setembre, 2017

Els valencians davant la independència de Catalunya

setembre 3rd, 2017 setembre 3rd, 2017
Posted in Sin categoría
Comentaris tancats a Els valencians davant la independència de Catalunya

A hores d’ara no crec que queden valencians, ni balears, que dubten de quin serà resultat del referèndum d’independència català de l’u d’octubre proper. La meua percepció, fins fa poc, era que les possibilitats de victòria del sí eren molt altes, i que els vots per la independència sobrepassarien de molt el cinquanta per cent. Però qui havia d’imaginar la campanya a favor d’aquesta independència que realitzarien el propi govern espanyol i la seua àrea d’influència, en el període transcorregut des del dia dels atemptats? Ara apostaria que el sí superarà el seixanta per cent de sobres.

Una vegada més (i aquesta sembla la definitiva), el govern de l’Estat ha mamprés la línia menys intel·ligent, més contrària als seus interessos de retenir Cataluya. Ara ha provat d’enemistar el poble català amb els que aquest veu, decididament, com els seus protectors davant els atemptats, si no com a herois: els mossos d’esquadra. Des d’un punt de vista policíac, és evident que els mossos han estat extremadament eficaços (des d’un punt de vista humà, un èxit encara més gran hauria estat capturar els terroristes amb vida, per descomptat). Però en fi, atacar els mossos, culpabilitzar dels atemptats als herois del moment, era una estratègia que no podia més que fracassar. Apel·lar a dubtosos documents de la CIA –o a les protestes contra la massificació turística dels exasperats barcelonins, per l’amor de déu– per suggerir que tan alt cost en vides humanes fos culpa dels catalans mateixos, no podia eixir bé. Hi ha un punt que, als dissenyadors d’aquestes campanyes d’influència d’opinió, se’ls en fuig: que les paraules no poden contra els sentiments. Si gent que ja t’havia decebut amargament intenta ara desprestigiar el teu heroi, ja et poden explicar històries, que el teu impuls serà defensar-lo igualment. Convé tenir present aquella dita atribuïda a Maya Angelou: “Les persones potser oblidaran el que vas dir, i fins com vas actuar; però mai no oblidaran com els vas fer sentir”. Els mossos van fer sentir protegits, i orgullosos, als catalans.

Per això –perquè els sentiments s’engraven en nosaltres– és pel que l’actitud cruel del govern de l’Estat està provocant, també en els valencians, un anhel d’autoafirmació com no havíem vist des de la Transició. No és només que, després de mantenir-nos crònicament en la posició més infrafinanciada de l’Estat malgrat la nostra pobresa com a poble, el ministre Montoro encara es permeta burlar-se dels valencians dient-nos ploramiques perquè gosem protestar. Són els problemes quotidians, els que provoquen les sensacions més intenses en nosaltres: la impaciència reiterada davant aquells trens de rodalies que antigament anaven tan bé i que ara no són gens fiables; la ira davant les llargues esperes dels nostres ancians per a hospitals infrafinançats; l’estupefacció davant decisions arbitràries, contràries a dret, sempre en perjudici dels valencians i en benefici de Madrid; la impotència davant els insults i les agressions físiques per parlar la nostra llengua; la tristor davant l’abandonament, per falta de suport econòmic, dels horts valencians, antigament esponerosos… Tots eixos sentiments, ara, no poden ser desbandats amb intoxicacions de mitjans de comunicació en l’òrbita madrilenya (els únics a què tenim accés els valencians), per grosses que siguen. Això ja no funciona, venint com ve dels clars causants de les nostres presents misèries.

I, precisament perquè el govern de l’Estat està tractant-nos, als valencians, com tracta els catalans (ja que com a catalans ens veuen, no ho oblidem), ens interessa molt pensar què passarà amb nosaltres, els valencians, a partir del dia dos d’octubre que ve. Una de les meues pors principals és que Madrid, després d’eixa data, impedisca la reapertura de la RTVV, d’una manera o altra. No us penseu que oblida que, si els catalans han arribat al punt que han arribat, és perquè tenen uns mitjans de comunicació públics que els fan d’espill: que reporten què passa a la seua societat. Els valencians no en tenim; i, quan en teníem, aquests estaven fèrriament controlats per poders que obeïen cegament les instruccions de Madrid; poders que ens mostraven el que Madrid volia que ens creguérem que seríem: un poble estúpid, barroer, alié a tot debat social real, semianalfabet, manipulable, sense remei. Però els valencians no som això. Si som una cosa per damunt de totes, és resilients: per més que proven d’anihilar-nos, per més que ens facen patir, per més que ens facen callar, per més que ens aixafen, allà seguim; contra tot pronòstic, motivats per sentiments de dignitat bàsics. I els sentiments, no hi ha qui els ature.

El cas, però, és que, si Catalunya se’n va (quan Catalunya se’n vaja, supose que cal dir ja), els valencians hem d’estar preparats per a la que ens vindrà damunt. En qui us penseu que es venjarà eixe poder cec i rabiós? Els valencians i els balears som germans de pena; els fills de l’esposa maltractada que ja no pot més i se’n va. Desenganyeu-vos: el supremacisme no ens distingeix dels catalans de Catalunya: vindran a per nosaltres. Que per què no ens n’anem també? Cal recordar que ni balears ni valencians tenim mossos gestionats pels serveis autonòmics? Nosaltres estem fèrriament supervisats per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que només obeeixen el govern de Madrid. La gran majoria de catalans no teniu ni idea del tracte que reben els joves valencians rutinàriament; rutinàriament se’ls tracta amb la mateixa sospita que als joves del País Basc. I malgrat això, els nostres dignes joves protesten i es manifesten, amb greu risc. Malgrat que això no arribe a les vostres oïdes.

Què dius? Que per què no hem dit res fins ara, els valencians? Replanteja-t’ho: el que vols dir és que tu no ens has sentit. Nosaltres expliquem i expliquem, diem i contem, allà on podem; però no tenim megàfon per difondre el nostre cas. Al revés: hi ha d’altres megàfons explicant, ben fort, que els valencians ens queixaríem de vici; que seríem corruptes (nosaltres, les principals víctimes de la corrupció!). Que seríem un poble inferior, ni tan sols digne d’odi, sinó de simple burla.

Ja s’ha acabat per als valencians el temps de fustigar-nos. La situació en què estem no és culpa nostra, ni de com som. No som arreu. No som meninfotistes. No som estúpids. La culpa dels nostres mals és poc nostra, i molt del que reparteix la baralla amb cartes marcades. És mentida que no tinguem remei. Per exemple, amb els pocs recursos estatals que se’ns faciliten per a educació, és admirable l’esforç que fem per mantenir-nos com a poble culte, estàndard, europeu. La Universitat de València (UV) i la Politècnica (UPV) són de les més importants de tot l’Estat. Aquestes, i altres, estan generant professionals buscats a Europa i al món. Els valencians hem estat desposseïts del nostre poder financer; però encara ens queda capital humà com per portar el País Valencià al màxim nivell que li correspon dins Europa: social, comercial, industrial.

Hem de preparar-nos per a l’escomesa. Si s’impedeix el desenvolupament econòmic, industrial i comercial valencià (pensem en el corredor mediterrani!); si augmenten les humiliacions verbals i físiques contra valencians, caldrà mantenir canals de comunicació, i de publicació, per explicar al món, i també a nosaltres mateixos, que malgrat tot existim; per tal que cap agressió, cap patiment, no es perda en l’oblit. Per tal que no enfonsen encara més la nostra economia. Hem de registrar-ho tot per a poder contar-ho bé, quan s’acabe tot aquest llarg malson de viure agredits per ser valencians. Si és amb RTVV, fabulós; si no, haurà de ser ajudant-nos d’eines digitals com les wikis, i traient partit de les xarxes socials. Els valencians que parlem idiomes hem de seguir comunicant al món què ocorre (i si et sents valencià, seria bo que t’estimulares a aprendre idiomes, almenys per eixa causa). La pitjor desgràcia dels valencians és la invisibilitat. Les universitats públiques valencianes, que no han perdut mai el sentit d’obligació cap a la seua societat, sé que l’ajudaran, com sempre han fet. Necessitem, també, reforçar vincles amb els cosins balears –els altres fills de Jaume I–, que estan sent tractats igual de malament, i que segur que temen, tant com els valencians, la reacció d’Espanya després del dos d’octubre. No estem sols.

Però, per a valencians i balears, la incògnita més gran és: Què faran amb nosaltres els propis catalans, després de declarar la independència? La primera possibilitat que se m’acut és tristíssima: que Catalunya ens oblidara, volent-se creure, per exemple, l’excusa madrilenya que tot el que ens passa als valencians fos culpa nostra; que nosaltres ens ho hauríem buscat, per no fer com ells (no podíem!). Que es cregueren, també, la vella mentida que els valencians seríem anticatalans, quan qualsevol amb una mica d’intel·ligència podia veure que el que se sentia per aquest megàfon no podia ser la veritat d’un poble; vosaltres no sentíeu la veu de la immensa majoria de valencians, que som dels qui millor us entenen.

La segona possibilitat, més esperançadora, seria que els catalans recordaren que, des de Jaume I i fins fa ben poc, la comunicació catalana amb valencians i balears era estreta, de cosins germans. Que una frontera al riu Sénia és inconcebible. I, per tant, que els qui ara preparen la marxa veiessen que era en el seu interés ser advocats nostres davant Europa: que ens cedissen ocasionalment el seu megàfon per prevenir abusos contra nosaltres.

Hi ha un altre punt vital i que hauria de ser immediat: que els catalans ens facilitassen tornar a veure la seua televisió i ràdio. Si us plau. Oblideu-vos d’acords de teòrica “reciprocitat” (en realitat censura) signats a l’era del PP i de l’última CiU. Que no voleu que entenguem, encara millor, el vostre punt de vista, per què feu el que feu? Que no valoreu que nosaltres us fem cada dia d’advocats davant els espanyols, que expliquem tant com ens és possible el vostre costat de la història, perquè és el mateix que el nostre?

No espereu a un futur llunyà per comunicar-vos millor amb nosaltres –que, a més, som els vostres principals clients comercials a la Península. Per amor i per interés, us convé. I nosaltres necessitem sentir que tornem a existir per a vosaltres. El que tenim a l’altre costat és massa horrible.

Respirem fondo, valencians i balears, i preparem-nos per a l’envestida.

Rosanna Cantavella
Universitat de València / University of Cambridge