Record de Jaume Vallcorba
Ahir va morir Jaume Vallcorba, director de Quaderns Crema, que va publicar el meu Els cards i el llir. Encara no me’n sé avenir. No sabia que estava malalt. El Jaume només tenia vuit anys més que jo. Aquesta imprevista notícia m’ha deixat esmaperduda.
Jaume Vallcorba era un editor atípic. Per començar, no demanava subvencions. La seua era una estricta editorial privada. I, malgrat la manca d’ajuda oficial, va esdevenir ràpidament una persona clau en el panorama editorial de Barcelona. Anava a escriure «en el panorama editorial català»; però no sols. La seua tasca es projecta també, com la de les editorials més fortes de Barcelona, al món castellanoparlant; més enllà d’Espanya, la seua altra editorial, Acantilado, té una considerable implantació en llocs com Mèxic.
Era un editor minuciós. Li recorde el despatx ple de publicacions de tipografia: llibres per aprendre mirant, tant o més que no llegint. Mantenia, front al món de l’edició electrònica, una visió tradicional. Cap dels seus llibres no està disponible en versió digital. Una opció, d’altra banda, conseqüent amb el fet que tenia molt present el llibre com a objecte: bon paper, tipus acurat i de cos just, cobertes sòbriament elegants.
El vaig conéixer a través de Lola Badia, qui li va parlar de la meua tesi doctoral sobre el debat pro i antifeminista a la literatura medieval. Per al meu estupor, aquell home important es va mostrar interessat a publicar-me a mi, una desconeguda professora no numerària de la Universitat de València. El procés d’edició d’Els cards i el llir va ser acurat i eficaç; mai no estaré prou agraïda d’haver sabut què és realment una bona gestió de l’edició d’un llibre.
Durant una sèrie d’anys vam tenir molt de contacte. Cada vegada que pujava jo a Barcelona, li trucava i quedàvem a dinar, o al despatx. M’al·lucinava que algú tan important sempre tingués temps per a mi; però és que era un home generós, i amb molta curiositat per la condició humana. Acostumat a rebre sovint peticions de cita de gent que volia d’ell açò o allò, el sorprenia que jo volgués quedar amb ell sense demanar-li mai res, sols pel plaer de la seua fantàstica conversa. Alguna vegada era ell qui m’invitava a escriure un altre llibre per a QC; però la salut va començar a fallar-me amb l’aparició de la fibromiàlgia, i ja no vaig poder repetir l’experiència.
Quan ens véiem, intercanviàvem cromos literaris: ell em parlava de les seues lectures centreuropees, i jo de les meues britàniques. Jo li passava, així mateix, notícies del Times Literary Supplement rellevants per al món de l’edició. El 1998 li’n vaig enviar un retall sobre un nou autor que causava sensació en Rússia, Boris Akunin. Sempre amable, em va agrair la informació i de fet va intentar aconseguir, sense èxit, els drets d’aquella primera novel·la. En una altra ocasió, no gaire després, li vaig enviar un altre retall sobre una nova tecnologia que acabava de ser provada amb èxit: el que ara es coneix com print on demand. Jaume, en això, es va mostrar escèptic: dubtava que la qualitat d’aquesta menra de llibres pogués arribar a ser tan alta com la dels de tirada fixa. I, certament, s’ha trigat molts anys a perfeccionar-ne la tècnica fins aconseguir-se una impressió de qualitat per aquest procés, que tants diners estalviarà a la indústria editorial, com ens està ensenyant Liz Castro amb Catalonia Press.
Alguna vegada vaig fer, també, de revisora per al Jaume: algun informe sobre originals; la correcció de L’any de l’embotit, de Ferran Torrent. Vaig treballar molt a gust amb el Ferran, a qui conec des de fa tants anys que ell llavors encara no vivia de la literatura. Ferran és una persona que sap atendre i sospesar els suggeriments del corrector. No he conegut autor menys suspecte de ser acusat de divisme.
L’any 1989, acabada de presentar al Jaume, aquest em va convidar a la festa de deu anys de Quaderns Crema. El vespre anterior jo era al seu despatx, i començàvem a parlar del projecte que seria el meu llibre. En això va sonar el telèfon, i era Ferran Torrent, dient-li que tenia una congestió nasal de mil dimonis i que no es veia capaç d’acudir a l’endemà a la festa. Vaig demanar a Jaume que em passàs el telèfon i vaig saludar a Ferran. En aquella època jo també patia molt aquesta mena de processos nasals, i li vaig recomanar de provar un determinat remei casolà que m’havia anat bé. A l’endemà el Ferran va acudir a la festa, content perquè, em va dir, aquell remei li havia funcionat. El Ferran em va portar a una mena de saleta apartada per presentar-me el Quim Monzó, que estava encarregant-se del so de la festa. Em va alegrar saludar el Quim, a qui en realitat jo ja coneixia d’un grapat d’anys abans; d’un sopar del grup Ofèlia Dracs, poc després de publicar-se Deu pometes té el pomer. En aquella ocasió el Quim, amb cabell afro i vestit amb roba paramilitar caqui de reporter (feia poc que havia tornat d’alguna zona de conflicte bèl·lic: Vietnam? Cambodja?), havia arribat tard, i per algun motiu el van asseure al meu costat. Es va mostrar pla i cordial; va contestar totes les meues preguntes i ell mateix me’n va fer moltes a mi, que estava encantada i impressionada de conversar amb l’autor d’Uf, va dir ell. A més d’estar encantada i impressionada, també estava afònica. No em va estranyar gens que en la festa de Quaderns Crema el Quim (a qui deuen presentar gent cada dia) no em reconegués d’aquella curiosa nit, set o vuit anys abans.
L’experiència de la festa dels deu anys de Quaderns Crema va ser realment extraordinària. Hi vaig acudir amb Lola Badia i Xavier Lamuela, llavors ja molt bons amics. Em vaig sentir enormement privilegiada d’haver estat invitada a aquella celebració. Al Palau Güell van acudir els autors, crítics i estudiosos més destacats de la cultura catalana. Grans patums i joves promeses. Autors de la casa i autors d’altres editorials a qui el Jaume apreciava, així com altres editors. Però també hi eren polítics de primera fila i altres persones molt destacades de la societat barcelonina. Els assistents formaven un grup nombrós i alhora selecte. El Jaume havia escollit els seus convidats amb el criteri d’un bon editor, però també amb l’ull crític d’una duquessa proustiana. Jo m’ho mirava tot, amb la incredulitat d’haver estat inclosa jo també en aquella festa cultural de saló principesc.
El palau Güell estava il·luminat tot ell amb llum càlida, il·luminació que després he sabut que es devia a Eulàlia Sánchez. Quants editors haurien pensat en això, per a una festa? En com una perfecta il·luminació donaria un ambient perfecte per a la conversa ideal, alhora culta i festiva?
Era una festa de pontifical: tots anàvem molt mudats. Tots? No: una excepció en va ser la particularíssima, sempre única Isabel Segura. La Isabel m’havia editat en laSal, en coautoria amb Lluïsa Parra, el llibre anterior, que havia estat una selecció amb introducció de la Vita Christi d’Isabel de Villena. Anava despreocupadament informal; d’esport, com es deia més llavors. Em vaig alegrar molt de veure-la, i vam tenir temps per xerrar una bona estona, aquell vespre.
L’última part de la vetlada, el Jaume es va instal·lar a l’entrada, on hi havia pileres d’exemplars del llibre que havia editat ad hoc: Quaderns Crema: deu anys, una miscel·lània amb peces dels autors consagrats de la casa. Com el perfecte amfitrió que era, tenia particulars paraules de comiat per a cada convidat, i en dir-li adéu li’n lliurava un exemplar.
El fet d’haver conegut i tractat Jaume Vallcorba ha estat un dels plaers més grans de la meua vida professional fins ara. Quan, de vegades, em sent aclaparada per la ignorància regnant en la comercialitzada societat actual, per com els qui més es fan sentir solen ser els més voluntàriament ignorants, m’enrecorde de l’empremta de Jaume Vallcorba, i em faig conscient que hi ha una altra manera – més culta; més elegant – d’influir en la societat.
L’última vegada que vam dinar junts – ja fa un grapat d’anys – vam parlar d’amants, i de l’edat. Llavors els dos teníem amants joves. «Jo crec que l’edat és relativa. Tens l’edat de la pell que toques», em va dir ell. Jo hi vaig discrepar: «Els anys són els anys, Jaume; més val, almenys, no enganyar-nos». Em va xocar com, amb el pas del temps, la nena ingènua que jo havia estat s’havia fet desconfiada; i en canvi, el distanciat editor de Quim Monzó, Sergi Pàmies i Empar Moliner, semblava haver retornat de ben madur al miratge de l’amor. Ara m’alegre que s’ho passàs al millor possible, miratge amorós inclòs, ja que havia de tenir una vida massa, massa curta. T’enyoraré molt, Jaume. Molt.