Actualització de 28/09/2015: Davant el resultat a Catalunya d’ICV, que després de presentar-se a les seues eleccions amb Podemos ha perdut dos escons, confiem que la formació de Mònica Oltra sabrà aprendre’n. L’eurodiputat de Compromís Jordi Sebastià ho explica ací.
[21/09/2015] Estime Mònica Oltra. És una de les meues heroïnes. En els negres últims vint anys, al País Valencià no hi ha hagut cap polític que es poguera comparar amb ella: no oblidaré el seu coratge a l’hora d’alçar la veu de protesta davant uns polítics del PP que ho podien tot; no oblidaré la seua inventiva a l’hora de pontejar la supressió de la llibertat d’expressió per als valencians, davant gent tan intimidant com Cotino, Barberà o Fabra. No és estrany que siga una figura tan estimada, per haver-se oposat de manera tan assenyalada als que han estat a punt d’exterminar-nos com a poble. Ara bé: per més que l’admire, si la meua heroïna vol tirar-se per un barranc, jo no la seguiré.
Aquest suïcidi per amor (ideològic) que Oltra es proposa ella mateixa, i ens proposa als valencians –en empenyar-se que Compromís faça coalició amb Podemos per a les eleccions estatals–, és un molt mal pas. Si Oltra aconseguís obrir els ulls, comprendria que el gest no mostra intel·ligència política, i que l’anihilarà: a ella, la primera. Aquesta falta de visió no ens hauria de sorprendre; els més admirablement coratjosos no sempre són els més assenyadament intel·ligents.
Sembla que estic molt lluny de ser l’única a negar-me al suïcidi polític com a valenciana, ja que aquest cap de setmana les bases del Bloc, el partit majoritari en la coalició Compromís, han votat en tres quarts contra la proposta de coalició Compromís-Podemos. La primera reacció d’Oltra ha estat negar-se a cap reconsideració i triar la via del pols polític. No és bona estratègia. Mònica, t’estimem, però no sembles entendre el vot valencià a Compromís: el vot no ha estat a tu com a persona; ha estat a gent de confiança que dignifique el País Valencià, que ens faça sentir-nos orgullosos de ser valencians.
La Coalició Compromís està formada bàsicament per tres partits polítics: un petit gran grup ecologista, Verds Equo del País Valencià; Iniciativa del Poble Valencià (una escisió d’Esquerra Unida del País Valencià), a la qual pertany Oltra; i el Bloc Nacionalista Valencià. Dels tres, la formació més antiga, i de molt llarg la majoritària en bases, és el Bloc. El Bloc té el seu origen en la transició política postfranquista, quan el seu principal component es deia Unitat del Poble Valencià. Són, i han estat des de llavors, la principal força cohesionadora del valencianisme. La gran majoria dels actuals 722 regidors de Compromís ho són pel Bloc, que té militants pertot arreu, a totes les comarques; bona part d’aquests militants porten més de vint, més de trenta anys al partit. Molta d’aquesta gent ha estat fent front a la força centrípeta que venia de Madrid en l’era de González, de Zaplana, d’Aznar, de Camps, de Fabra, de Rajoy. Hi ha moltes cases en què el relleu generacional ha fet continuar la militància. Els pares de l’assassinat Guillem Agulló són del Bloc. Des de la transició, els membres del Bloc han estat objecte de múltiples atacs (crits, agressions físiques, destrucció de vehicles, etc.) pel simple fet de demanar per als valencians un tracte digne, i el reconeixement com a poble; veien clar que tots els problemes, tots els esforços per anorrear-los, venien en última instància dels successius governs de Madrid. Resiliència? Per a la resiliència, la del nacionalisme valencià, que allà segueix, després d’aguantar de tot. Són gent curtida, carregada de cicatrius, però segueixen tirant endavant. Aquesta gent, amb aquesta trajectòria, no faran mai res que vaja contra allò pel que han lluitat i patit durant tants anys.
No és d’estranyar que quan la població valenciana ens hem vist més desesperats, cap a qui ens hem girat ha estat cap a eixos valencianistes, perquè els coneixem bé. Sabem què podem esperar d’ells (inclosos els límits i les mancances, que en són moltes); sabem que, en essència, ells no ens vendran. I ara que tota eixa gent començava a recollir els fruits d’un tan dur treball, se’ls proposa regalar la credibilitat d’un esforç de dècades a una nova força política creada a Madrid. Com ho han d’acceptar?
La gent valenciana de Podemos que conec em semblen bellíssimes persones. Qui sap? Potser després de les eleccions generals Compromís podria arribar a pactes amb aquesta altra formació. Però des de la seua personalitat pròpia. El que no acceptaran els votants de Compromís és votar per impulsar una altra formació, una de no valenciana i que no mostra sensibilitat natural cap al valencianisme: una formació que ha evitat que la televisió valenciana pública es reactivara per al Nou d’Octubre i que pogués, abans de les eleccions estatals, mostrar als valencians una realitat pròpia, marcadament diferent de l’horrible visió política de les televisions de Madrid (les úniques que l’Estat ens deixa veure). Per causa de Podemos, els valencians no veuran abans de les eleccions generals més televisió que la de Madrid. Bé, és lògica la seua actitud: les televisions de Madrid esmenten Podemos de quan en quan, cosa que els pot fer recollir vots; en canvi, aquestes mateixes televisions ometen i callen, culpablement i a consciència, tot el que es refereix al valencianisme polític i a Compromís.
I ara Mònica Oltra vol que els votants de Compromís regalen el seu vot a un partit que segellaria la invisibilitat dels valencians. Quin plaer, el de tots aquests periodistes madrilenys, si la idea triomfara! Ja donarien el tema valencià per definitivament acabat: per a ells, per més que es permutaren sigles, Podemos s’hauria menjat Compromís, aquest irritant signe que els criats valencians es removien al seu clot. Però la realitat en seria una altra: moltíssims votants de Compromís l’abandonarien, si la prioritat deixara de ser el valencianisme, i en una situació tan penosa per al nostre poble com l’actual, ho considerarien una definitiva traïció. I això val també per als votants nous que, si haguessen volgut votar a Podemos en les últimes, ho haurien fet. Més que mai, enguany els valencians sabien a qui votaven.
No estic en contra de la unitat; ben al contrari: aquest és el moment ideal per a un País Valencià més unit que mai. Ha de ser la reivindicació unitària de justícia per al País Valencià la que ens moga, i la que ens traga, com siga, de la misèria social i econòmica en què ens ha colgat l’humiliant tracte de l’Estat i dels seus sicaris en la Generalitat. Això vol dir que necessitem una confluència d’intencions de tots els sectors socials del País: no sols l’estament treballador, sinó també les PIMES, els llauradors (grans oblidats fins ara!), els empresaris (vitals) i… anava a dir la banca valenciana, però amb la forta, orgullosa banca valenciana ja ha acabat Madrid. Poden subscriure en Podemos de posar el valencianisme per davant de tot? El 75% de militants del Bloc que han dit no aquest cap de setmana saben l’enorme ridícul que ha fet Pablo Iglesias a Barcelona, exigint de la població catalana d’orígens forans (la majoria) que se sublevaren en nom dels seus avantpassats contra la pretensió d’independència catalana. Un home que predica el quintacolumnisme a Barcelona mostra no tenir ni idea (ni haver-se molestat a informar-se) de com és realment la societat catalana. El valencians sí que ho sabem, i no tenim garanties que aquest home no ens tracte amb la mateixa ignorància o més. Veieu els votants de Compromís regalant el seu vot a un líder així?
És precisament a Madrid i a Estrasburg on els valencians hem de distingir-nos més, mostrar més clarament la nostra personalitat com a poble: si continuàrem sent invisibles, com hauríem d’esperar que s’escoltaren les nostres reivindicacions?
Mònica, t’estimem molt, però els valencians no ens podem fer l’hara-kiri per tu.