maig, 2015

Visca el País Valencià!

maig 25th, 2015 maig 25th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Visca el País Valencià!

Com poden canviar les coses en unes poques hores! Lluny de casa, en terra anglesa, anit no em vaig atrevir a seguir les notícies de les eleccions valencianes: patia massa. M’he trobat la sorpresa, full blast, avui de matí. I ha estat una sorpresa fantàstica!

 

En llegir que ja, per fi, tot canviava al meu país, he obert la finestra i he fet un “Iupiiii!” amb tot el cor, que ha sorprés una col·lega que passejava pel jardí. Li ho he intentat explicar. Tasca no fàcil: com expliques, a una americana, què és el que hem patit els valencians, si fins una part considerable dels catalans (els nostres veïns més propers i que millor haurien d’entendre la repressió i el llavat de cervell que hem patit), havia estat creient que els valencians érem majoritàriament fidels a aquests energúmens que ens escanyaven.

 

He intentat explicar-me, malgrat tot, fent-li set sous de molts detalls: que, amb el règim que s’acaba avui hom podia anar a la presó per dirigir-se en valencià a la Guàrdia Civil. Que els governants consentien (i fins, segons com, emparaven) simbologia nazi als carrers de València, fins i tot (o especialment) en les festes. Que clamava al cel la manca de llibertat d’expressió, que se’ns havia desposseït dels mitjans de comunicació propis (RTVV, CCRTV) i que molts ciutadans no tenien accés més que a la informació donada per grups mediàtics propers al partit governant; i, també, que la nostra policia actuava rutinàriament amb una contundència només comparable a la del País Basc. La cara d’horror de la companya americana anava creixent; però ha arribat al límit quan li he explicat la perfecta sintonia entre els assessors ideològics del Partit Popular i la facció del Tea Party als Estats Units, via FAES. Finalment m’ha contestat: “Em sembla que comprenc bé la vostra alegria: és com la que vam tenir nosaltres el dia que va quedar endarrere la presidència de George Bush”.

 

I sí, és cert: ha de ser la mateixa sensació, aquesta d’haver-nos llevat de sobre una capa d’aflicció que feia de la desmoralització valenciana una cosa ordinària, alimentant-nos d’autoodi diàriament. Molts valencians, de bona fe, regurgitaven aquesta lletania de programació negativa: “És que els valencians no tenim remei”, etc. Però per aconseguir fer-nos viure en aquesta pressió, els calia molta, molta energia (i sospite que molts diners també), perquè, com molts, jo sentia que aquesta no era la nostra autèntica natura. Als valencians se’ns ha educat tres-cents anys en l’autoodi, i encara així no l’acabem d’aprendre, pel que s’ha vist ara.

 

No es poden solucionar les coses des de la repressió, i cal dir que, com amb l’independentisme al Principat, el gran impulsor del vot massiu valencià a Compromís (que no ha gaudit de l’accés als mitjans audiovisuals dels partits estatals) ha estat el propi Partit Popular. Molts, molts valencians, han votat Compromís perquè tenien clar que era la formació política amb què més fastidiaven al PP. Vot per fastidiar? Vot per venjar-se? Potser. No són les millors motivacions per a votar; però són prou explicables en les circumstàncies d’asfíxia que vivíem; d’asfíxia i d'”Aguanta i calla la boca”: d’invisibilitat. Quina sorpresa, diuen ara els mitjans de Madrid. Bé, se sorprenen ara perquè abans s’entestaven a no voler veure. Totes les previsions electorals semblaven expressar un ‘wishful thinking’ més que no la realitat del País.

 

Els del vot per fastidiar han ajudat a fer visible molt del vot conscient valencià; i, d’aquest, n’hi ha hagut molt: no hi ha res com el patiment quotidià (la cua de l’atur; perdre la casa i quedar-se al carrer; que lleven la llengua dels teus fills de les aules) per a aclarir les idees. I crec, també, que ha recedit dràsticament el vot-quiniela (votar per veure si encertes qui guanyarà): la gent ha votat des del cor. L’única recança profunda que tinc davant els resultats valencians és que una agrupació tan treballadora com Esquerra Unida del País Valencià s’haja quedat sense representació a les Corts valencianes. Coses de la injusta llei electoral valenciana, que penalitza les minories com enlloc.

 

En aquesta hora de felicitat, molta gent estarà suggerint per on haurien de començar els nous governants de la Generalitat Valenciana. Jo coincidisc amb Ferran Torrent que el primer hauria de ser el gest humà de reconéixer i honorar les víctimes de l’accident del metro, que han patit durant molts anys una injustícia de dimensions còsmiques. En igual mesura i amb la mateixa rapidesa, reobrir els mitjans de comunicació valencians i començar-ne una reestructuració que no puga beneficiar més que el pluralisme polític. És vital, també, evitar deixar impune la corrupció. Anul·lar els últims decrets desesperats del govern presidit per un titella que no havia estat elegit pels valencians, sinó per Madrid: en sanitat i, per exemple, en educació, reobrint les línies en valencià que s’estaven tancant a tota velocitat en escoles i instituts.

 

I per últim, i crec que no menys important: proposar solucions creatives per al sector agrícola i forestal, i buscar una confluència amb els empresaris valencians, que en bona part estaven desesperats per la política suïcida del PP. Ells també estan ofegats: quina ajuda han rebut, d’aquell partit que els dessagnava econòmicament sense beneficiar-los? Com han d’exportar sense infrastructures? Com han de sobreviure, sense atenció a la I+D? Cada empresa que tanca són valencians que es queden al carrer. Sabem bé que la política econòmica del PP és una política d’ajuda no a l’economia productiva, sinó a la financera (i a segons quina, perquè no a la valenciana, ara difunta). Els empresaris valencians (ben especialment els de la petita i mitjana empresa) haurien de ser sumats al nou projecte. Els empresaris són vitals.

 

La nova política ha de ser una política de col·laboració, sumant el màxim de perspectives possible. El cas és no tornar a tenir un govern titella d’interessos externs. El símbol del que podem fer quan no triomfa la manipulació, és el que es va veure davant la plaça de l’Ajuntament de València la nit electoral: la convivència harmònica de banderes coronades i estelades. Tots els que ens alegrem del canvi volem el mateix: dignitat per al nostre país.

 

TEI-tagging medieval definitions of rhyme

maig 19th, 2015 maig 19th, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a TEI-tagging medieval definitions of rhyme

As the http://dayofdh2015.uned.es server has temporarily failed, I’m reproducing my blog’s presentation there.

Hello, DH readers! I’m Rosanna Cantavella, and this mini-blog is to let you know about my present research project, which I’m undertaking in its first stage as a visiting fellow in Clare Hall, University of Cambridge. (Thank you, splendid Clare Hall!)

I’m working on medieval handbooks of the troubadour tradition (13th to 16th centuries) that explain how to write good poems according to their poetic values. The concept of rhyme is very important in them. An example of these texts is the early fourteenth-century’s Leys d’amors, whose first version was published in the nineteenth century.

I think these definitions and classifications of rhyme should be taken into consideration by present scholars working on medieval poems written in the troubadour tradition, like, for example, Ausiàs March‘s works, as the latter show knowledge and application of the former. It may also be useful to Old French scholars, as their poets worked on ideas of rhyme very similar to the troubadours’.

What is considered rhyme, and what kinds of rhyme are the most valued, is the centre of my research. I am tagging a digitisation of these medieval texts, using the Text Encoding Initiative protocol, so as to have them classified in a non-limited way.

If I had chosen to do this project with a traditional database system, I would have needed to establish beforehand exactly how many variables of rhyme definition there were –not an easy task, really. Tagging their digitised texts, instead, is allowing me to expand the range of tags, if necessary, as I go along.

In a second phase I hope to upload the tagged works into a webpage where these passages can be checked by medieval rhyme researchers. But first I’ll have to learn more about transporting TEI-xml texts via XSLT, and even some XPath.

I hope, in a still far-away future, to enlarge this projected xml-based database with samples of rhymes by poets of the Occitan-Catalan tradition, and especially by the ones working in the medieval Crown of Aragon.

Un recital memorable

maig 2nd, 2015 maig 2nd, 2015
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Un recital memorable

Vinc d’un concert en Pembroke College. He hagut de tirar cap a casa a la mitja part, per causa dels àcars en l’aire de la Old Library, on se celebrava el concert. És una sala bellíssima, amb unes finestres immenses que, està clar, no s’obrin mal de la vida, ni un poquet. L’aire era difícil de respirar per a mi. Però la mitja actuació que he contemplat ha estat memorable.

Des que sóc a Cambridge he anat a multitud de concerts. He sentit veus molt bones, molt. El nivell musical dels intèrprets és ací alt. Però el concert d’avui se n’ix de tots els estàndards. Magnífic.

El programa eren tot cançons romàntiques: Schubert hi tenia pes important (oh, el “Licht und Liebe”!), i d’altres autors ‘moderns’ com Duparc, Wolf i Tchaikovsky (quin regal, el seu “None but the Lonely Heart”). Des que, fa molts anys, Manolo Muñoz em va introduir als lieder de Schubert, aquest autor ha estat entre els meus favorits. D’altra banda, sempre he preferit els barítons als tenors. Només cal veure els homes més importants de la meua vida: físicament molt diferents entre ells, però tots amb veu profunda. N’he estat ben conscient, d’aquesta propensió. Porte sentits i admirats, doncs, molts barítons. La meua impressió, totalment subjectiva, és que costa més de dominar una veu de baríton que no una de tenor. Naturalment els tenors hi poden discrepar; però és una qüestió física, de cordes vocals i de caixa. El baríton d’avui, el jove Marcus Farnsworth, m’ha semblat molt, molt bo: suau, en el punt just de potència vocal, dominava per complet l’eixida de veu, fins a l’última dècima de segon. Cap vacil·lació. Cap excés. Perfecte. Segur en l’escenari, natural.

Farnsworth actuava amb dos intèrprets més: l’excel·lent pianista Joseph Middleton, músic de Pembroke College – mesurat i just, d’interpretació acurada, però capaç de quedar-se en segon pla com a perfecte acompanyant –, i la indubtable estrella de la nit: la mezzosoprano Clara Mouriz. Meravellosa. Ens ha embadalit a tots.

Com deia, he sentit a Cambridge moltes veus femenines bones. Però açò d’avui feia ratlla a part: Mouriz és material de diva. Com amb Farnsworth, sorprén trobar una veu tan madura en una persona tan jove; una veu que ella ja domina per complet. Extraordinària potència modulada per suavitat. I acompanyada per un domini de la interpretació escènica admirable: interpretava en tot moment (fins quan seia, en els lieder de Farnsworth!); però interpretava sense el mínim histrionisme, suaument, mostrant tenir ben present que, en una cantant, la interpretació teatral ha de subordinar-se a la vocal.

Em considere afortunada d’haver sentit Clara Mouriz; estic convençuda que, en un parell d’anys, serà una absoluta estrella.

Llegint les meues últimes entrades es podria pensar que em passe la vida de concert en concert. La veritat és que seguisc treballant duríssim. Avui al vespre he anat a un concert, sí; però m’havia passat tot el dia corregint un article per a Magnificat CLM. Passe tantes hores davant l’ordinador, immòbil, que diria que he engreixat. Damn and blast!