Dimecres passat dia 13 vam celebrar la jornada Humanitats Digitals: Eines per a la Filologia Catalana, que es va poder seguir en Twitter per #humdig i @humandigitals. Aquesta jornada va nàixer d’una idea concebuda fa vuit mesos, i rebuda amb calidesa pels representants del grau de Filologia Catalana Jesús Jiménez; del màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, Carme Gregori i Vicent Escartí; del departament de Filologia Catalana, Ramon Roselló; i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Ferran Carbó. M’alegra molt dir que va resultar un èxit. Vaig triar només quatre participants, perquè sabia que cada un d’ells tenia molt a comptar.

Van inaugurar la jornada els parlaments de Jesús Jiménez, director de la CAT de Filologia Catalana; de Ramon Roselló, director del departament de Filologia Catalana; i del degà de la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, Carles Padilla. Tots ells van expressar el seu suport, i la seua satisfacció davant la iniciativa.

De seguida va començar la primera lliçó: la de Manuel Pruñonosa, professor de la casa que es va ocupar de presentar als alumnes i professors assistents els gestors bibliogràfics, i en particular RefWorks, que és el que té subscrit la Universitat de València. Manolo s’ho havia preparat molt bé, i va posar a disposició dels assistents un munt de textos en xarxa per informar-se amb més profunditat sobre aquestes eines que ens fan la vida molt, molt més fàcil.

Després de la pausa del café, a poc més de les dotze va començar la intervenció de Liz Castro (@lizcastro). La Liz és tantes coses alhora que resulta difícil condensar-les en poques paraules. Quan la vaig conéixer, a Twitter, la seguia com a experta mundial que és en edició digital, i particularment en el llenguatge EPUB. Sobre tot això ha publicat una sèrie de llibres que s’han difòs i venut extraordinàriament bé. Més endavant ens vam conéixer en persona a Barcelona, i vaig tenir la sensació que la Liz no era per a mi una nova coneixença, sinó una amiga de sempre. Curiosament, això mateix va piular ella de mi. La considere una bona amiga, amb qui entre en contacte pràcticament cada dia per Twitter. Ara ella s’ha arribat a fer encara més coneguda per haver coordinat, des de la seua petita editorial Catalonia Press, el famós llibre What’s up with Catalonia.

Entre les moltes coses que ens va contar sobre la seua trajectòria com editora, va remarcar els motius que la van dur a recórrer al micromecenatge de Verkami per finançar aquest partícular títol. No era sols la qüestió econòmica, ens va contar: era el fet que el sistema de micromecenatge crea una xarxa de gent implicada en la gestació d’un llibre; crea una comunitat, que parlen entre ells i que conten als seus amics i familiars el projecte. Això fa que, quan el llibre finalment apareix, ja hi haja una expectació creada; l’obra ha estat seguida mentre prenia forma.

Va ser una intervenció molt dinàmica, en què vam aprendre un munt de coses. Entre l’audiència es trobava Manel Romero, secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià, que va expressar la situació d’assetjament en què se sent aquest sector ara. No per resistència a les noves tecnologies, ens deia: els editors han fet ús de les noves tecnologies des del primer moment. Però la informació que se’ls subministra els diu, per exemple, que sols s’ha venut un llibre per cada aparell lector, a l’estat espanyol. I certament, aquesta és la informació de les dades oficials. Però hi ha senyals que indiquen, en primer lloc, que hi ha més d’una manera d’interpretar les xifres; i en segon lloc, que les xifres oficials no són consistents, i per tant, no són gaire fiables. Fa poc dies jo passava a la Liz un enllaç a un article de blog en què l’autora demostrava que moltes de les xifres oficials sobre ebooks no quadren; per tant, com fiar-se d’aquell vell informe que tan preocupava els editors?

La Liz remarcava, entre moltes altres coses, que si bé hi ha editorials en perill, cada dia apareixen petites editorials molt dinàmiques, molt compromeses amb el llibre digital. I, fenomen encara més cridaner, cada dia hi ha al món més escriptors que opten per la via de l’autoedició, que consideren innecessària la intermediació de l’editor.

En aquest context, fins a quin punt és útil als editors existents una posició a la defensiva? Per a mi, ara és un moment en què només els que encaren el canvi amb molta creativitat poden tenir un llarg futur.

Pel que fa a la pirateria, Liz ens contava que hi ha molts casos com el de Cory Doctorow (@doctorow), escriptor de ciència ficció que publica els seus llibres amb l’editorial Tor, sense DRM, i fins en posa a disposició de qui els vulga descarregar gratuïtament. I contra tot pronòstic, això no en fa minvar les vendes.

Objecció de Manel: això pot funcionar en un mercat enorme com l’anglosaxó, però les tirades en català són molt curtes en comparació, i per tant, concloïa el secretari de l’AEPV, el sector posaria en perill la seua supervivència si optara per això.

Liz ens recordava una altra estadística: la que indica que la gent que, en una llibreria, compra un llibre traient-lo del prestatge (com a diferent dels llibres que hi ha als aparadors i taules, supose), ho fa perquè ja coneix l’autor; ja n’ha llegit alguna cosa prèviament. Vist en aquesta perspectiva, resulta que, segons com es mire, les còpies per les quals no s’ha pagat, si es llegeixen i no sols es descarreguen, poden esdevenir una promoció del propi llibre, i sobretot de l’autor. Jo vaig comentar que semblava un cas similar al de famoses marques d’articles de luxe (determinats rellotges, bosses de mà cares…), que estan arribant a la conclusió que, el fet que els en pirategen els productes, és una de les maneres més segures d’augmentar el seu prestigi, i per tant les seues vendes legals.

Tanmateix, tal com adverteix Manel, la precarietat del sector editorial en català és un factor important a tenir en compte. El cas ha de ser tractat amb delicadesa. I, per a mi, ha de minvar la desconfiança actual: dels lectors cap als editors, amb la idea errònia que aquests facen un gran negoci, quan duen a terme una tasca molt necessària, generalment de manera vocacional; i dels editors cap als lectors, amb la idea, també en bona part errònia, que cada lector siga un potencial pirata.

El diàleg, doncs, va ser molt viu en aquesta última sessió del matí, i ens en vam anar a dinar molt contents per l’interés de l’audiència.

El primer ponent de la vesprada va ser Àlex Hinojo (@kippelboy), coordinador d’Amical Wikimedia, la secció en català de la Wikimedia Foundation, que té en marxa una sèrie de projectes. M’encanta, per exemple, aquest concurs fotogràfic per il·lustrar monuments valencians a la Viquipèdia. Però, per descomptat, el seu projecte rei és la Viquipèdia en si. Les xifres de consulta que donava Àlex per a la Viquipèdia en català eren tan altes que marejaven. Ja marejava veure l’enorme llista, corrent a tota velocitat, que registra en temps real l’activitat d’editors de la Wikipedia en les seues diferents llengües. Aquest jove especialista representa per a mi un idealisme nou, que no té res de vague, sinó que vehicula gran creativitat i es concreta en faena feta; és el tipus de persona que realment fa canviar el món, i un dels millors arguments contra les veus cíniques que s’entesten a dir que res no pot canviar.

L’entusiasme d’Àlex és contagiós, i això va fer molt animada la seua intervenció. Va engegar l’audiència en dir-los que un dels seus principals propòsits en acudir a València era d’animar-los a col·laborar-hi, ja que (ho va deixar molt clar) la Viquipèdia no era un projecte per a Catalunya, sinó per a les terres de parla catalana, i estaven preocupats perquè tenien proporcionalment poques entrades de temes referits al País Valencià. Els calien voluntaris redactors, i voluntaris revisors.

L’audiència va escoltar amb atenció, i va aprendre que hom pot modificar qualsevol article de la Viquipèdia simplement clicant a la solapa ‘Modifica’. L’ideal, però, és registrar-s’hi com a editor, cosa que es fa amb facilitat clicant al cantó superior dret de la pàgina, en ‘Crea un compte’.

Tota la filosofia de la Wikipedia es basa en la confiança; però els seus coordinadors també compten amb sistemes que detecten automàticament moltes formes de vandalisme, gràcies als quals, tot i que no és difícil vandalitzar una entrada, aquesta es registra ràpid, i l’entrada es restaura molt fàcilment a la versió anterior (i la IP del vàndal queda registrada).

Vaig considerar molt important la lliçó de l’Àlex, i l’audiència el va seguir amb extraordinària atenció.

Qui va tancar la jornada va ser Joan Jofra (@jjofra), un dels més veterans coneixedors d’internet, i director, durant una època, del programa L’Internauta, engegat per Jordi Vendrell en 1995, i ara dirigit per Vicent Partal. Joan va optar per fer una panoràmica de molt diverses aplicacions, programes i núvols. A més d’esmentar plataformes bàsiques com Dropbox i Google Drive, també va presentar a l’audiència programes com Evernote, una de les eines que més m’estime, perquè l’empre a tothora.

De tot el que ens va explicar Joan, jo destacaria l’èmfasi que va fer en què protegim les contrasenyes, per la facilitat amb què es poden robar. El programa que recomana és l’utilíssim LastPass, que ens coordina, a més, les contrasenyes en tots el navegadors (i, en versió Premium, també al mòbil). L’Àlex, des del públic, va afegir el consell que convindria que no empràssem el mateix nom d’usuari en diferents xarxes socials, per la mateixa precaució.

La jornada va acabar a tres quarts de set, ja que els tres ponents de fora havien d’agafar el tren de tornada a Barcelona. Si no arriba a ser per això, potser encara estaríem fent preguntes i debatent!

En conjunt, la jornada va resultar esplèndida, i vaig quedar contentíssima tant de l’entusiasme dels ponents com de l’atenció i la participació dels assistents. Això m’ha reafermat en la necessitat de reforçar la presència de l’element digital no sols en la investigació (on òbviament fa un món de diferència), sinó, encara més, en la docència. Aquesta jornada m’ha donat molta energia per continuar.

Anit vaig estar repassant tot el que havia anat escrivint a l’estiu en aquest blog. Va ser un bon experiment, això de consignar totes les tasques de treball que em veia forçada a fer en el que la gent denomina les nostres vacances. Aclaparador, realment. Com vaig sobreviure a l’estiu?

Però ho vaig fer. I he anat evolucionant considerablement. Certament, encara visc amb una forta càrrega d’obligacions. Però més i més, aquestes obligacions van girant des de l’odiosa tasca de gestió, que em feia patir massa, cap a tasques més pròpies de la meua professió i disposició.

Una d’aquestes tasques, de les més boniques i més creatives, ha estat l’organització d’una jornada d’humanitats digitals, de la qual faré crònica en la següent entrada. En conjunt, tot i que la faena no minva, ara és faena més atractiva. És bon senyal.