Durant dècades he procurat no contestar les acusacions de deixadesa intel·lectual (quan no de pura estupidesa) que m’han caigut damunt per estudiar Isabel de Villena sense pertànyer al clan d’Albert Hauf. Callava perquè pensava que el lector podia acudir als textos i veure que el que se m’atribuïa no era el que jo havia dit. Tanmateix, he arribat a la conclusió que hom pot entendre que qui calla atorga. Tanta pertinàcia ja mereix contestació.

Ahir, a la ponència de clausura del col·loqui de l’AILLC que hem tingut ocasió d’acollir a la Universitat de València, de nou Albert Hauf es va permetre dir que “Isabel de Villena ha estat segrestada per les feministes, que li han fet dir coses que ella no diu”. El mateix tipus d’argument, com dic, ha vingut emprant aquest expert en cultura franciscana en diverses publicacions. Com que en les dites publicacions sol apuntar a textos meus sobre la intel·lectual valenciana del XV, no hi ha confusió possible pel que fa a les al·lusions d’ahir. Deixaré de banda el menyspreu amb què empra Hauf el terme “feministes”, com si les estudioses (jo en sóc la més antiga, però no l’única) que ens hem fixat en l’obvietat de la contínua defensa del sexe femení que du a terme Villena, fóssem una colla d’intruses mogudes per una agenda extraacadèmica. Com a individu privat tinc dret a mantenir les opinions que vulga sobre política i societat. Però sóc PDI de la Universitat de València des de fa trenta-sis anys, i no accepte que l’objectivitat científica de les meues publicacions universitàries (una petita mostra ací) es pose en dubte sense arguments.

Hauf és un expert en literatura franciscana, però no en debats literaris medievals d’entreteniment; per això és explicable que no solga captar en Villena aquelles intertextualitzacions literàries referides al debat medieval de les dones que no remeten al món de la literatura religiosa (una llista ací, p. 145-154). Que ell no les capte no vol dir que no existisquen. Hauf ha de concedir que potser –potser – els altres investigadors que treballem en Villena sense la seua autorització puguem encertar.

He de reconéixer que estic farta que se m’atribuïsquen opinions estúpides per veure-les després rebatudes amb els meus propis arguments. Ahir mateix, Hauf va repetir que “les feministes no veien” que Villena remarcava els elements femenins a la Vita Christi de manera deliberada, perquè es dirigia a un públic de dones, i tenia present que remarcant aquests aspectes els arribaria millor. Que no ho véiem? Qui és, doncs, sinó jo, qui va escriure ja en 1987 açò?:

“…optem per pensar que l’abadessa no és que no pogués escriure d’una altra manera diguem-ne més neutra –cas en què es veuria marcada per la visió determinista del seu sexe–, sinó que no ho va voler fer així. (…) L’autora, a l’hora de redactar, pensava en el seu públic. I precisament el públic més immediat n’és la comunitat de clarisses, un col·lectiu de dones. Sor Isabel optaria així conscientment per un discurs que contingués elements fàcilment propers a la vida i la sensibilitat de l’audiència femenina. (…) Acceptem, doncs, l’etiqueta de femení per al nostre text; únicament afegirem la certesa que és deliberadament femení” (Cantavella, Introducció a Cantavella & Parra eds. 1987, xviii-xix, que podeu consultar ací).

Albert Hauf és un bon expert en literatura franciscana. Hauria de dedicar-se a acabar aquesta edició de la Vita Christi villeniana que té entre mans. Que ja tenia entre mans l’any 1983, quan em va escriure des de Cardiff desaconsellant-me que la fes jo com a tema de tesi doctoral, donat que (em deia) ja l’estava acabant ell. Han passat trenta-dos anys. No seria hora que se centrara a rematar-la i deixara de perdre més temps antagonitzant col·legues?