Catalans i valencians, i les motivacions per al vot
Venim d’uns dies en què els partits han estat protagonistes per les decisions preses: aquests presenten tal candidat destacat, els altres decideixen que no es presenten a les generals, el cap de la Generalitat Valenciana opta per jugar-se el destí valencià a un tot o res amb el destí de l’Estat… De tot això, se n’ha parlat molt i molt. Però a poc a poc, decididament, està arribant el temps dels votants. I ara és bon moment per preguntar-nos per motivacions per votar (o per no fer-ho).
Em fa gràcia com els analistes polítics solen reflexionar sobre la tria del vot com si els votants fossen atrets a les urnes per una mateixa motivació. Aquesta rutina analítica es construeix sobre l’assumpció que els votants votarien cerebralment: tots sospesarien cada programa polític i, amb coneixement de causa i ben a consciència, decidirien votar. Segons aquesta teoria, qui vota posem per cas l’extrema dreta, ho faria per convicció, perquè creu en un ideari feixista.
Però els éssers humans, per desgràcia, no som tan purament mentals. A més de pensar, també sentim. L’ésser humà és homo sentiens, a més d’homo sapiens. I, com sap qualsevol adult, davant la força de la passió, la ment, per desgràcia, s’empetiteix.
De motivacions per triar el vot, i per votar en si, n’hi ha moltes, i variades; i poques són cerebrals. Una motivació significativa, sobretot en societats amb poca cultura democràtica, és triar el vot com qui omple una quiniela: a veure si s’encerta el guanyador. Horrorós, sí. Però no insòlit: no em digueu que no coneixeu ningú, però ningú, capaç de votar així. Aquesta gent queden un poc ressentits si no aconsegueixen fer diana; de manera que, abans, miren a veure qui té més possibilitats de guanyar. Aquests formen part del grup dels indecisos en les enquestes.
A aquests es dirigien les ubiqües macropantalles de l’estació de Sants en les últimes eleccions autonòmiques catalanes, aquelles tan irregulars. Baixant del tren de València el desembre del 2017, i trobant també pels corredors del metro el bombardeig incessant de la cara de la llavors cap de llista de Ciudadanos, vaig arribar a tremolar físicament. Era clar que els anuncis eren per als de la quiniela.
I tanmateix, aquelles eleccions van ser guanyades pels qui tenien la força mediàtica en contra; per partits que només vaig veure anunciats en cartrons lligats a fanals de carrer. L’error dels qui van invertir aquelles quantitats incalculables de duros en propaganda electoral, va ser pensar que el vot de quiniela abundaria. Però en Catalunya no. En Catalunya hi havia una altra motivació per a votar; i era més forta perquè era empesa per la força de la passió.
Aquesta altra motivació, que explica moltes coses, és allò que se sol dir, inacuradament, vot de càstig, i que potser seria millor denominar, segons casos, vot de revenja, vot de represàlia o vot de reparació. A les seues últimes eleccions, els andalusos estaven absolutament tips, fastiguejats de totes les dècades que el PSOE els havia governat. La seua revenja va ser cercar de fastidiar Susana Díaz triant els qui més li repugnaria que votassen. Pel mateix motiu – per fastidiar una primera ministra alhora incompetent i egoista – el vot als laboristes va pujar molt a Gran Bretanya a les últimes eleccions. El seu líder, Jeremy Corbyn, va cometre un error freqüent en aquests casos: pensar que el votaven pel seu atractiu electoral, i no per fastidiar Theresa May. Ara Corbyn en paga les conseqüències, d’haver-se’n pagat tant.
Sempre m’ha cridat l’atenció aquella dita atribuïda a la poeta Maya Angelou: «La gent podrà oblidar què vas dir, i fins i tot què vas fer; però mai no oblida com els has fet sentir». Què feia sentir Mariano Rajoy a la majoria de catalans, el desembre del 2017? Dir hostilitat seria quedar-se molt curts. Contra aquella passió, les macropantalles no eren res. I com fa sentir ara als catalans veure els seus representants polítics i socials jutjats a Madrid, en un judici que seria ridícul si no fos també profundament tràgic? Què tenen, què té aquest poble per reparar aquesta ferida profunda?
«Sóc un català amb un vot i no tinc por de fer-lo servir», deia aquell cartell del referèndum. Exacte. Els catalans s’han girat a les urnes, i votaran. Votaran qui siga, però votaran per fastidiar els qui els han dut a aquesta situació extrema; perquè senten que, en el judici als líders, el que jutja Madrid és el poble català. Davant això, la idea olímpica de «aquestes eleccions al congrés espanyol no són les meves i jo no hi votaré» resulta desconcertant. Aviam: teniu l’oportunitat de dir al món, de la manera més civilitzada possible (és a dir, votant) que el poble català segueix amb la mateixa idea malgrat exilis, empresonaments, i judicis per voler votar, i no l’aprofitareu? No crec que aquesta estratègia tinga, al final, gaire tirada. La gent anirà a votar, amb passió. Per aquest enorme desig de fer alguna cosa, alguna cosa útil i durable, és possible que vegem entrar al congrés espanyol el Partit Pirata, ara que la CUP – actuant més per cervell que no per passió – ha confirmat que no pensa prestar-se al vot de reparació. També per aquest motiu (la passió dels qui pensen fer servir el seu vot com a represàlia, com a reparació o com a venjança), veurem intencions de vot fluctuar de la CUP a Junts per Catalunya. Il·lògic? Potser; però ara no parlem de lògica: parlem de motivacions passionals per votar. I si el que vols és fastidiar els qui fastidien el teu poble, què millor per fastidiar Madrid que votar un exiliat que no para de fer soroll per Catalunya? Prepareu-vos per a girs així.
Tot això, ho dic del País Valencià estant, on hi ha tanta gent com jo, seguint la política catalana com qui segueix una sèrie hipnotitzant. «Pobres! Els estan tractant com a valencians…», comentàvem amb amics. No parlaré de la política balear, però sospite que el que diré de la valenciana pot ser-li aplicat quasi fil per randa. A València, com sempre vigilats de prop per Madrid, i bombardejats amb tota l’artilleria mediàtica centralista, es fan especulacions sobre girs electorals, coalicions de partits de drets, etc. Les eleccions andaluses segueixen invocant-se cada dos per tres. OK, d’acord, mirem les eleccions andaluses: hem tingut els valencians un regnat absolut del PSOE durant quatre dècades? No. Doncs s’han acabat les semblances. El que hem tingut els valencians ha estat un regnat absolut d’un PP sucursalista que mai no es va oposar que els seus caps de Madrid fessen servir els valencians de cap de turc de tota corrupció. Durant vint anys, els espanyols ens van coronar als valencians com els més corruptes, els més degradats, i els més estúpids. En vint anys ens vam empobrir espectacularment, i ens vam precaritzar. El camp valencià no va fer més que perdre. Però hem seguit pagant, pagant i pagant a Madrid com si fóssem una autonomia de rics, mentre ací els clots a les carreteres i l’atenció a la dependència es deixaven de la mà de déu. Això sense parlar del menyspreu i l’abús lingüístics. Recordeu que els valencians estem acostumats que ens peguen, en insulten o ens denuncien per parlar en valencià; i això sense comptar els morts.
Fa quatre anys, els valencians amb el nostre vot vam dir prou, i vam elegir gent orgullosa de ser valenciana. Certament la situació actual és precària; i que l’elecció autonòmica coincidisca escandalosament amb l’estatal no ajudarà a la reflexió en clau valenciana, diga el que diga Ximo Puig: la cridòria en clau madrilenya farà molt per no deixar sentir els temes valencians. Però he dit reflexió? La reflexió és mental; i molts valencians aniran a les urnes motivats també per la passió: encara tenim molt de camí per fer-nos valer. No volem que tornen aquells vint anys d’humiliació i de ruïna. El vot de quiniela tampoc no serà un gran factor al País Valencià, ara: hi ha massa en joc. Poca gent s’oposa ací al canvi que viu el País Valencià. Fins i tot s’ha acabat l’antic espantall de la política valenciana sucursalista: l’anticatalanisme. Un factor que se li’n fuig a Madrid en aquesta conjuntura és el fet que ací sí que entenem el català; que de fet el parlem, a la nostra valenciana manera. El judici als líders catalans ha creat més por valenciana, sí, i Madrid ho sap («Si els fan això als catalans, què no ens farien a nosaltres?»); però de la por a Madrid ve una nova compassió per Catalunya, aquell gegant, en la seua actual fragilitat. Els catalans són família, al cap i a la fi. Complementant això, hi ha el fet que la base valenciana de dretes s’ha reduït a la mínima expressió, si jutgem per les poquíssimes banderes d’Espanya exhibides als balcons valencians quan el Partit Popular va fer aquella crida a mostrar l’espanyolitat espanyola davant el món mundial. Si cada bandera era un vot a la dreta (o dos, o tres), el PP corre perill d’esdevenir extraparlamentari al País Valencià.
Un dels factors que comptarà en les eleccions valencianes, pense, serà l’existència d’À Punt. Es tracta d’una ràdio, i d’una cadena, d’una dignitat tan lluminosa que fins i tot els qui reneguen de tota televisió s’afanyen a lloar-la. «Com els has fet sentir…» Si els has fet sentir dignes; si els has fet sentir-se escoltats, atesos, ells ho mostraran a les urnes. Jo, pel que em toca, votaré una coalició que no té caps a Madrid; que no depén d’altres que dels propis valencians. Amb el meu vot, cerebral però també apassionat, diré que el poble valencià existeix i que es mereix un tracte just; que el meu poble és ben digne, i que, com els altres, té dret a ser respectat tal com és, dins un món lliure on els abusadors no càpiguen.