Ahir al vespre vaig anar a Suera a veure Carme i Rafa. Vam passejar pel camí de Castro, comentant del paisatge i les muntanyes, molt agradablement. Després vam sopar un sopar molt senzill, tal com els havia demanat: albargina al forn (feta amb una cassola especial de Carme, que imita la cocció del forn al foc), una amanida de tomaques del mercat que els vaig portar, i formatge tendre. Vam xarrar molt, vam riure, i jo em vaig desfogar per la pèrdua de més de mig document, ahir.

En tot procés de treball intel·lectual – com, supose, en tot procés de treball – convé tenir present que en qualsevol moment pot aparéixer el factor imponderable. Comptaves amb un calendari, i l’has de refer perquè agafes la grip. O depenies d’altres persones, i elles fallen. O… Més val comptar-hi.

Aquesta vegada, l’imponderable ha estat una cosa elementalíssima: se m’ha fet malbé el document en què venia treballant des del trenta-u de juliol. Gràcies les instruccions dels meravellosos geeks dels fòrums d’internet, he aconseguit recuperar el backup d’una part del document, la més antiga: deu pàgines de vint-i-una. Per què no més? Per una combinació de factors: d’una banda, ha resultat que el ditxós Windows 7 no em fa backups diaris, sinó setmanals. I els fa en dilluns, i jo vaig perdre el document diumenge: sis dies de diferència. D’altra banda, ha resultat que el LibreOffice Writer, que normalment és una meravella, no tenia activada la funció de backup, i per tant tampoc per eixa via l’he pogut recuperar.

Aquesta és una desgràcia que feia molts anys que no em passava. De jove sí, clar; a qui no li ha passat, que se li fes malbé un document? Però feia molts anys que, havent aprés dels errors, em feia còpies manuals periòdiques dels documents en què treballava. Ara bé: últimament havia relaxat eixe costum. I crec saber quina n’és la causa: la utilització del núvol. He tendit a pensar, veig ara, que, en quant que Dropbox em feia còpies instantànies de tot al núvol, els meus documents no es podien perdre. Però sí que es perden, com bé que he vist ara: la sincronització instantània implica que, si un document es matxuca, es matxuca en ambdós llocs alhora: a l’ordinador i al núvol.

No negaré que, després de passar unes hores d’adrenalina desfermada i d’intentar de tot, quan arribat migdia vaig assolir la consciència que no hi havia res més a fer, vaig plorar de pura frustració. El meu treball de quasi una setmana, perdut! Tants esforços, durant tants dies seguits, perduts! Un treball no és un fill, però és un producte teu, quelcolm que has fet nàixer i créixer. Com no lamentar-ne profundament la pèrdua?

Però bé, tinc massa anys per a saber que aquestes coses passen: vaig reconéixer en el que m’havia passat el factor imponderable, i a continuació, immediatament, em vaig posar a reconstruir el text partint del treball més recent, el fet els últims dies de la setmana. No em vaig asseure a dinar fins tres quarts de cinc; però quan ho vaig fer ja havia generat tres pàgines, de les onze perdues, i havia supervisat el que em falta per reconstruir.

Afortunadament, bona part de la meua tasca en aquesta setmana havia consistit a estudiar les normatives del document EC3, que després aplicava a l’elaboració de les normes de la nova revista. Les normes s’han de tornar a escriure; però la teoria que vaig estudiar, eixa la tinc al cap, i el document EC3 està tot ple dels meus subratllats i marques. Així que bona part de la tasca que tinc per davant és mecanogràfica. Una altra part no, és clar; decisions de format que m’havien pres temps i temps, hauran de ser reconstruïdes altra vegada amb esforç. Però no serà la mateixa faena, no. Vull pensar que en dos dies estarà acabada.

Ara bé, aquests dos dies han quedat postposats. Per fi he comprés que de veritat necessite descansar, i hui m’he donat el dia lliure; potser demà també, si veig que encara em cal. O potser reconsideraré l’horari de faena i treballaré a partir d’ara menys hores al dia. Sé que el primer és recuperar-me físicament.

Una cosa que he aprés del factor imponderable és que t’impulsa a replantejar-te la faena. Jo he vist que, si no hagués estat treballant en diumenge de matí per la dèria d’acabar ràpid, hauria estat més difícil aquest accident amb el processador de textos. Certament l’accident estava fora del meu abast: ha resultat que el processador té un ‘bug’, un diguem-ne minivirus, que fa que, quan li dónes l’ordre de numerar les pàgines d’un document, el document desaparega. Però, moments abans de l’accident, una veueta em va dir: ‘Desa una còpia del document. Desa-la’. Si no hagués estat tan cansada (exhausta), hauria fet cas immediatament a la veu interna, la intuïció que sempre és sàvia. Com més cansat està un, més se li apodera la part mental, sovint obsessiva. Jo estava obsessionada a arribar al cim, a donar per culminat eixe treball; i l’obsessió, unida al cansament físic, em va fer perdre peu en l’ascensió. Ara, havent caigut un bon tros, em cal reprendre-la desde mitjan camí. Però em conec: tinc constància i resistència, i sé que ho faré. Açò no ha estat més que el factor imponderable, ocorrent. Ja hi comptava, d’una o altra manera.