Rèplica a Conejero Pascual 2017

[Entre claudàtors apareixen les observacions fetes a posteriori en en seguiment d’aquest cas.]

L’excel·lent servei de cites de Google Scholar m’ha fet saber d’unes noves cites de treballs meus en un recent número de Mirabilia/MedTrans. Fent-hi una ullada descobrisc, perplexa, que l’autor de l’article m’atribueix unes afirmacions fantàstiques que jo no he fet mai. Per què no ha advertit això cap dels revisors de l’article? Ha tingut revisors, l’article?? La tasca editorial llueix per la seua absència: la bibliografia manca uniformitat i varia en criteris d’unes entrades a d’altres, a més de no ser exhaustiva; de mi mateixa es citen a peu tres articles (no els més rellevants al tema, per cert), però a la bibliografia només n’apareixen dos.

En tot cas, i com que no puc permetre que se’m considere detentadora de l’estúpida opinió que se m’atribueix ací, em veig obligada a aturar les meues tasques presents per replicar al dit article, que és el següent:

Francisco José Conejero Pascual, “Lletraferides als convents, una escriptura femenina al segle XVI“, in Antonio Cortijo & Vicent Martines New Approaches on the Research of the Crown of Aragon, Mirabilia/MedTrans 6 (2017/2), 38-69. [S’ha desactivat la URL de la versió original de l’article. Nova versió ací.]

I aquest és el paràgraf ofensiu:

La ciutat de les dones, de Christine de Pisan (1404), tingué una gran importància. És per això, que volem destacar i creiem necessari manifestar que la Querella no era un simple debat literari, sinó que la seua transcendència era major per poder instaurar un nou ordre, una nova interpretació dels sexes davant una nova etapa que s’estava aproximant. La recerca d’una nova interpretació tant en l’esfera pública com en la privada era la finalitat que es buscava, en aquesta querella de dones que materialitzà a partir de dues vessants, per una banda els moviments socials i per l’altra a partir de l’escriptura.
Aquesta metamorfosi és interpretada de forma diferent per dues grans estudioses, Rosanna Cantavella i María Milagros Rivera Garretas. Mentre Rivera Garretas manifesta que tant Isabel de Villena com Maria Teresa de Cartagena són un clar exponent d’aquesta querella de dones, Cantavella argumenta que no es pot considerar la querella per dos motius essencials: primer és un debat centrat pràcticament exclusivament a França i el segon que és tracta d’un debat únicament literari.

Primera: cal provar les coses; no basta amb dir-les i prou. La nota que se suposa que justifica l’afirmació que aquest no era un simple debat literari sinó un debat que hauria pretés canviar la societat, remet al clàssic article de Joan Kelly que jo mateixa vaig donar a conéixer en l’àmbit català en les meues publicacions dels anys vuitanta, “Early Feminist Theory and the ‘Querelle des Femmes’, 1400-1789”. És una publicació de 1982, de gran valor en la seua època, però avui òbviament una peça històrica. Si els últims trenta-cinc anys d’estudis sobre història de la cultura femenina no ofereixen a l’articulista cap prova per a la seua idea d’una “metamorfosi”, d’una “nova interpretació tant en l’esfera pública com en la privada”, potser que s’ho repense. Un científic ha de provar el que diu.

Pel que fa a les falses opinions que se m’atribueixen a mi, tenen, precisament, a veure amb l’article de Kelly de 1982:

Cantavella argumenta que no es pot considerar la querella per dos motius essencials: primer és un debat centrat pràcticament exclusivament a França i el segon que és [sic] tracta d’un debat únicament literari.

Que jo he dit que el debat de les dones és un debat centrat exclusivament a França?? On he dit això? (L’autor no ho indica: no hi ha cap mena de remissió en el paràgraf: ni per a la meua suposada opinió, ni per a la de Rivera Garretas.) El meu llibre Els cards i el llir, en la seua integritat, demostra, pel contrari, que aquest va ser un debat d’àmbit europeu, amb mostres recollides des de Sicília a Anglaterra. Quina bogeria, doncs, atribuir-me a mi aquesta estretor de mires! El que sí que vaig dir jo, va ser que *la denominació querelle des femmes* per al debat, que va emprar Kelly al seu article, i que va fer fortuna després, no em semblava la ideal per al medievalisme, ja que la denominació no s’havia emprat fora de França, ni abans del segle XVI, i que per tant poc podia valer per a aplicar-se al debat en segles anteriors. (Treball perdut, per cert, ja que és aquesta la que s’ha acabat generalitzant.)

Anem amb el segon punt que se m’atribueix: que considere el debat de les dones com un debat purament literari. Aclariré açò, tot i que també ho vaig deixar clar en nombroses publicacions dels anys vuitanta i noranta: el debat de les dones és un debat purament literari quan és conreat per homes, prenguen el partit que prenguen, en contra o a favor. Vaig deixar claríssim que això no és així en el cas de les dues dones conegudes que intervenen en el debat: Christine de Pizan i Isabel de Villena, ja que elles es jugaven la pròpia consideració social. Quina mena d’estúpides serien, si no? Per cert, en quin món viu l’autor, que no sap que he dedicat grapats d’articles a analitzar detingudament els arguments de defensa de les dones en l’obra de Villena, i m’oposa a Rivera Garretas, que segons ell seria l’única que hauria assenyalat la participació de Villena en el debat de les dones? Francament, ja no sé si seguir pensant en incompetència o directament en mala fe (no m’enganya ni per un moment allò de “grans investigadores”).

Aquest autor deu ser jove, i òbviament ha estat mal aconsellat. Faig responsable el seu supervisor, siga qui siga, de no haver-li ensenyat els rudiments de la tasca humanística: cal sustentar les afirmacions en proves. Tampoc no sembla haver-li ensenyat l’altra gran lliçó de la filologia, tant com de la vida, que a mi em va enseyar, de jove, l’admirable Alan Deyermond: els actes sempre tenen conseqüències.

Amb data 03 de gener he demanat a la revista Mirabilia/MedTrans que procedisquen a rectificar les falsedats de l’article en qüestió.

[Pel que fa a la prolongació del cas: a dia 16 de gener no se m’ha donat cap explicació des de la revista. S’ha procedit a desactivar la URL de la versio original de l’article, substituïda ara per una nova versió, en la qual les remissions a publicacions meues s’han reduït de tres a una. Pel que fa al paràgraf, s’ha procedit a realitzar una cita directa del meu llibre de 1992, tot i que descontextualitzant-la:

Aquesta metamorfosi és interpretada per dues grans estudioses, Rosanna Cantavella i María Milagros Rivera Garretas. Mentre Rivera Garretas manifesta que tant Isabel de Villena com Maria Teresa de Cartagena són un clar exponent d’aquesta querella de dones; la professora Cantavella argumenta (1992:18) «el debat pro i antifeminista fou, en si, una polèmica superficial. No s’hi jugava l’autèntica consideració de la dona com a ésser social, i no presenta traces d’haver influït sobre el estatus real de l’individu de sexe femení». Tot i això, aquest debat es va escampar per tota Europa i es perllongà fins el segle XVIII.

Com es veu, contrastat amb la primera versió, el paràgraf ha canviat. Però l’oposició de la cita del meu llibre a la referència a dones com Isabel de Villena, fa expressar erròniament que jo haja considerat que les dones que intervingueren al debat no s’haurien pres seriosament el dit debat. Ben al contrari, sempre he explicitat que, per a les dones, aquest era un debat seriós. No per als homes escriptors, ni a favor ni en contra. Per cert, que el debat s’allargara en el temps (el segle XVIII és un terminus ad quem discutible, ja que al segle XIX segueix havent-n’hi mostres europees, com la que introdueix Jane Austen al seu Persuasion) no és un argument que demostre la projecció de canvis socials beneficiosos per a la dona ni a partir del debat, ni sense el debat. De millores socials significatives per a les dones (drets al vot, a l’educació, a la salut, a l’autonomia econòmica), no n’hi ha fins al segle XX, i s’aconsegueixen amb molt d’esforç, amb accions al carrer i a les fàbriques.

Veig ofensiu que se seguisca implicant que jo, aparentment a diferència de Rivera Garretas, consideraria Isabel de Villena una autora que no hauria intervingut en el debat de les dones (“Mentre Rivera Garretas manifesta…”). En conjunt, aquesta tàcita modificació ínfima de l’article no és una rectificació, i segueix atribuint-me les mateixes idees estúpides que en la primera versió. Hauré de considerar si procedisc legalment contra una revista que, lluny de fer constar la meua rèplica, ha reblat el clau de la infàmia.]



Comments are closed.