Bloc de Rosanna Cantavella

Blog personal. També sóc @cantavest i @cantavest.hcommons.social.

Record de Jaume Vallcorba

 

 

Ahir va morir Jaume Vallcorba, director de Quaderns Crema, que va publicar el meu Els cards i el llir. Encara no me’n sé avenir. No sabia que estava malalt. El Jaume només tenia vuit anys més que jo. Aquesta imprevista notícia m’ha deixat esmaperduda.

 

Jaume Vallcorba era un editor atípic. Per començar, no demanava subvencions. La seua era una estricta editorial privada. I, malgrat la manca d’ajuda oficial, va esdevenir ràpidament una persona clau en el panorama editorial de Barcelona. Anava a escriure «en el panorama editorial català»; però no sols. La seua tasca es projecta també, com la de les editorials més fortes de Barcelona, al món castellanoparlant; més enllà d’Espanya, la seua altra editorial, Acantilado, té una considerable implantació en llocs com Mèxic.

 

Era un editor minuciós. Li recorde el despatx ple de publicacions de tipografia: llibres per aprendre mirant, tant o més que no llegint. Mantenia, front al món de l’edició electrònica, una visió tradicional. Cap dels seus llibres no està disponible en versió digital. Una opció, d’altra banda, conseqüent amb el fet que tenia molt present el llibre com a objecte: bon paper, tipus acurat i de cos just, cobertes sòbriament elegants.

 

El vaig conéixer a través de Lola Badia, qui li va parlar de la meua tesi doctoral sobre el debat pro i antifeminista a la literatura medieval. Per al meu estupor, aquell home important es va mostrar interessat a publicar-me a mi, una desconeguda professora no numerària de la Universitat de València. El procés d’edició d’Els cards i el llir va ser acurat i eficaç; mai no estaré prou agraïda d’haver sabut què és realment una bona gestió de l’edició d’un llibre.

 

Durant una sèrie d’anys vam tenir molt de contacte. Cada vegada que pujava jo a Barcelona, li trucava i quedàvem a dinar, o al despatx. M’al·lucinava que algú tan important sempre tingués temps per a mi; però és que era un home generós, i amb molta curiositat per la condició humana. Acostumat a rebre sovint peticions de cita de gent que volia d’ell açò o allò, el sorprenia que jo volgués quedar amb ell sense demanar-li mai res, sols pel plaer de la seua fantàstica conversa. Alguna vegada era ell qui m’invitava a escriure un altre llibre per a QC; però la salut va començar a fallar-me amb l’aparició de la fibromiàlgia, i ja no vaig poder repetir l’experiència.

 

Quan ens véiem, intercanviàvem cromos literaris: ell em parlava de les seues lectures centreuropees, i jo de les meues britàniques. Jo li passava, així mateix, notícies del Times Literary Supplement rellevants per al món de l’edició. El 1998 li’n vaig enviar un retall sobre un nou autor que causava sensació en Rússia, Boris Akunin. Sempre amable, em va agrair la informació i de fet va intentar aconseguir, sense èxit, els drets d’aquella primera novel·la. En una altra ocasió, no gaire després, li vaig enviar un altre retall sobre una nova tecnologia que acabava de ser provada amb èxit: el que ara es coneix com print on demand. Jaume, en això, es va mostrar escèptic: dubtava que la qualitat d’aquesta menra de llibres pogués arribar a ser tan alta com la dels de tirada fixa. I, certament, s’ha trigat molts anys a perfeccionar-ne la tècnica fins aconseguir-se una impressió de qualitat per aquest procés, que tants diners estalviarà a la indústria editorial, com ens està ensenyant Liz Castro amb Catalonia Press.

 

Alguna vegada vaig fer, també, de revisora per al Jaume: algun informe sobre originals; la correcció de L’any de l’embotit, de Ferran Torrent. Vaig treballar molt a gust amb el Ferran, a qui conec des de fa tants anys que ell llavors encara no vivia de la literatura. Ferran és una persona que sap atendre i sospesar els suggeriments del corrector. No he conegut autor menys suspecte de ser acusat de divisme.

 

L’any 1989, acabada de presentar al Jaume, aquest em va convidar a la festa de deu anys de Quaderns Crema. El vespre anterior jo era al seu despatx, i començàvem a parlar del projecte que seria el meu llibre. En això va sonar el telèfon, i era Ferran Torrent, dient-li que tenia una congestió nasal de mil dimonis i que no es veia capaç d’acudir a l’endemà a la festa. Vaig demanar a Jaume que em passàs el telèfon i vaig saludar a Ferran. En aquella època jo també patia molt aquesta mena de processos nasals, i li vaig recomanar de provar un determinat remei casolà que m’havia anat bé. A l’endemà el Ferran va acudir a la festa, content perquè, em va dir, aquell remei li havia funcionat. El Ferran em va portar a una mena de saleta apartada per presentar-me el Quim Monzó, que estava encarregant-se del so de la festa. Em va alegrar saludar el Quim, a qui en realitat jo ja coneixia d’un grapat d’anys abans; d’un sopar del grup Ofèlia Dracs, poc després de publicar-se Deu pometes té el pomer. En aquella ocasió el Quim, amb cabell afro i vestit amb roba paramilitar caqui de reporter (feia poc que havia tornat d’alguna zona de conflicte bèl·lic: Vietnam? Cambodja?), havia arribat tard, i per algun motiu el van asseure al meu costat. Es va mostrar pla i cordial; va contestar totes les meues preguntes i ell mateix me’n va fer moltes a mi, que estava encantada i impressionada de conversar amb l’autor d’Uf, va dir ell. A més d’estar encantada i impressionada, també estava afònica. No em va estranyar gens que en la festa de Quaderns Crema el Quim (a qui deuen presentar gent cada dia) no em reconegués d’aquella curiosa nit, set o vuit anys abans.

 

L’experiència de la festa dels deu anys de Quaderns Crema va ser realment extraordinària. Hi vaig acudir amb Lola Badia i Xavier Lamuela, llavors ja molt bons amics. Em vaig sentir enormement privilegiada d’haver estat invitada a aquella celebració. Al Palau Güell van acudir els autors, crítics i estudiosos més destacats de la cultura catalana. Grans patums i joves promeses. Autors de la casa i autors d’altres editorials a qui el Jaume apreciava, així com altres editors. Però també hi eren polítics de primera fila i altres persones molt destacades de la societat barcelonina. Els assistents formaven un grup nombrós i alhora selecte. El Jaume havia escollit els seus convidats amb el criteri d’un bon editor, però també amb l’ull crític d’una duquessa proustiana. Jo m’ho mirava tot, amb la incredulitat d’haver estat inclosa jo també en aquella festa cultural de saló principesc.

 

El palau Güell estava il·luminat tot ell amb llum càlida, il·luminació que després he sabut que es devia a Eulàlia Sánchez. Quants editors haurien pensat en això, per a una festa? En com una perfecta il·luminació donaria un ambient perfecte per a la conversa ideal, alhora culta i festiva?

 

Era una festa de pontifical: tots anàvem molt mudats. Tots? No: una excepció en va ser la particularíssima, sempre única Isabel Segura. La Isabel m’havia editat en laSal, en coautoria amb Lluïsa Parra, el llibre anterior, que havia estat una selecció amb introducció de la Vita Christi d’Isabel de Villena. Anava despreocupadament informal; d’esport, com es deia més llavors. Em vaig alegrar molt de veure-la, i vam tenir temps per xerrar una bona estona, aquell vespre.

 

L’última part de la vetlada, el Jaume es va instal·lar a l’entrada, on hi havia pileres d’exemplars del llibre que havia editat ad hoc: Quaderns Crema: deu anys, una miscel·lània amb peces dels autors consagrats de la casa. Com el perfecte amfitrió que era, tenia particulars paraules de comiat per a cada convidat, i en dir-li adéu li’n lliurava un exemplar.

 

El fet d’haver conegut i tractat Jaume Vallcorba ha estat un dels plaers més grans de la meua vida professional fins ara. Quan, de vegades, em sent aclaparada per la ignorància regnant en la comercialitzada societat actual, per com els qui més es fan sentir solen ser els més voluntàriament ignorants, m’enrecorde de l’empremta de Jaume Vallcorba, i em faig conscient que hi ha una altra manera – més culta; més elegant – d’influir en la societat.

 

L’última vegada que vam dinar junts – ja fa un grapat d’anys – vam parlar d’amants, i de l’edat. Llavors els dos teníem amants joves. «Jo crec que l’edat és relativa. Tens l’edat de la pell que toques», em va dir ell. Jo hi vaig discrepar: «Els anys són els anys, Jaume; més val, almenys, no enganyar-nos». Em va xocar com, amb el pas del temps, la nena ingènua que jo havia estat s’havia fet desconfiada; i en canvi, el distanciat editor de Quim Monzó, Sergi Pàmies i Empar Moliner, semblava haver retornat de ben madur al miratge de l’amor. Ara m’alegre que s’ho passàs al millor possible, miratge amorós inclòs, ja que havia de tenir una vida massa, massa curta. T’enyoraré molt, Jaume. Molt.

 

 

 

Me’n vaig a Cambridge!

 

Una de les coses meravelloses que han passat en aquests mesos de poca cobertura d’internet, ha estat que la universitat de Cambridge m’han donat una visiting fellowship de sis mesos. Me’n vaig a Cambridge! Estaré adscrita a Clare Hall, el magnífic college per a postgraduats i investigadors. Estic contentíssima! Més contenta encara perquè, en el procés, he tingut tants suports d’allí. Els primers a convidar-me van ser dos professors: Bill Burgwinkle, de King’s College, i Sylvia Huot, de Pembroke. Ells van convéncer el director del departament de francés, Michael Moriarty, de presentar a Clare Hall una carta d’invitació al meu favor. I finalment, i malgrat que estava de sabàtic, Dominic Keown va tenir l’amabilitat d’avalar-me també. No vull deixar fora d’aquesta enumeració de professorat de Cambridge que m’ha donat suport Peter Dronke, eminència en cultura llatina medieval i emèrit de Clare Hall, que ha estat sempre amabilíssim amb mi. Li hauré de notificar la concessió per carta postal, ja que Dronke, d’avançada edat, no posseeix ni ordinador: segueix treballant amb màquina d’escriure.

 

A dues persones més, de fora de Cambridge, estic molt agraïda també per haver-me avalat en la sol·licitud: Lola Badia (Universitat de Barcelona), que sempre m’ha mostrat un suport generós, i Dorothy Severin, emèrita de la universitat de Liverpool.

 

Gràcies a tots ells, he estat convidada a passar en Cambridge el primer semestre de 2015, fent una investigació sobre aspectes de la rima trobadoresca en els tractats teòrics medievals, que elaboraré recolzant-me parcialment en eines d’humanitats digitals: vaig començar pensant a emprar una base de dades, però, després de la recent experiència en el curs d’estiu d’Oxford (n’escriuré una entrada), m’adone que em convé més aviat treballar els textos marcant-los amb xml, i particularment amb opcions TEI.

 

Com que Wert ha prohibit la contractació de professorat associat per substituir fins permisos sense salari (que era el que jo pensava demanar, parcialment), em veig obligada a donar tota la meua docència (240 hores d’aula més tutories, etc.) en la primera meitat del curs. I, com que només oferim una assignatura de tema medieval en el primer quadrimestre, hauré de complementar-la amb grups de Llengua Catalana. Retornaré a la docència de gramàtica, vint-i-cinc anys després de deixar-la. Aquest tema està fent molt interessant (en el sentit xinés) el meu present estiu, carregat també d’altres tasques: preparar una comunicació per a un congrés al setembre; revisar per a edició els articles del número u de Magnificat CLM.

 

Un altre estiu carregat de faena. Un motiu més per a mirar amb il·lusió el futur estatge a Cambridge; un període per fer el que ara i ací no se’ns deixa fer, però que és el que ha de fer primer que res un universitari: investigar.

Pel Warburg Institute

Acabe de signar una petició pel manteniment del Warburg Institute de la Universitat de Londres, on he passat tantes hores de la meua vida investigadora. Retorna l’amenaça de desmantellament o desarticulació d’un dels millors centres europeus per a la recerca en història de la cultura; fa anys que el rectorat de la universitat el considera sobrer, redundant. Ara torna a l’atac, denegant el que vol fer, però repetint el patró anterior.

Aquestes són les raons que he donat per signar en favor del seu manteniment:

 Dismembering the Warburg Institute would be like breaking up the Koh-i-Noor: there would be more diamonds around then, but their sum would never be worth the same as the whole.

 The Warburg Institute’s exceptional classification by subject means the researchers can find at once not only the publication they’re looking for, but whole shelves of other, similar ones to enrich and contextualize their study. The University of London has a unique treasure that gives it international prestige among all historians of culture. It would be barbaric to dismember it; this will drastically impoverish the cultural quality of its (for now) host University. This is what can happen when university administrators decide on areas which are not of their expertise.

 Most of what I am as a medievalist and as a university professor I owe to the Warburg, The late Professor Alan Deyermond (Westfield College-QMUL) introduced me to this great institution in 1986, and since then I’ve visited it often. Most of my publications have been gestated there.

 My wish is that the Warburg can keep forming younger generations of Arts and Humanities researchers.

 

Porte mesos amb poca línia d’internet

Els últims tres mesos he tingut grandíssims problemes de connexió a internet, a casa. La major part del temps a 56 kb de velocitat, poc he pogut fer per eixa via que no fóra el més imprescindible, això és, contestar el correu electrònic i poc més. La setmana de curadora del compte de Twitter @WetheHumanities va ser èpica, amb tota mena de dificultats; vaig haver d’escriure des del despatx de la Facultat molt del que vaig piular (per la cultura catalana amb especial atenció al valencià, i pel medievalisme). Ara, mes d’agost i a casa, intentaré anar posant-me al dia.

La qüestió bàsica és que, vivint al camp, no tinc cable telefònic per connectar-me, i ho he de fer de manera aèria. Per la particular posició de la casa, i pels molts arbres que l’envolten, i que són el meu orgull, no és fàcil captar senyal. Els últims anys vaig funcionar amb l’empresa Eurona, que té un repetidor al pic del Bartolo. Però els últims temps hi ha hagut una saturació d’ones (com m’agradaria que algú medira quanta!) per la multiplicació d’operadores; i jo, estant a vint quilòmetres del repetidor, he perdut el senyal. M’he hagut de moure amb el 3G de l’extraordinària companyia Pepephone, que no té quasi cobertura ací, tampoc.

He buscat alternatives en Güifinet, que té bona implantació a les comarques de Castelló (la idea cooperativa m’agradava) però no n’arriba el senyal; i amb Pro-red, una empresa valenciana, també sense èxit.

Mentre parle, hi ha uns operaris d’Econectia movent-se pel terrat. A veure si avui tenim èxit, i puc tornar a funcionar en línia a velocitat decent.

 

P.S, Èxit! Torne a estar sòlidament connectada a internet! Fins i tot he guanyat en velocitat: abans tenia una línia de 3Mb i la d’ara és de 5Mb. Totes les tasques que tinc entre mans semblen més fàcils ara. És com si m’hagués tret un gran pes de sobre: em sent més lleugera. I puc sentir música altra volta! Spotify torna a anar de meravella.

Usos i riscos de la lectura terapèutica

Hui, festiu. Estava ben relaxada sota la figuera, llegint Alan Bennett (Untold Stories), quan ha sonat el telèfon. El fix. Dins de casa. Per al meu crèdit, no he corregut a contestar. No m’he mogut del lloc. Al meu costat tenia el mòbil; si era important, em trucarien al mòbil. No ho han fet. Però certament, el so del telèfon m’ha tret del meu estat de relaxació, i m’ha fet pensar que, en comptes de llegint per entreteniment, hauria d’estar treballant malgrat ser festiu, perquè tinc moltes coses a fer, etc. A poc a poc ho he replegat tot, he desat l’hamaca, i he pujat a la casa, després de comprovar com anava el buidat de la piscina (lentíssim). Sospite que la trucada venia d’una amiga a qui encanta parlar per telèfon. A mi no m’agraden gens les converses telefòniques. Mire el telèfon com si només m’hagués de portar complicacions i problemes, cosa que sovint passa. Els textos (sms, Whatsapp) em semblen un invent excel·lent, ja que eviten moltes converses orals. Amb els textos sé lidiar; les converses em costen més.

Encara estic sorpresa per com he passat tan bruscament de l’estat de benaurança en què vivia la setmana passada, al desànim en què visc des de despús-ahir. Un factor que crec que ha estat molt important en aquesta baixada de moral, ha estat el llibre que estava llegint, i que he acabat a mitjan matí d’avui, amb ganes de rematar-lo i de deixar-lo endarrere ja. Maleït llibre. Un llibre de Marian Keyes titulat The Mystery of Mercy Close.

La cosa va anar així: com que els dies de pasqua vaig avançar tan de pressa en les tasques de treball més importants i urgents, vaig decidir que, per recuperar-me de la temporada passada, em mereixia passar les vesprades tirada a l’hamaca llegint novel·letes insubstancials. El més insubstancial, i alhora entretingut, que se m’ocorre sempre són les de Jill Mansell, tot i que totes solen ser variacions de la mateixa. Els arguments, totalment previsibles, van enbolcallats en molt d’humor, i això els salva, als meus ulls. Aquesta mena de lectures (lectures que cauen, sense dubte, en la clàssica categoria d’alienants), quan estic totalment feta pols, m’ajuden, encarrilant-me en una rutina lectora del previsible que, buidant-me de tot esforç racional, em reestabilitza –em reseteja. És lectura terapèutica, al cap i a la fi. I només la puc suportar durant un curt període de temps; després, la rutina que resultava sanadora en un estat de fragilitat, esdevé avorriment suprem en la millora. Quan el llibre em cau de les mans, és que m’he recuperat.

Una altra cosa molt diferent són les meues lectures en anar-me’n al llit. De nit no llegisc ficció; no llegisc res que em puga mantenir desvetlada. De nit, assaig o el Times Literary Supplement. Lectures intel·ligents que em duguen suaument cap al son. L’últim llibre nocturn, que m’està durant moltes setmanes afortunadament, són les Històries d’Heròdot, en una recent traducció a l’anglés de Tom Holland, que el TLS havia posat, amb raó, pels núvols. Una traducció molt natural. I allà he estat jo, llegint les descripcions d’antropologia arcaica que fa Heròdot dels diferents pobles del món, dels seus costums, de les seues vestimentes. Fascinant. No sols pels costums en qüestió, tan diferents els uns dels altres, sinó per la sorpresa que em causa l’ull distanciat, antropològic, d’Heròdot explicant-ho.

Ara ja n’estic molt avançada, i he arribat a la invasió de Grècia pels perses. La descripció del complexíssim muntatge del pont de barques per travessar el Bòsfor resulta hipnòtica. I també les lliçons polítiques derivades de decisions imperials preses per motius diferents i variats. L’esperit analític d’Heròdot el fa també un relator objectiu, que reconeix l’esforç dels grecs alhora que els mèrits dels perses – i els errors dels dos costats, inclosos els interessos personals de dirigents en les dues bandes. Per ser tan remota (accions polítiques de fa uns dos mil cinc-cents anys, del temps de Buda), la seua exposició dels fets incloent-n’hi l’anàlisi política, és molt actual. Últimament la narració s’està posant quasi massa emocionant per al meu gust nocturn; no vaig poder aturar-me quan llegia la batalla de les Termòpiles, i tampoc ara, que he arribat a la de Salamina i a la retirada de Xerxes.

Doncs bé; en açò estava (llegint de nit Heròdot, i de vesprada Jill Mansell), quan vaig decidir llegir Marian Keyes. Tinc alguns llibres d’ella, però he de confessar que m’interessen molt més els seus articles que no les seues novel·les. Tot i que generalment se solen classificar dins la chick-lit com les de Mansell, les de Keyes inclouen també elements d’amargor; d’amargor profunda. Supose que, havent estat alcohòlica, Keyes no es resigna a construir un univers literari cent per cent color de rosa. D’ací que li haja llegint novel·les que incloïen, presentats molt cruament, temes com l’alcoholisme o el maltractament a dones. Bé per ella. Però no mereixerien eixos tòpics ser desenvolupats en novel·les fora de gènere? En fi; estic segura que és una escriptora boníssima, i de vegades certs passatges seus m’han fet riure molt. Però en conjunt, la sensació d’amargor sol pesar-hi enormement, així que generalment no m’atrau. Però bé, jo no sóc gens una lectora estàndard.

Si he de dir la veritat, no sóc persona de ficció. De jove sí; de jove estava al corrent de cada nova novel·la que es publicava en català; i quan vaig saber llegir llibres en anglés, vaig intentar fer el mateix amb els escriptors literaris en aquella llengua pels quals sentia respecte. Però no sóc constant en la ficció seriosa. Ni en la no seriosa, he de dir. Els llibres de ficció no m’interessen tant com d’altres. Com aquella autora americana, Helene Hanff, m’interessa poc allò que no ha passat, a gent que no ha existit mai.

Això no vol dir que no tinga les meues obsessions literàries: Marcel Proust ha estat sempre una constant; des dels setze anys, cada sis o set anys m’he estat rellegint sencer À la Recherche du temps perdu; primer en castellà, en els set toms d’Alianza; després, acarant la traducció castellana amb l’original francés de Folio. Ídem amb totes les novel·les de Jane Austen, un valor segur que rellegisc sovint. Quan vaig acabar de llegir Guerra i pau (War and Peace, en dues traduccions diferents a l’anglés simultàniament), vaig tornar a començar i me la vaig tornar a fer tota de nou. I així, admire i sóc lectora fidel d’una sèrie de novel·listes, tant en català com en altres llengües. El que m’agrada, em pot agradar moltíssim.

Però he de dir que, si parlem de consum literari i no de lectura terapèutica, a mi no hi ha res que m’arribe tant com l’assaig. Hi ha grans novel·listes en català al segle XX, un segle extraordinari per la varietat i la qualitat de les obres publicades per multitud d’autors; però tot i admirar-los, la meua tendència és anar-me’n a Joan Fuster i a Josep Pla.

Cada lector fa un ús diferent de la literatura. Hi ha lectors massa refinats, potser massa olímpics, com per descendir a llegir literatura de gènere: negra, chick-lit, thrillers… D’altres en llegeixen però d’amagat, avergonyint-se’n. Jo no en veig motius, per a l’avergonyiment. Tot té els seus usos. I hi ha temporades (o anys, o dècades) que hom no té el cos per a novel·les de gran valoració però que deprimeixen horriblement, si el lector presenta un mínim d’empatia.

Michael Dirda, ell mateix escriptor, i dedicat en bona part a ressenyar llibres per a publicacions americanes, confessava el seu racionament de novel·les literàries, degut als seus patiments insuportables a l’hora de llegir, per exemple, Joyce Carol Oates, autora molt valorada d’obres tremebundes. I n’hi ha moltíssims, d’autors d’obres tremebundes de ficció (especialment, afegiria jo, en el panorama nord-americà). Dirda desenvolupava el tema en el seu últim Freelance al TLS, el 26 de març de 2014. Es tracta de l’article que comença així:

“Writer’s block is famous, but why does no one ever talk about reader’s block? This seems to me a far more worrisome condition. The world has plenty of authors, journalists and bloggers, and if a few of them can’t face the blank page any more, so what? We’ll manage without them.”

Doncs bé: aquesta vegada, la lectura de la novel·la de Keyes m’ha provocat un profund descoratjament. Jo estava cansada; exhausta, després de no parar gens en els últims… dies? mesos? anys?, i vaig agafar el llibre de Keyes amb intenció terapèutica, per evadir-me sense contemplacions. Però l’autora retrata en gran detall els símptomes de depressió clínica de la protagonista de The Mystery of Mercy Close. Justament el contrari del que necessitava jo. Ha estat un alleujament acabar l’obra, que de tota manera tampoc no m’ha semblat de les millors d’ella.

I si m’afectava aquesta lectura, per què no me la deixava a mitges? Ah, això és cosa de la idiosincràsia de cada lector. N’hi ha que ho fan, i n’hi ha que, contrariats per l’autor així com estan, el desafien a cada pàgina continuant la lectura fins al final («Tindrà barra? Serà capaç de seguir així?», etc.). No és que jo acabe tots els llibres que comence; però sí que tendisc a fer-ho, sí; i així ha estat aquesta vegada, per al meu mal.

Sort que em queda Heròdot, per desintoxicar. I el Times Literary Supplement.

Enllestit i obert al públic el lloc web del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

 

Avui es fa pública la pàgina web del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, que se celebrarà l’any que ve a la Universitat de València. Aquests col·loquis són impulsats per l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), la junta de la qual ens va suggerir al departament de Filologia Catalana que n’organitzàrem el pròxim. No puc dir que la idea d’organitzar un congrés de catalanística a València, en any d’eleccions autonòmiques, ens omplís de goig. Però, donat que no ens véiem amb cor de negar-nos-hi, ho vam acceptar, i hi hem estat treballant des de la tardor. Jo sóc un dels membres del comité organitzador, i vaig elegir la tasca de realitzar la dita pàgina web del congrés.

Per construir-la, he aprofitat una eina extraordinària que la Universitat de València ha incorporat recentment: Open Conference Systems. Tan recentment que, de fet, aquest congrés serà el primer de la UVEG que aprofite totes les possibilitats que n’ofereix la plataforma.

Quan dic totes les possibilitats, vull dir que amb OCS hom no necessita limitar-se a la construcció d’una pagineta on hi haja la informació essencial del congrés: hom pot emprar OCS per a moltes funcions més. Per exemple, per canalitzar la recepció i l’avaluació de les propostes de comunicacions; per presentar el programa pràcticament en temps real; i, arribat el moment, fins per tramitar-ne les matriculacions (un plug-in permet pagaments amb targeta via PayPal).

Per construir aquest lloc web jo partia amb avantatge, ja que ja he fet la de la nostra revista Magnificat CLM amb la plataforma germana, Open Journal Systems; i per tant bona part de les funcions ja m’eren familiars.

Tot i així, la tasca ha resultat molt pesada degut a un factor inesperat: la versió en català d’OCS no estava feta més que al quaranta per cent; la majoria de seccions presentava els codis al viu; no sols per a la vista de l’administrador, sinó també per a la del lector. Com que, pel que sembla, la UVEG només té un sol tècnic per atendre totes les incidències en OJS i OCS (i hi ha molta gent emprant ja OJS), el procés ha demanat que jo anara darrere del tècnic contínuament, insistint-li amb llistes d’aspectes a modificar que no semblaven acabar-se de modificar mai. Fins a l’últim moment hem tingut problemes derivats d’això. Em molesta molt pensar que, si haguéssem optat per mostrar la pàgina en anglés o en castellà, aquesta tasca que m’ha costat més de quatre mesos hauria estat feta en quatre setmanes. Quina desproporció! Però bé, d’això es tracta precisament: de visibilitzar la llengua. Després del nostre congrés, qui vulga emprar l’OCS de la UVEG per fer-ne visible un altre en català, ja tindrà la plataforma decent i utilitzable.

Ara em veig el lloc web del col·loqui de l’AILLC fet i preparat per a iniciar-ne l’ús, i m’ompli de goig pensar que he estat capaç de donar a llum un lloc tan útil. Estic ben pagada.

M’he fet un bon regal d’aniversari.

@wethehumanities launches – Monday 24th February

After seven weeks of preparation, curator-sourcing and generous support, We the Humanities launches today.  It’s the first rotation-curation Twitter account for the humanities, featuring a new guest editor every week who’ll be tweeting about their work or research in the humanities and their other areas of interest.  Set up by Jessica Sage and Kristina West, who are both part-time PhD researchers and sessional lecturers at the University of Reading, the hope is that it will offer a central platform for discussion and news of the humanities in all its forms.

From humble beginnings (a lightbulb moment whilst wearing pyjamas on a Sunday afternoon) the account now has more than 650 followers and 21 brave tweeters who’ve put themselves forward to curate for us.  Today’s launch sees the account being taken over by Louise Jackson, the Head of Learning Enhancement at Trinity Laban Conservatoire of Music and Dance.  Future guest editors include a senior lecturer in English and Cultural Studies at the University of Wolverhampton, an Assistant Curator in the Sculpture department of the Victoria and Albert Museum, and researchers from Norway, New Zealand, Australia and the USA.  We are also looking forward to adding participants from the business world, primary and secondary education and any other discipline associated with or interested in the humanities.

The account’s set-up has been juggled with teaching and finishing a thesis (Jess) and teaching, PhD research and parenting (Krissie) and so it’s with relief as well as excitement that our first curation is underway.  It has been great fun getting to know some of our followers in the last few weeks – and we’ve been overwhelmed by people’s generosity in sharing the initiative, suggesting avenues of publicity and hosting us on their blogs – but this is a project that’s bigger than two individuals.  It’s this spirit of collaboration and the diversity of contributors that we hope will grow the account to reach more people, from those who’ve dedicated their working lives to the humanities to people with a mild curiosity in one particular area.

Although it’s a modest project, we hope that @wethehumanities will contribute to debates about the importance of the discipline and provide entertaining and informative perspectives on an ever-expanding variety of research, interests and hobbies.

You can follow @wethehumanities on Twitter here and you’ll find the blog here.  If you would like to curate for a week the details and sign-up form can be found here.  You can also get in touch with Jess and Krissie with any suggestions or comments that you may have by emailing them at wethehumanities AT gmail DOT com.

 

LINKS:

We the Humanities: http://www.twitter.com/wethehumanities

Jessica Sage: http://www.twitter.com/jessisreading80

Kristina West: http://www.twitter.com/krisreadsbooks

Louise Jackson: http://wethehumanities.wordpress.com/2014/02/21/2402-02032014-louise-jackson/

Blog: http://wethehumanities.wordpress.com/

For curators: http://wethehumanities.wordpress.com/for-curators-2/

Tot preparat per a @WetheHumanities

Tot preparat per al llançament demà a Twitter del compte @WetheHumanities, l’equip del qual ha tingut la gentilesa d’acollir-me com a curadora durant una setmana, probablement a finals de la primavera que ve. Es tracta d’un compte rotatori destinat a visibilitzar un tema – a l’estil, per exemple, de @CatalanVoices. La idea és difondre les múltiples facetes del que representa el món de les humanitats entre el públic en general.

A continuació penge l’anunci del llançament.

Celebrats els tallers entorn de la Viquipèdia

Ahir dijous 20 de febrer vam tenir a Filologia els tallers al voltant de la Viquipèdia. Van venir a presentar-los dos esplèndids viquipedistes: Àlex Hinojo (@Kippelboy) i Carles Paredes (@krlscat). Vam repescar, per a Twitter, el HT #humdig.

Al matí ens van fer dos tallers als professors: el primer sobre Viquitexts, el projecte de digitalització de textos en català, corresponent a l’anglés Wikisource. Aquest pretén posar en obert tots els documents culturals possibles. Aprenem coses com que una sèrie de grans biblioteques van fer acords de digitalització amb Google Books, i ara aquesta empresa només fa públics, de tots els textos, aquells que més li interessa, i se’n reserva d’altres. Senzillament desastrós. De vegades la gent de Viquitexts millora els llibres de Google Books allà on l’escannejador s’havia saltat pàgines.

És molt interessant saber que Viquitexts no acull sols llibres digitalitzats, acompanyats sovint amb la seua transcripció, millorada en la lectura de cada nou revisor; també acull altres tipus de documents, com poemes i fullets solts, així com documents sonors: audiollibres, per exemple, molt útils no sols per a invidents, sinó també per a molta altra gent a qui agrada llegir però té mans ocupades (pense ara en gent que es passa molt de temps a la carretera). Se’m va acudir que Viquitexts pot ser una excel·lent via de preservació de cançonetes populars infantils: de jugar a rotgle, o a corda, o de les que acompanyaven altres jocs tradicionals.

El segon taller del matí va ser dedicat al viquiprojecte Viquiclàssics, que du el lema “De la literatura clàssica als clàssics de la literatura”. És ambiciós: es proposa la introducció o la revisió d’entrades de la Viquipèdia referents a autors i textos d’importància literària. Em van agradar molt les línies que s’havien obert en epigrafia grega i literatura llatina, resultat del taller que havien presentat el dia anterior a la Universitat Autònoma de Barcelona. Caldria que els professors de literatura de totes les àrees consideràssem també iniciatives similars.

Després de dinar, els incansables Àlex i Carles van fer el tercer i últim taller, aquest obert a tothom però dedicat en particular als estudiants: com introduir i editar entrades a la Viquipèdia. Els estudiants assistents es van mostrar interessadíssims: aquesta eina els permet fer aportacions culturals al domini públic en la seua llengua, dins la plataforma enciclopèdica més consultada del món; els permet sentir-se útils, culturalment parlant. Aquest, al cap i a la fi, és el sentit últim de l’expressió “activisme cultural”, com els propis monitors van recordar.

Camí de l’estació, després d’un dia tan intens, Àlex i Carles encara tenien energia per xarrar. L’Àlex em comenta que està integrat també en el projecte Europeana, de la Comissió Europea, i que col·labora en projectes RunCoCo.

Quan em sent aclaparada pels molts problemes actuals, pels atacs diaris contra la nostra cultura i la nostra llengua, només necessite pensar en aquests viquipedistes per animar-me: no pot haver-hi força que prevalga contra tant d’entusiasme com hi veig, nascut de la pràctica habitual en el manteniment de la Viquipèdia i projectes afins, pràctica que els mostra que la gent sí que s’interessa per la cultura, que busca informar-se i adquirir coneixements cada dia. Eixa és la realitat, i contra això no poden prevaler les forces bàrbares. We shall overcome.