Visca el País Valencià!
maig 25th, 2015 maig 25th, 2015 Posted in Sin categoríaComentaris tancats a Visca el País Valencià!
Com poden canviar les coses en unes poques hores! Lluny de casa, en terra anglesa, anit no em vaig atrevir a seguir les notícies de les eleccions valencianes: patia massa. M’he trobat la sorpresa, full blast, avui de matí. I ha estat una sorpresa fantàstica!
En llegir que ja, per fi, tot canviava al meu país, he obert la finestra i he fet un “Iupiiii!” amb tot el cor, que ha sorprés una col·lega que passejava pel jardí. Li ho he intentat explicar. Tasca no fàcil: com expliques, a una americana, què és el que hem patit els valencians, si fins una part considerable dels catalans (els nostres veïns més propers i que millor haurien d’entendre la repressió i el llavat de cervell que hem patit), havia estat creient que els valencians érem majoritàriament fidels a aquests energúmens que ens escanyaven.
He intentat explicar-me, malgrat tot, fent-li set sous de molts detalls: que, amb el règim que s’acaba avui hom podia anar a la presó per dirigir-se en valencià a la Guàrdia Civil. Que els governants consentien (i fins, segons com, emparaven) simbologia nazi als carrers de València, fins i tot (o especialment) en les festes. Que clamava al cel la manca de llibertat d’expressió, que se’ns havia desposseït dels mitjans de comunicació propis (RTVV, CCRTV) i que molts ciutadans no tenien accés més que a la informació donada per grups mediàtics propers al partit governant; i, també, que la nostra policia actuava rutinàriament amb una contundència només comparable a la del País Basc. La cara d’horror de la companya americana anava creixent; però ha arribat al límit quan li he explicat la perfecta sintonia entre els assessors ideològics del Partit Popular i la facció del Tea Party als Estats Units, via FAES. Finalment m’ha contestat: “Em sembla que comprenc bé la vostra alegria: és com la que vam tenir nosaltres el dia que va quedar endarrere la presidència de George Bush”.
I sí, és cert: ha de ser la mateixa sensació, aquesta d’haver-nos llevat de sobre una capa d’aflicció que feia de la desmoralització valenciana una cosa ordinària, alimentant-nos d’autoodi diàriament. Molts valencians, de bona fe, regurgitaven aquesta lletania de programació negativa: “És que els valencians no tenim remei”, etc. Però per aconseguir fer-nos viure en aquesta pressió, els calia molta, molta energia (i sospite que molts diners també), perquè, com molts, jo sentia que aquesta no era la nostra autèntica natura. Als valencians se’ns ha educat tres-cents anys en l’autoodi, i encara així no l’acabem d’aprendre, pel que s’ha vist ara.
No es poden solucionar les coses des de la repressió, i cal dir que, com amb l’independentisme al Principat, el gran impulsor del vot massiu valencià a Compromís (que no ha gaudit de l’accés als mitjans audiovisuals dels partits estatals) ha estat el propi Partit Popular. Molts, molts valencians, han votat Compromís perquè tenien clar que era la formació política amb què més fastidiaven al PP. Vot per fastidiar? Vot per venjar-se? Potser. No són les millors motivacions per a votar; però són prou explicables en les circumstàncies d’asfíxia que vivíem; d’asfíxia i d'”Aguanta i calla la boca”: d’invisibilitat. Quina sorpresa, diuen ara els mitjans de Madrid. Bé, se sorprenen ara perquè abans s’entestaven a no voler veure. Totes les previsions electorals semblaven expressar un ‘wishful thinking’ més que no la realitat del País.
Els del vot per fastidiar han ajudat a fer visible molt del vot conscient valencià; i, d’aquest, n’hi ha hagut molt: no hi ha res com el patiment quotidià (la cua de l’atur; perdre la casa i quedar-se al carrer; que lleven la llengua dels teus fills de les aules) per a aclarir les idees. I crec, també, que ha recedit dràsticament el vot-quiniela (votar per veure si encertes qui guanyarà): la gent ha votat des del cor. L’única recança profunda que tinc davant els resultats valencians és que una agrupació tan treballadora com Esquerra Unida del País Valencià s’haja quedat sense representació a les Corts valencianes. Coses de la injusta llei electoral valenciana, que penalitza les minories com enlloc.
En aquesta hora de felicitat, molta gent estarà suggerint per on haurien de començar els nous governants de la Generalitat Valenciana. Jo coincidisc amb Ferran Torrent que el primer hauria de ser el gest humà de reconéixer i honorar les víctimes de l’accident del metro, que han patit durant molts anys una injustícia de dimensions còsmiques. En igual mesura i amb la mateixa rapidesa, reobrir els mitjans de comunicació valencians i començar-ne una reestructuració que no puga beneficiar més que el pluralisme polític. És vital, també, evitar deixar impune la corrupció. Anul·lar els últims decrets desesperats del govern presidit per un titella que no havia estat elegit pels valencians, sinó per Madrid: en sanitat i, per exemple, en educació, reobrint les línies en valencià que s’estaven tancant a tota velocitat en escoles i instituts.
I per últim, i crec que no menys important: proposar solucions creatives per al sector agrícola i forestal, i buscar una confluència amb els empresaris valencians, que en bona part estaven desesperats per la política suïcida del PP. Ells també estan ofegats: quina ajuda han rebut, d’aquell partit que els dessagnava econòmicament sense beneficiar-los? Com han d’exportar sense infrastructures? Com han de sobreviure, sense atenció a la I+D? Cada empresa que tanca són valencians que es queden al carrer. Sabem bé que la política econòmica del PP és una política d’ajuda no a l’economia productiva, sinó a la financera (i a segons quina, perquè no a la valenciana, ara difunta). Els empresaris valencians (ben especialment els de la petita i mitjana empresa) haurien de ser sumats al nou projecte. Els empresaris són vitals.
La nova política ha de ser una política de col·laboració, sumant el màxim de perspectives possible. El cas és no tornar a tenir un govern titella d’interessos externs. El símbol del que podem fer quan no triomfa la manipulació, és el que es va veure davant la plaça de l’Ajuntament de València la nit electoral: la convivència harmònica de banderes coronades i estelades. Tots els que ens alegrem del canvi volem el mateix: dignitat per al nostre país.