Ahir dijous vaig seguir avançant, tant en la plataforma de la revista com en la correcció de galerades del libre. Hui, de fet, he acabat de corregir-les i he enviat un email al corrector de l’editorial, amb alguns arxius que li calien. El tema galerades ja està fet i despatxat.

No estic bé. Físicament, vull dir. Hui ha aparegut un altre imponderable. No tan important com l’anterior, no; però m’ha trobat amb l’energia baixa, i m’ha afectat molt. És un problema tècnic relatiu a la pujada a web d’una sèrie d’apartats de la revista. El xut d’adrenalina en adonar-me’n ha estat brutal. M’ha costat molt localitzar el tècnic que s’ocupa del tema, i mentrestant l’adrenalina no m’ha baixat. El tècnic ha estat fent proves, amb mi a l’altre costat del telèfon; però no hi ha hagut manera. Perplex, m’ha demanat que el deixe estudiar el cas. Hem quedat per al dilluns. Almenys no he perdut els textos que havia estat pujant ahir, en la seua versió definitiva i formatejats: el tècnic ha estat capaç de recuperar-los del backup d’anit.

Què hauria estat de mi, en eixa situació, sense el poc d’autoconsciència que he aconseguit construir amb els anys? A dins d’aquest matí de terror (terror en bona part portat pel cas anterior), almenys em veia patir. I sabia dir-me a mi mateixa que aquesta por terrible, l’he passada moltes altres vegades, i que no paga la pena. No s’ho val.

Bé, naturalment que no estic tan zen com per viure de ple la pau enmig de la tempesta. No. El meu cor ho testimonia, que em fa un mal del dimoni. Em fa un mal que cou, que crema. No, no estic bé.

Però sé que hauria pogut ser molt pitjor: hui em sent dolorida; fins físicament dolorida. Em sent decaiguda, desanimada. Però no em sent perduda.

No em sent perduda perquè el dolor, el decaïment, no m’arravaten. I no m’arravaten perquè una part de mi ha aprés a veure’ls des de fora. I, des de fora, aquesta part de mi és capaç de dir: ‘Ah, això és angoixa, la reconec: m’accelera el pols, em fatiga el cor. El que em convé és respirar amb calma, i tot s’alleujarà’. Gràcies a déu pels anys, que m’han portat aquest coneixement.

Ara em sembla que ploraré una mica, perquè és el que m’abelleix. Em vindrà bé per descarregar el cor.