix tenir presents condicions gràfiques específiques per al petit format. És, al meu parer, una reducció paral·lela a la que s’havia operat en el món de la música els anys noranta, amb el pas del disseny de Long Plays al de CDs.

Bhaskar m’aconsella de seguir una altra editorial digital, The Pigeonhole (que, curiosament, no són a Amazon). The Pigeonhole combina dues fórmules: la de llibres per lliuraments (tan usual al segle XIX en forma de fulletó), i la del club de lectura.

John Oakes és un encant de persona; amb ell tornem a parlar de la promoció de llibres en xarxes socials. Em diu que ells treballen amb un programa que envia el mateix text de promoció, alhora, a diferents xarxes socials: Twitter, Facebook, Tumblr, etc. És interessant, però no ideal, conteste, ja que cada xarxa social té el seu llenguatge, i només hi obtindràs la màxima atenció si escrius en el llenguatge adient. La promoció de llibres en Twitter hauria de ser, doncs, idealment diferent de la promoció en Facebook; i no diguem la promoció en el secretista Tumblr. Cal estar molt actiu en el teu compte, per aconseguir que t’escolten; especialment a Twitter. Oakes afegirà que, per a promoció, ells donen prioritat a la llista de correu. I, en efecte, quan entres a OR books, de seguida apareix un pop-up que t’ofereix de tenir-te al dia de les novetats editorials via correu electrònic. La pega és que avui dia, la promoció per correu electrònic es confon massa amb l’spam. Vull dir: quan consultem el correu electrònic? Majorment mentre treballem, ja que hi ha com més va més gent que empra aquesta via per al treball: li arriben així encàrrecs de treball, o peticions de clients, o el que siga. I això fa que sovint, quan entrem al nostre compte de correu, ens trobem una allau d’emails, que interpretem com una allau de faena. Molts d’aquests emails provenen d’empreses o d’associacions on ens vam subscriure voluntàriament; però ara, tanmateix, n’esborrem els emails sense llegir-los, perquè hem de concentrar-nos a despatxar les cartes de treball, i no tenim temps d’entretenir-nos en temes de lleure. Al lector potencial cal arribar el el temps lliure del lector, i això significa bàsicament xarxes socials, no correu electrònic. Aquesta reflexió no s’aplica a gent que mai no s’ha incorporat realment a xarxes socials –ancians, per exemple–, a qui, evidentment, cal seguir arribant per email. No és que la llista de correu siga ja mala idea: és que ja no n’hi ha prou, amb això.

Tercera sessió: Recepció

S’hi reconsideren qüestions tradicionals referides a la lectura i la interpretació, connectant-les amb contextos socials i institucionals, incloent-hi festivals literaris, ressenyes de llibres, periodisme i premis literaris.

* Cathy Moore (Cambridge Literary Festival)

* Stephen J. Burn (Glasgow University)

* Jacques Testard (The White Review / Fitzcarraldo Editions)

* Michael Caines (Times Literary Supplement)

Moderador: Stefan Collini (Cambridge University)

També aquesta sessió té forma de taula redona. Parla primer Stephen Burn, sobre el paper dels crítics, i de les ressenyes. Ofereix unes regles bàsiques sobre elaboració de ressenyes, extretes de John Updike (Picked-Up Pieces, 1976):

·Intenta entendre el que l’autor volia fer, i no el castigues per no haver fet el que no era el seu propòsit.

·Inclou a la ressenya prou cites directes perquè el lector se’n forme la seua pròpia opinió.

·Confirma les teues descripcions amb cites.

·No contes l’argument en massa detall, i no reveles el final.

·Si jutges deficient un llibre, esmenta a la ressenya exemples exitosos en la mateixa línia, millor si del mateix autor.

A les quals Burn afegeix un parell de consideracions més:

·No hi inclogues divagacions personals en comptes de pensaments reals.

·No faces avaluacions insòlites ni favors personals.

·El ressenyaire ha d’aportar alguna cosa que no puga aportar el lector.

Michael Caines és el següent a parlar. Caines, a qui tantes vegades he llegit, treballa sobretot per al Times Literary Supplement, del qual fa molts anys que sóc subscriptora. Agradable en l’exposició, ve a posar l’èmfasi en l’enormitat de títols que es publiquen anualment. Indica les muntanyes de llibres que reben cada setmana a la redacció del TLS, cosa que fa difícil seleccionar els títols que s’hi acabaran ressenyant. Ells també intenten entendre els seus lectors, que “move in mysterious ways”. Esmenta també un fenomen mesquí: hi ha vegades que l’editorial manlleva un passatge de ressenya per al blurb del llibre (les frases laudatòries que se solen incloure a la portada de la versió de butxaca) retallant les matisacions del ressenyaire, que potser deia just el contrari del que el fragment, tret de context, el fa dir.

La següent és Cathy Moore, que parla del Cambridge Literary Festival, defensant la idea que el llibre no ho és tot, i que la promoció és necessària. El tema és tan obvi que el que diu resulta redundant. Conta anècdotes del festival, i això és tot. No aporta gaire.

Jacques Testard és l’últim a parlar: també diu que ha passat la setmana a la London Book Fair, i fa broma que, malgrat la inèrcia, a nosaltres intentarà no vendre’ns res. Ens parla de la seua trajectòria en editorials, fins arribar a la seua revista literària, The White Review. Per què la van fundar? Volien, diu, oferir una alternativa als grans: el TLS, diu, encarrega ressenyetes de tres-centes paraules i no paga gaire (es refereix a la secció In Brief); hi ha Granta, també, però ells buscaven donar més espai, amb textos més llargs. El primer era trobar els diners, sense tenir gens d’idea de què fer. Van reunir set mil lliures: prou per a traure el primer número. Una de les coses més importants que van fer va ser ficar molts diners en la part de producció i disseny. Era 2010, i es parlava de si el llibre sobreviuria, del futur del llibre. Front a això, van decidir produir un objecte desitjable. La revista combina art contemporani i literatura, incloent-hi autors nous i traduccions. Aquest format no era infreqüent als anys setanta i vuitanta en ambients culturals; en català, hi hagué per exemple la valenciana Cairell, i Quaderns Crema, la revista d’on eixiria l’editorial. The White Review tenen estatus legal de “non profit”, i es basen en donacions –però, afegeix, “sadly no donors”. Després en tindrem un número a les mans, i és, realment, un article bell, digne d’admiració, i cobejat pel meu veí de seient, el dissenyador Andrew Corbett. L’elecció tipogràfica ha estat Joyous (Blanche).

També han pres molt seriosament les xarxes socials; i Twitter hi torna a aparéixer. Testard esmenta també les dificultats de distribució a què s’enfronten, ja que es mouen com a revista literària però tenen format de llibre: on exposar-los, a les llibreries? Els actes de llançament han estat molt importants per crear una audiència (discutible si és això, encara, el que més funcione). És teòricament trimestral (quarterly), però ix cada quatre mesos, no cada tres. “Sempre hem estat econòmicament marginals: paguem al dissenyador i als escriptors (no gaire), però nosaltres no cobrem. I no estem subjectes a pressions commercials, a diferència de les revistes habituals”. Supose que vol dir, no que siguen rics, sinó que, en no dependir d’una editorial, no estan obligats a presentar-ne beneficis. De fet, confessa que no tenen ni idea de vendre llibres.

El moderador, Stefan Collini (membre del meu college, Clare Hall, i usual col·laborador del TLS), pregunta a la taula què fa que la gent elegisca uns llibres per llegir i no altres. Afegeix que ell mateix va fer una mini enquesta entre els seus parents, a Nadal. El que li van dir és que, a l’hora de triar un títol, primer que res tenien presents les ressenyes (no importava si favorables o desfavorables). Què té, doncs, una ressenya, per influir sobre la lectura d’un llibre? Burn diu que ell és el pitjor per contestar-ho, ja que pensa que, més que per a vendre, la ressenya ha de servir per a entendre el llibre.

De tota la sessió, em quede més cavil·losa amb el projecte de Testard. La seua tasca em sembla quixotesca; tan admirable com anacrònica. Veig irreal, ara com ara, estant immersos en una crisi econòmica mundial que no du traces d’afanyar-se a passar, treballar en una revista literària que posa l’èmfasi en la materialitat. Franco Maria Ricci ho feia encara en els anys vuitanta del segle passat; però aquest era ric de família, i venia les seues publicacions als molt rics. Em sembla que els riquíssims d’ara són semianalfabets.

No és més eficaç, si el que es vol és donar veu a nous autors, optar per fer una revista en format electrònic (potser afegint-li una optativa versió impresa amb print on demand) i promocionar-la decididament en xarxes socials, youtube o on siga? Si se n’hi parla, llavors les vendes se’n beneficien. Això si hom s’inclinara pel sistema de copyright i no per Creative Commons, que pot donar una promoció extraordinària als autors, i que, si no es té el benefici econòmic com a prioritat, resulta una opció perfecta. Pense en iniciatives com la que van dur a terme, en castellà, el grup Libro de Notas: com a revista i com a editorial, venent llibres digitals a dos o tres euros, i sense la limitació del DRM. (Pirateria? Com comentàvem a l’hora de dinar, la pirateria és també una forma de publicitat: contribueix a augmentar el prestigi de la marca piratejada.)

En el descans parle amb John Oakes, bon conversador, i Stephen Burns, sobre si el crític està autoritzat en la ressenya a destrossar una obra o no. Establim que la ressenya de llibre de creació és diferent de la ressenya acadèmica: en la primera, es deu cortesia a l’autor i cal evitar el “hatchet job”; en la segona, si una hipòtesi és defectuosa, si no s’ha provat el que s’afirma, el ressenyaire té l’obligació de dir-ho.

Ponència plenària final

James English (University of Pennsylvania): Revisiting the “Great Divide”: The Past, the Future, and the Contemporary Novel

English comença considerant el concepte de Great Divide, que ha estat molt emprat en la cultura anglosaxona des de fa dècades. Seria la divisió entre la literatura de masses, amb best-sellers i en general, llibres de gèneres diversos (crim, romàntic, ciència ficció, històric…) i la literatura “de qualitat”.

Una vegada que English entra en matèria, descobrim que ha vingut a parlar-nos d’un projecte que dirigeix sobre còmput estadístic de paraules, per veure quines predominen més en un sector i quines més en l’altre. Comença amb exemples extrets de poesia del segle XX, per a concloure, oh sorpresa, que hi predominen paraules referides a tristor i nostàlgia. La cosa és que, a continuació, ens diu que, fetes les concordances sobre best sellers, resulta que també hi predominen elements nostàlgics i tristos.

Francament, el seu treball em decepciona molt. Pel que exposa, la tècnica no es basa més que en el còmput de paraules: això ja ho feien els programes de concordances a principis dels anys noranta del segle passat. Aquesta mena d’estudis són ja antics en humanitats digitals. Només cal pensar en la complexitat d’algoritmes de cerca que maneja l’equip de Michael Pidd (vegeu la meua crònica DiXiT, sessió Publishing).

D’altra banda, English no ens dóna informacions clau: no ens diu quins són els criteris algorítmics de cerca ni de selecció que manegen; i això seria necessari per entendre si el seu propòsit està ben encaminat. English diu que vol comprovar, a través d’estadístiques de paraules (sense entrar en els mètodes concrets), si les apreciacions dels estudiosos sobre la literatura de la segona meitat del segle XX són correctes o no.

Tampoc no és gens de sorpresa que un dels principals problemes amb què es troben en el procés de treball siguen les limitacions que imposa el copyright: com sempre, les reserves dels propietaris de drets (sovint no l’autor, sinó els seus hereus), que en ocasions impedeixen l’ús de determinades obres en aquests estudis. Remetré el lector d’aquest blog, de nou, a la meua crònica de les jornades DiXiT, sessió Licenses.

I en conjunt, un es pregunta quin sentit, quina utilitat real, tenen les estadístiques que ofereix English. Cal ser molt brillant, emprar de manera astuta la cerca de conceptes claus, quan hom maneja un sistema tan antic com el còmput de paraules, ja que el sistema per se no pot crear admiració. Em vénen al cap, novament, les tasques amb logaritmes d’autèntica complexitat, prenent com a referència no paraules soltes, no simple còmput lèxic, sinó sintagmes i de vegades frases senceres, que Michael Pidd està fent amb el seu equip.

L’única informació d’English que trobe realment rellevant, i que no té relació amb les seues estadístiques, sinó amb el seu interessant llibre The Economy of Prestige, és que abans no guanyaven premis les novel·les de gènere: ni les de crims, ni les històriques; i ara sí. Hilary Mantel, per exemple, és, des que va guanyar el Booker, considerada novel·lista literària, quan tot el que escriu són novel·les històriques. Ens diu English que, contràriament al que passava en dècades anteriors, avui dia la majoria de novel·les que obtenen premis no estan situades en el present, sinó en el passat, o en distopies. Això em fa pensar en el cas de Manuel de Pedrolo, que va escriure nombroses novel·les de gènere; i que, fins a després de mort, no va començar a rebre un seriós reconeixement literari. Probablement no va entrar en vida en aquesta “economia del prestigi” perquè, en efecte: encara als anys vuitanta, escriure novel·la de gènere en català era escriure per a segona divisió. Que en els últims anys les novel·les de gènere hagen entrat a l’olimp dels circuits d’alta cultura, però, potser té més a veure amb el fet terrible de la reducció de lectura de llibres. I clar: són els llibres considerats literaris els primers a abandonar-se. Sovint pense que seran les novel·les de gènere les que salvaran els mobles de la literatura catalana del segle XXI.

Amb English acaba, finalment, aquesta jornada tan intensa. En conjunt he aprés molt. Espere que aquestes notes resulten útils al lector, també.

Només tornar del País Valencià, em submergisc en la London Book Fair ahir, i en el final del Cambridge Literary Festival avui. Això sense comptar, ahir al vespre, la festa de Chris McVeigh, l’home rere Fahrenheit Press i un dels noms que estan revolucionant el concepte d’edició comercial amb el seu segell de novel·les de crims. Els autors l’adoren: ven els llibres molt barats, però ells s’enduen el 50% dels ebooks, que es venen com a xurros. Fascinant.

Torne a Cambridge avui, just a temps d’acudir a l’últim acte de la gran setmana del llibre local: el Cambridge Literary Festival, que es tanca a la Universitat, amb una conversa entre Lee Child, autor de novel·les de misteri (particularment les protagonitzades per Jack Reacher) i Andy Martin, un crític autor de Reacher Said Nothing: Lee Child and the Makig of “Make Me”, amb Ruth Morse com a moderadora.

Tot i que viu als Estats Units, Child és britànic. És un molt agradable conversador. Parla amb veu suau, convincent: com algú que expressa sincerament el que pensa, sense cap posa (a no ser que això mateix siga una posa). Seixanta-un anys molt ben portats; molt alt, amb un esquelet que li fa de perxa perfecta: un d’aquells anglesos de braços i cames llargs i alhora proporcionats.

Diu que sempre comença a escriure un llibre nou el dia u de setembre de cada any. Confessa que, mentre treballa el llibre, sovint no sap com acabarà: “Ja va tot lligant-se mentre s’escriu”. Ho he sentit a dir a molts novel·listes, això. En canvi, altres prefereixen tenir lligat tot l’arbre de la història abans de començar a redactar.

Child diu que es dirigeix al lector ordinari, però que també té present la gent dels marges, entre els quals n’hi ha que fins tenen dificultats per manca de pràctica lectora (com molts), “entre ells, dos germans meus”, afegeix, molt anglesament. L’audiència riu. I Child afegeix com algunes persones li diuen, amb orgull: “Em va agradar molt el seu llibre: me’l vaig llegir tot!”

Andy Martin llig un conte escrit per un robot japonés, molt decent però molt simple, un parell de paràgrafs en oracions senzilles; i a continuació pregunta a Child si creu que en el futur els robots seran autors de best sellers. La contestació defuig entrar en el tòpic: Child comença dient que ell llig almenys tres-cents llibres l’any, “des que tenia uns quatre anys. Un humà llig molt i després escriu, ja que llegir és l’única preparació per a escriure”. La clau per a escriure bones històries, històries que atraguen humans, és a la lectura. “I believe we are safe from computers”, acaba Child, no sense ironia sobre l’estupidesa de la pregunta.

Andy Martin continua, i assenyala ara una altra faceta d’aquest escriptor: Child és l’home que va matar James Bond, al seu llibre continuació de les novel·les d’Ian Fleming. “Per què?”, li pregunta. Contestació: “Per començar, el que em pagaven era una bírria”, contesta de broma, fent riure a l’audiència. “A més, un personatge com el James Bond d’Ian Fleming només pot funcionar en els anys cinquanta del segle XX. I, encara més, una cosa és Fleming i una altra el Fleming Estate, els retenidors dels drets de les novel·les, “que són uns mamons (assholes). Són banquers, i tenen una idea absurda de mantenir la memòria d’aquest personatge. Al cap i a la fi, James Bond és un privilegiat, nascut a Mayfair, de família rica, i membre de l’establishment”. El James Bond que va escriure Child no se subjectava gens a aquesta imatge, i el Fleming Estate no va acceptar publicar-lo; ara bé, Penguin va complir amb el compromís del contracte i igual li va pagar. Child se’n va anar a una altra editorial, i el va presentar, segons diu, amb el títol You only get paid once.

Ve el torn de les preguntes, i l’audiència, la majoria fans seus, es complau a preguntar detalls. Una dona pregunta: Hi ha esments al raspall de dents de Reacher, però no s’esmenten mai els estris d’afaitar. Porta barba? Child contesta explicant que es va plantejar fer-lo anar a afaitar-se a una barberia, i que de fet ell mateix va anar a una; però que el van afaitar tan malament que va desistir d’incloure’n el detall. Un altre membre del públic li pregunta: per què no fuma Reacher, quan l’autor sí que fuma? Child diu que per la simple raó que no volia fer carregar al personatge amb cap element superflu. S’esmenta en el col·loqui també la presència i els riscs per a un autor a les xarxes socials. El novel·lista, després d’esmentar un parell de casos en què autors famosos hi van ser víctimes de campanyes de forta hostilitat, afegeix que a ell, fins ara, li ha anat molt bé en aquests mitjans, i que n’està content.

En eixir em trobe Gillian Beer, professora emèrita de Clare Hall; l’edifici en què m’allotge a Cambridge porta el seu nom. Beer és una especialista en literatura anglesa dels segles XIX i XX. Ens saludem i l’acompanye al cotxe; plou molt fort, d’una manera més mediterrània que no anglesa. M’interessa molt com no estableix distincions de classe entre els autors que ella estudia (gent com Joyce, James, Woolf) i un novel·lista de gènere com Lee Child. Valora la seua conferència, i comenta quins han estat els punts forts del seu discurs. Ens acomiadem, i jo torne a casa ben contenta. Demà més, amb la jornada Books on the Making.