Ací, a casa, el primer dia de curs perquè estic de baixa. Ja estava prou malalta quan vaig escriure l’anterior entrada, tan pessimista.

Quin desastre! Tant d’esforçar-me, tant de treballar durant l’estiu, i caic ara, a l’hora de començar les classes. Certament, he passat l’estiu amb tecles diverses (especialment els mals de cap criminals); però açò últim ha estat gros: un d’aquells catarros terribles, de reacció als àcars, que no hi ha manera de contenir ni de resoldre, i que he anat patint tota la vida. De jove, no hi havia cap medicament que me’l curara: havia de seguir el seu curs, independentment del que em fera el metge (injeccions, xarops, pastilles, inhaladors…). De més madura, quan me’n vaig passar a l’homeopatia que tan bé em va en totes les altres afeccions, el procés també s’ha negat a canviar gaire. (Amb els medicaments era pitjor, he de dir.)

En fi; la crisi més forta en el procés ha estat el cap de setmana. Hui encara em pose a tossir si intente pronunciar més de tres paraules seguides; però almenys ja no moquege de manera tan bèstia com els dies anteriors. Confie que demà podré incorporar-me a les classes. No tinc més remei, de fet, ja que, a més de les classes, m’esperen dues tasques especials, d’aquelles que abunden tant però que no es reflexen al pla d’organització docent: un examen de convocatòria final de carrera (tercera convocatòria), i una altra revisió de memòria d’investigació departamental. Afortunadament, aquesta revisió es farà en un espai diferent de la sala de reunions del Deganat; en un espai amb llum natural i, sobretot, amb finestres. La sala de reunions del Deganat és un perill per a la salut: un cau sense finestres i amb moltes cadires tapissades, plenetes d’àcars. He passat en les últimes dues setmanes tantes hores allí, revisant memòries d’investigació, que he acabat ben malalta. El conjunt de l’edifici que habitem ara és problemàtic, com ho prova el fet que fa anys que sempre hi ha operaris reparant-hi alguna cosa o altra (els desaiguats, l’algep del fals sostre, el maleït aire condicionat…). Alguns d’aquests operaris ja se senten com a casa, de tant de treballar a la nostra Facultat.

És el que hi ha, de moment i fins que açò puga canviar d’una manera o una altra. El que serà espectacular, i suposarà un canvi radical en el feng shui de l’edifici, serà el dia, ja programat, que es lleve l’extraordinàriament horrible zelosia metàl·lica que cobreix tota la paret sud, en les seues vuit plantes (totes excepte el soterrani). No és sols que l’edifici, vist des del sud, tinga aspecte de central nuclear dels anys setanta. No és sols l’estètica. És que aquesta terrible paret de metall dificulta la ventilació, tapa la llum, i fa que els hiverns siguen més freds i els estius molt més calorosos; és responsable, en bona part, de la condició de malalt del nostre edifici.

En fi, doncs; al final, el que m’ha rematat i m’ha fet caure del tot ha estat eixe ditxós edifici.

Però això, em dic a mi mateixa, no canvia res del que em propose. I em propose treballar de manera més racional; més humana. Em propose prendre’m el treball amb tota la tranquil·litat possible, per tal de fer-lo bé. Voldrà dir, també, que no en podré fer tant. Però el que aconseguisca fer, estarà més ben fet.

Som-hi.

Havent tornat a les tasques laborals habituals, em trobe com si l’agost no hagués existit, excepte pel cansament que hi he acumulat. La vida em passa pel costat, de llarg, i no em sent lliure de participar-hi.

Ahir va ser la diada de Catalunya, el dia de la famosa cadena humana. Alguna amics van anar a Vinaròs, a unir mans amb la gent de l’altre costat del Sénia. M’hauria agradat plantejar-me si anar-hi o no, com una persona lliure. Però no em vaig veure amb opcions: no vaig acabar el treball a la Facultat fins les set de la vesprada. A les cinc em van fer arribar una foto els amics des de Vinaròs. Em feia ganes de plorar aquesta esclavitud en què visc, igual que molts companys universitaris. Vaig estar supervisant els papers de les memòries d’investigació de Filologia tot el sant dia, igual que la setmana passada. I igual que les setmanes que queden del setembre.

I mentrestant, les fotocòpies per a les classes que comencen dilluns encara estan per fer, i el dossier de reprografia per supervisar. Dilluns m’alçaré a les sis i mitja per tal d’arribar d’hora a la Facultat i fer-ho, abans de començar la primera classe. És una de les coses que més m’irriten de la situació en què ens té aquest ministeri d’ineptes, o de malvats: que m’encadenen a tasques de gestió i m’impedisquen dedicar el temps que realment cal a la preparació de classes. Quan hi pense m’enfurisc amb ràbia, com una ossa a qui volen tocar els ossets.

Els estudiants universitaris paguen altes matrícules i, a canvi, es troben amb professors esgotats, rebentats, desgastats en mil tasques de gestió fent papers, papers i papers; una gestió a què estem obligats, sota amenaces constants sobre el nostre futur. Ells paguen per rebre educació dels protagonistes de la investigació, i es troben amb persones assetjades per exigències quantitatives, que han de fer el gruix de la seua investigació els caps de setmana, a Pasqua, a Nadal i a l’agost. Esclaus a qui s’intenta despullar de la condició de persones, dels drets més elementals. El meu cas és ben habitual en l’ensenyament superior, compost sobretot a base de persones amb vocació, disposades a esforçar-se tant com els siga possible. Però ara ja no se’ns demana esforç en la nostra professió: se’ns demana sacrifici. I el sacrifici és tòxic i no pot beneficiar ningú.

L’elemental instint de supervivència es rebel·la. El desig d’anar-me’n d’aquest país se’m va fent més i més gran.

Primer dia laborable de setembre, després d’un cap de setmana tranquil, en què quasi no he treballat. Dissabte, perquè va ser dia de gran neteja de garatge (i de la gossa), així com de la usual tasca de baixar a comprar queviures. Diumenge, perquè a mitjan matí ja em feia molt de mal el cap, i no vaig poder concentrar-me en res. Sort que no vaig haver de fer el dinar per a la família: dinàvem a ca la meua germana i va ser el meu cunyat qui se’n va ocupar, afortunadament per a mi.

Els mals de cap han estat massa freqüents aquest estiu. Massa.

I hui m’he despertat a les cinc i mitja. Massa prompte, fins per a mi. A l’orient s’alçava la lluna vella, prop de Sírius. Un cel dolcíssim.

El cas és que ja no m’he adormit, i quan m’he cansat de fer voltes, a prop de les sis, he obert el llum i he estat llegint fins a les vuit. Llavors m’he alçat i he practicat tai chi fins a les nou. A les nou m’he assegut a esmorzar, i a Twitter he llegit que algú deia que setembre és un dilluns que dura tot el mes.

M’he posar a plorar. Ho sent; és que estic exhausta, i em fa por tornar a la quotidianitat laboral, perquè en primavera per poc no ho conte, de cansada i malalta. Sí, a les nou del matí em feia por començar el treball del mes.

Però m’he ficat en faena, i ha estat un matí productiu i gratificant. Primer he introduït en la plataforma OJS les instruccions per als autors, que havia acabat de redactar ahir, abans del mal de cap. Quan he acabat de fer-ho i he despatxat la correspondència, m’he posat a elaborar la bibliografia de textos teòrics trobadorescos per al projecte de beca. I a poc a poc, però de manera segura, he avançat una hora rere l’altra. Ara ja tinc tota la bibliografia bàsica. La llàstima és que cap a migdia ha començat a moure-se’m mal de cap, altra vegada. A l’hora de dinar ja em costava molt llegir. Aquesta vesprada m’és impossible treballar. Però, tenint present quant he avançat hui de matí, bé puc relaxar-me i descansar. Simplement descansar al sofà de la saleta, el portàtil a la falda, mentre sent el vent movent els arbres. Sentir el soroll dels arbres gronxats pel vent – els pins, el roure, la figuera, les oliveres – és una de les coses més relaxants que existeixen. Simplement deixar-me anar, recolzada, permetent-me escoltar la natura que vol canviar, preparar-se per a la tardor ja.

Plora un pobre gos en la llunyania. És freqüent que els gossos gemeguen a principis de setembre. Els amos tanquen el maset i se’n baixen al pla, a casa. I es deixen els gossos al maset, sols, després de tot l’estiu passat en companyia. I els gossos els troben a faltar molt, i es farten de plorar. Et trenca el cor, sentir-los.

Tenia por que no arribara setembre. Però ara que ja és ací, m’adone que puc viure’l amb tranquil·litat. D’alguna cosa ha d’haver servit treballar tant a l’agost. Ara, el setembre, me l’he de prendre amb molta, molta cura. La salut m’ho exigeix, i la sanitat mental també. Cal evitar passar-se’n de rosca.