Bloc de Rosanna Cantavella

Blog personal. També sóc @cantavest i @cantavest.hcommons.social.

El dia s’arregla

He dormit vuit horetes. Anit no vaig poder adormir-me fins a quasi la una, i m’he despertat a les nou. Amb una mica de retard sobre les previsions, m’he alçat i he fet l’habitual chi kung. Després he collit unes peretes de l’hort, i he desdejunat davant Twitter, on he agraït a Cory @Doctorow la seua conferència a Finlàndia sobre la legislació europea que es vol aprovar, i que consagraria el que ja està passant: ordinadors que ens menteixen, als seus propietaris. Vaig veure la conferència ahir diumenge. Va durar menys que una pel·lícula, i en acabar jo havia aprés moltíssim.

Hauria de reprendre la tasca de divendres, el seguiment i ajustament de les normes de la revista a les instruccions d’EC3; però la veritat és que em costa molt. I fa tanta calor! M’acabaré posant, però per combatre la temptació del bloqueig, em pose a transcriure una gravació pendent. He aprés aquesta tàctica a base d’experiència: no és útil antagonitzar el rebuig de l’investigador (ni el de l’estudiant) de manera frontal. Això només dóna una discussió interna improductiva, del tipus: ‘No vull fer aquesta tasca’. ‘Sí, l’has de fer’. ‘No vull’. ‘És precís’. ‘No’. ‘Sí’, etc.; tothom relacionat amb l’estudi coneix bé l’experiència. No es guanya gran cosa, com dic, de continuar la confrontació: la ment, que es comporta com una criatura, es venjarà si l’obliguem: ens oblidarem de coses, o farem equivocacions que ens forçaran a retornar després sobre el que créiem fet ja.

És millor treballar-hi de manera obliqua. Davant el ‘No vull fer aquesta tasca’, dóna més resultat contestar: ‘Doncs bé, no la faràs; fes aquella altra’. I la ment, per tal de fugir del que no volia fer, es posa a fer aquella altra cosa. Això és el que he fet jo, en la jornada de treball de hui: com que la ment es negava a posar-se a treballar en la tasca d’instruccions EC3 (‘És avorridíssim!’, m’exclamava), m’he posat primer a transcriure unes gravacions que tenia pendents; i després, a cercar en l’arxiu els documents que necessitaré per a redactar una sol·licitud de beca que hauré de redactar més avant. I així he estat, entretinguda, disfrutant-ho més perquè tenia la impressió de fer campana. Al poc ja havia amanit tots els documents bàsics que hauré d’emprar. Molt productiu.

Això m’ha animat molt; de manera que després, ja vora tres quarts d’una, m’he ficat per fi amb l’EC3. I he avançat de manera enormement profitosa. Quan he alçat la vista ja eren vora les quatre de la vesprada.

Hui dine molt tard, però dine contenta perquè la jornada de treball ha estat molt productiva, contra el que em semblava aquest matí.

Descansar en cap de setmana

Ahir vaig veure de nou Rafa i Carme, que van venir a prendre café al maset. Volien avisar-me que anara amb compte, que deixara que fer treballs de gestió, que em cuidara la salut, que fera vacances. I tenen tota la raó: després d’uns quants episodis de cor, és això el que s’ha de fer. Encara que es tracte d’angor i no d’un full blast infart, el cor demana alentir la marxa; demana descansar. I és cert que estic cansada; molt, molt cansada.

Però els faig cas: m’han convençut de no treballar almenys els caps de setmana d’agost. Certament em convé una desconnexió, encara que siga en miniatura.

Així que ahir dissabte i hui diumenge, el primer cap de setmana d’agost, no faig gens de treball. Almenys de treball intel·lectual. Perquè el cap de setmana és el temps que faig les tasques de casa i que vaig a comprar. Quan, si no?

Aquesta nit he dormit deu hores de gran descans. M’he despertat de matinada, molt suada per la calor, i sense obrir el llum he eixit un moment a la fresca de la terrassa. Devia ser molt molt tard, perquè he vist a l’horitzó, acompanyada per un estel matiner molt lluent (Venus? Júpiter?), una lluna vella rogenca que era només una ratlleta. Fa la traça que en pocs dies arriba ja la lluna nova. Després he tornat al llit i he seguit dormint. Deu hores de son! Quant de temps, quant, que no dormia deu hores! Sovint per l’angoixa de les tasques per fer, per la falta de temps per descansar. En les poques vegades que m’ho he pogut permetre (aquesta setmana, per exemple), per la falta de costum del cos. Però tant de bo açò de les deu hores de son en una nit es repetisca molt aquest agost. Una cura de son em vindria perfecta per a aquest cor cansat.

Presentació literària

Anit vaig anar a Suera, a la presentació del llibre de Carme Manuel. Carme és la directora de la col·lecció ‘Biblioteca Javier Coy d’Estudis Nord-americans‘. És companya de Facultat, amiga des dels temps d’estudiants. Una persona molt creativa en molts formats. Recorde les seues fotografies de la ciutat de Chicago; els seus quadres, en una etapa posterior. Ara ha mamprés el camí de la creació literària, i ha produït una novel·la d’extraordinària importància: Llanceu la creu. Fins a mi, que sóc fonamentalment persona de no ficció, m’ha arribat molt el seu llibre. Molt. Ben llegidor, l’autora té la gràcia literària que fa del que escriu un text alhora natural i dotat de la profunditat retòrica que s’amaga en aparent simplicitat. Qualificatius d’extraordinària agudesa. D’aquells llibres que no pots parar de llegir.

Comprenc l’experiència de Laia Climent, tal com la contava aquesta en la molt estiuenca presentació del llibre, feta al poble de Suera: sense estar gens inclinada d’entrada a llegir encara un original més, es va trobar enganxada per la narració, i va decidir sense dubtar que volia editar aquesta autora. Fantàstic: eixes coses sembla que encara passen. Laia Climent es veu decidida a tirar endavant Tres i Quatre, la llegendària editorial de son pare Eliseu. Parlem d’unes dones a qui apreciem molt les dues: la meravellosa Maria-Mercè Marçal, un geni poètic, i l’eficacíssima i molt sàvia Isabel Segura, per a la qual li done records. Isabel Segura (una ‘donota’, en el sentit en què Pla parlava d»homenots’) es mereix molta, molta sort. I un reconeixement que encara no ha tingut. Laia té la gentilesa de suggerir-me, amb gran sorpresa per la meua banda, de prendre el camí de Carme Manuel i començar a escriure creació.

Torne a casa molt contenta per Carme, que em confessa que ja està fent voltes a un segon llibre de ficció. Si algú pot fer-ho, eixa és ella. Ha estat una molt agradable vetlada, que per unes hores m’ha tret el cap de la faena.

Començant l’agost amb EC3 i revisió d’article

Aquesta ha estat una setmana frenètica, encara acabant amb detalls de docència que quedaven per confirmar, i amb moltes, moltes tasques de gestió per preparar l’allau de faena que arriba al setembre: enguany és al setembre que es fa la revisió de les memòries d’investigació de tots els organismes de la UVEG; i sóc jo l’encarregada (per estricte torn rotatori) de supervisar les memòries de Filologia TiC en el bienni 2012-13. Ja queda menys, em dic amb entusiasme. Però encara queda, i calia deixar organitzada l’agenda de revisions del setembre.

Per fi, despús-ahir acabava juliol. Increïblement, encara amb flocs de gestió! Però jo em vaig asseure davant l’ordinador, amb el dossier (un totxo, realment) del grup EC3 de Granada, a estudiar-me i aplicar les instruccions sobre elaboració de revistes d’investigació. Amb alguns bons companys estic muntant un anuari d’investigació, i cal que des de primera hora complisca tots els criteris i requisits que demanen les diferents agències d’avalació i d’indexació. És una selva de normatives, cada regla diferent de les altres. No és, pròpiament, treball d’investigació; però és treball de gestió que farà possible la publicació de materials d’investigació, així que l’esforç paga la pena. Però és un tremend esforç, i un que no abelleix gens amb tanta calor.

La calor, precisament, em fa impossible treballar a les hores centrals del dia i de vesprada. No és fins al vespre que m’espavile, però el meu vell cervell no absorbeix bé la informació en les últimes hores del dia. Donades les meues limitacions, doncs, el que faig és optar per una mena de jornada intensiva: treballe tot seguit des de les nou del matí, poc més o menys, fins a les tres o tres i mitja. Algun dia em toquen les quatre encara treballant, però procure que no; no és bo, això, i pot dur a desequilibris. De gent passada de rosca tothom en coneix, a l’àmbit universitari.

Despús-ahir vaig despatxar unes vint-i-cinc pàgines del megadossier d’EC3; hui, unes altres vint-i-cinc. Més lent que no voldria; però amb l’avantatge que he anat aplicant ja el que aprenia al document que constituirà les normes de la revista.

I entremig, ahir dijous vaig dedicar el dia sencer, matí i vesprada, a la revisió del meu article per a la miscel·lània Gospell, Gossip, Governance que coordinen Lesley Twomey i Tom Cohen. Confie que siga ja l’última revisió. No va ser fàcil, però sí productiva: abans d’acabar el dia vaig poder enviar a Lesley l’article revisat.

I llavors vaig trobar a la safata d’entrada una invitació a col·laborar en un número monogràfic dedicat a Villena en La Corónica, revista nordamericana que aprecie molt. Després d’intercanviar uns emails amb la coordinadora li faig una proposta de tema per al volum. Si l’accepta, I’m on. Cal lliurar l’article acabat per a sant Joan del 2014. No em sobrarà gaire temps, però donat que és un tema sobre el qual ja tinc molt de material, confie que podré complir bé.

Hui, com he dit, he représ l’estudi i l’aplicació de les directrius EC3. Lent, també; però eficaç: he arribat al dinar tardà amb la sensació d’haver avançat molt més que no les vint-i-cinc pàgines consignades: ara ja puc albirar, allà lluny però clar, el final d’aquesta llarga tasca.

Muntant una post-agenda

La gent forana al nostre món tendeix a associar el treball dels professors universitaris amb el dels professors d’institut i el dels mestres. Hi ha, per descomptat, una diferència fonamental: els professors de primària i secundària tenen com a tasca únicament i exclusiva la docència. Els professors d’universitat, en canvi, tenim com a tasca prioritària la investigació, i a més fem classes. Aquest és el privilegi dels estudiants universitaris: tenir de professors els propis protagonistes de la investigació en el seu ram.

La docència té un calendari llarg però limitat. Ja sabem que fer classe és molt més que no les hores que es passen a dins l’aula; però és comú trobar-nos que els treballadors de l’ensenyament en primària i secundària fan bàsicament vacances a l’agost. I bé que se les guanyen, que treballen moltíssim.

Les tasques d’un investigador, en canvi, no s’acaben amb el final de les classes, ni dels exàmens. Ben al contrari, i tenint present l’allau de tasques de gestió que les diferents administracions polítiques ens vénen exigint amb una excusa o altra – i afegeixen sovint el pecat màxim: difamar-nos com a poc treballadors –, quan acaben les tasques docents ens sol esperar la muntanya d’obligacions d’investigació que hem anat acumulant durant l’apretat curs (quasi tots hem augmentat docència en un grau o altre també, en els darrers temps). De manera que, entre més càrrega docent i més (molta, molta més) faena de gestió (informes continus, reunions mil), és als períodes no lectius, i sobretot a les ‘vacances’ d’agost, quan més ens dediquem a les tasques relatives a la investigació.

Com que, per al professorat universitari, la investigació és com la vida (la donem per descomptada), no sé de ningú dels meus companys que vaja registrant el ritme a què avança en el seu treball investigador. Això és el que vull fer jo ací: emprar aquest bloc com una post-agenda, per consignar-hi el temps que vaig dedicant a la investigació ara a l’agost, com si fóra un luxe; com si fóra un hobby i no la tasca que ho justifica tot, que dóna autèntic sentit al nostre treball com a personal universitari.

Espere que funcione per fer-me més conscient del que realment faig, d’allò a què dedique les hores que podria emprar nadant a la platja, o fent senda per la muntanya. I espere, també, que prompte vinga un dia que ens allibere, també als professors universitaris, de l’injustificable excés de treball, de l’explotació laboral a què se’ns està sotmetent. Espere algun dia – i confie que siga abans no se’m deteriore encara més la salut – poder tornar a fer vacances, un dret bàsic de tot treballador, i també meu. Amén.