Bloc de Rosanna Cantavella

Blog personal. També sóc @cantavest i @cantavest.hcommons.social.

Una modesta alternativa a la supressió dels anys sabàtics

Fa poc, la Universitat de València es va veure obligada, per manca de pressupost, a suprimir l’oferta d’anys sabàtics que havia mantingut durant més de dues dècades. El professorat universitari, ja en bona part assetjat per l’aplicació per part del Rectorat del polèmic decret llei2012 de càrregues docents, trobem difícil, en les condicions actuals, de dur a terme la nostra obligació d’investigar, alhora que ens amenaça aquest decret amb les conseqüències de no fer-ho — de no fer-ho a la manera que dicta el Ministeri. Què podem fer?

No pot haver-hi dubte que la desaparició dels sabàtics perjudicarà no sols els professors particulars, sinó també el nivell d’investigació de la UVEG. Per això ens interessa cercar alternatives, encara que siguen a un nivell molt modest.

És veritat que hi ha departaments en què hom pot optar per acumular-se tota la docència en un quadrimestre, i dedicar l’altre a la investigació (si és que li queda energia). Però aquesta solució no és possible en la majoria dels casos.

Una altra alternativa és prendre’s una llicència d’estudis remunerada amb la conformitat dels companys de departament, que li fan les classes a canvi potser d’una reciprocitat a l’any següent. Aquesta segona solució tampoc no és possible en la majoria dels casos.

I arribem a la tercera alternativa: la llicència d’estudis sense remuneració econòmica. La meua proposta és de facilitar les condicions perquè, si un professor es veu forçat a agafar-se una llicència d’estudis sense sou, almenys que la UVEG no es beneficie econòmicament d’aquest permís. 

Posaré un exemple: Un professor titular o catedràtic s’agafa un permís sense sou durant quatre mesos; diguem de febrer a maig. Si al seu departament no hi ha superàvit, la UVEG ha de contractar un associat per fer les classes que hauria fet ell durant aquest quadrimestre. Aquest professor associat rebrà, per les mateixes classes, molts menys diners que els que deixa de percebre el que se n’ha anat. La diferència va a la butxaca de la Universitat.

En el moment de la reincorporació d’aquell titular o catedràtic l’1 de juny, ara acaba automàticament el contracte de l’associat que el substituïa. Amb la qual cosa apareix un problema important, ja que el qui ha estat de llicència ha d’examinar un grup o grups als quals no ha fet classe. Els estudiants no estaran molt feliços amb això, però és la norma en el vicerectorat de Recursos Humans: el contracte del substitut venç quan es reincorpora el titular.

Ara bé: en els dos, tres o quatre mesos que l’investigador ha estat de llicència sense sou, la Universitat s’ha estalviat una quantitat de diners enorme, pagant un salari d’associat en comptes d’un de titular o catedràtic. Per això la Universitat hauria d’acceptar d’allargar el contracte de l’associat substitut alguns mesos més (depenent de la quantitat que s’haja estalviat) perquè aquest acabe la seua tasca docent, sense obligar a qui ha estat de llicència a dessagnar-se econòmicament encara un altre mes més, o a posar-se en la incòmoda situació d’examinar un grup d’altri. Això, a més, permetria que el professor de la llicència d’estudis continuara investigant encara després de reincorporar-se nominalment, ara amb remuneració.

És evident que, en açò, els interessos de Recursos Humans i els d’Investigació divergeixen. Recursos Humans pot dir que la norma és la que és, i que quan un professor torna, l’altre se n’ha d’anar. Tanmateix, la UVEG està ara clarament en deute amb Investigació per la supressió dels sabàtics. És la seua obligació facilitar alternatives. D’ací la importància d’una potencial negociació entre les dues àrees, per arribar a alguna mena de consens.

La UVEG està molt ben situada als índexs internacionals d’universitats, però fins a quan? El rectorat no pot acceptar l’augment de les dificultats per a la investigació que suposa la supressió dels sabàtics sense oferir absolutament cap alternativa, ni tan sols una de tan modesta com la que plantege ací.

M’agradaria saber què pensen d’aquesta modestíssima proposta els dos presents candidats a rector.

 

Publicats el llibre i la revista!

 Ja s’ha publicat la meua edició del Facet! Per fi, després de múltiples dificultats, el llibre és al carrer i podrà ser comprat en llibreries en la present campanya de nadal. Estic molt, molt contenta.

Hui m’he alçat prompte, però no tan prompte com d’habitual. Aquest mes em desperte a les sis del matí i em pose a treballar de seguida. Així he polit, i promocionat pertot arreu, la nova revista Magnificat CLM, que per fi es presenta al públic, en tres idiomes, multitud d’apartats i blog propi.

També alçant-me a les matinades he pogut estudiar bé la tesi doctoral de Gemma Pellissa, que es llegirà a la Universitat de Barcelona. Hui havia de seguir mirant detallets de la tesi; però no ha estat a això al que m’he dedicat. En primer lloc, he localitzat i marcat a les agendes d’enguany i de l’any que ve les dates dels exàmens d’aquest curs, en la seua primera convocatòria i en la segona. I després, de seguida, sense fer chi kung ni res, m’he posat a despatxar la correspondència, que era llarga i variada, i em demanava mil gestions; algunes relacionades amb la investigació, altres amb l’adquisició de llibres per a la biblioteca i amb la supervisió de treballs de final de grau. Finalment, he estat mirant algunes convocatòries de beques d’investigació a l’estranger, que després no he volgut considerar perquè és evident que estan encarades a professionals més joves, i jo els llevaria oportunitats.

Demà, reunió de la comissió d’investigació de la UV. Tant de bo siga l’última de l’any, però ja vorem. L’any passat, i l’altra, va haver-hi reunions d’investigació el 28 de desembre. Per sort per a mi, l’u de gener ja s’acaba el meu servei de dos anys, i seré substituïda per un altre company.

I divendres a Barcelona, com a membre del tribunal de la tesi de Gemma Pellissa. Esplèndida tesi, per cert; la seua directora, Lola Badia, pot estar ben orgullosa d’ella.

Em fa mal el cap. Altra volta. I l’asma, amb la llanda de la calefacció per aire condicionat (aberració). Però dins de tot l’enorme cansament que porte per l’excés de treball del 2013 (i del 2012, i del 2011…), les meues perspectives per al 2014 són excel·lents: menys treball de gestió, i per tant més temps per a la investigació i per a la preparació docent.

 

Jornada d’Humanitats Digitals

Dimecres passat dia 13 vam celebrar la jornada Humanitats Digitals: Eines per a la Filologia Catalana, que es va poder seguir en Twitter per #humdig i @humandigitals. Aquesta jornada va nàixer d’una idea concebuda fa vuit mesos, i rebuda amb calidesa pels representants del grau de Filologia Catalana Jesús Jiménez; del màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, Carme Gregori i Vicent Escartí; del departament de Filologia Catalana, Ramon Roselló; i de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Ferran Carbó. M’alegra molt dir que va resultar un èxit. Vaig triar només quatre participants, perquè sabia que cada un d’ells tenia molt a comptar.

Van inaugurar la jornada els parlaments de Jesús Jiménez, director de la CAT de Filologia Catalana; de Ramon Roselló, director del departament de Filologia Catalana; i del degà de la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, Carles Padilla. Tots ells van expressar el seu suport, i la seua satisfacció davant la iniciativa.

De seguida va començar la primera lliçó: la de Manuel Pruñonosa, professor de la casa que es va ocupar de presentar als alumnes i professors assistents els gestors bibliogràfics, i en particular RefWorks, que és el que té subscrit la Universitat de València. Manolo s’ho havia preparat molt bé, i va posar a disposició dels assistents un munt de textos en xarxa per informar-se amb més profunditat sobre aquestes eines que ens fan la vida molt, molt més fàcil.

Després de la pausa del café, a poc més de les dotze va començar la intervenció de Liz Castro (@lizcastro). La Liz és tantes coses alhora que resulta difícil condensar-les en poques paraules. Quan la vaig conéixer, a Twitter, la seguia com a experta mundial que és en edició digital, i particularment en el llenguatge EPUB. Sobre tot això ha publicat una sèrie de llibres que s’han difòs i venut extraordinàriament bé. Més endavant ens vam conéixer en persona a Barcelona, i vaig tenir la sensació que la Liz no era per a mi una nova coneixença, sinó una amiga de sempre. Curiosament, això mateix va piular ella de mi. La considere una bona amiga, amb qui entre en contacte pràcticament cada dia per Twitter. Ara ella s’ha arribat a fer encara més coneguda per haver coordinat, des de la seua petita editorial Catalonia Press, el famós llibre What’s up with Catalonia.

Entre les moltes coses que ens va contar sobre la seua trajectòria com editora, va remarcar els motius que la van dur a recórrer al micromecenatge de Verkami per finançar aquest partícular títol. No era sols la qüestió econòmica, ens va contar: era el fet que el sistema de micromecenatge crea una xarxa de gent implicada en la gestació d’un llibre; crea una comunitat, que parlen entre ells i que conten als seus amics i familiars el projecte. Això fa que, quan el llibre finalment apareix, ja hi haja una expectació creada; l’obra ha estat seguida mentre prenia forma.

Va ser una intervenció molt dinàmica, en què vam aprendre un munt de coses. Entre l’audiència es trobava Manel Romero, secretari de l’Associació d’Editors del País Valencià, que va expressar la situació d’assetjament en què se sent aquest sector ara. No per resistència a les noves tecnologies, ens deia: els editors han fet ús de les noves tecnologies des del primer moment. Però la informació que se’ls subministra els diu, per exemple, que sols s’ha venut un llibre per cada aparell lector, a l’estat espanyol. I certament, aquesta és la informació de les dades oficials. Però hi ha senyals que indiquen, en primer lloc, que hi ha més d’una manera d’interpretar les xifres; i en segon lloc, que les xifres oficials no són consistents, i per tant, no són gaire fiables. Fa poc dies jo passava a la Liz un enllaç a un article de blog en què l’autora demostrava que moltes de les xifres oficials sobre ebooks no quadren; per tant, com fiar-se d’aquell vell informe que tan preocupava els editors?

La Liz remarcava, entre moltes altres coses, que si bé hi ha editorials en perill, cada dia apareixen petites editorials molt dinàmiques, molt compromeses amb el llibre digital. I, fenomen encara més cridaner, cada dia hi ha al món més escriptors que opten per la via de l’autoedició, que consideren innecessària la intermediació de l’editor.

En aquest context, fins a quin punt és útil als editors existents una posició a la defensiva? Per a mi, ara és un moment en què només els que encaren el canvi amb molta creativitat poden tenir un llarg futur.

Pel que fa a la pirateria, Liz ens contava que hi ha molts casos com el de Cory Doctorow (@doctorow), escriptor de ciència ficció que publica els seus llibres amb l’editorial Tor, sense DRM, i fins en posa a disposició de qui els vulga descarregar gratuïtament. I contra tot pronòstic, això no en fa minvar les vendes.

Objecció de Manel: això pot funcionar en un mercat enorme com l’anglosaxó, però les tirades en català són molt curtes en comparació, i per tant, concloïa el secretari de l’AEPV, el sector posaria en perill la seua supervivència si optara per això.

Liz ens recordava una altra estadística: la que indica que la gent que, en una llibreria, compra un llibre traient-lo del prestatge (com a diferent dels llibres que hi ha als aparadors i taules, supose), ho fa perquè ja coneix l’autor; ja n’ha llegit alguna cosa prèviament. Vist en aquesta perspectiva, resulta que, segons com es mire, les còpies per les quals no s’ha pagat, si es llegeixen i no sols es descarreguen, poden esdevenir una promoció del propi llibre, i sobretot de l’autor. Jo vaig comentar que semblava un cas similar al de famoses marques d’articles de luxe (determinats rellotges, bosses de mà cares…), que estan arribant a la conclusió que, el fet que els en pirategen els productes, és una de les maneres més segures d’augmentar el seu prestigi, i per tant les seues vendes legals.

Tanmateix, tal com adverteix Manel, la precarietat del sector editorial en català és un factor important a tenir en compte. El cas ha de ser tractat amb delicadesa. I, per a mi, ha de minvar la desconfiança actual: dels lectors cap als editors, amb la idea errònia que aquests facen un gran negoci, quan duen a terme una tasca molt necessària, generalment de manera vocacional; i dels editors cap als lectors, amb la idea, també en bona part errònia, que cada lector siga un potencial pirata.

El diàleg, doncs, va ser molt viu en aquesta última sessió del matí, i ens en vam anar a dinar molt contents per l’interés de l’audiència.

El primer ponent de la vesprada va ser Àlex Hinojo (@kippelboy), coordinador d’Amical Wikimedia, la secció en català de la Wikimedia Foundation, que té en marxa una sèrie de projectes. M’encanta, per exemple, aquest concurs fotogràfic per il·lustrar monuments valencians a la Viquipèdia. Però, per descomptat, el seu projecte rei és la Viquipèdia en si. Les xifres de consulta que donava Àlex per a la Viquipèdia en català eren tan altes que marejaven. Ja marejava veure l’enorme llista, corrent a tota velocitat, que registra en temps real l’activitat d’editors de la Wikipedia en les seues diferents llengües. Aquest jove especialista representa per a mi un idealisme nou, que no té res de vague, sinó que vehicula gran creativitat i es concreta en faena feta; és el tipus de persona que realment fa canviar el món, i un dels millors arguments contra les veus cíniques que s’entesten a dir que res no pot canviar.

L’entusiasme d’Àlex és contagiós, i això va fer molt animada la seua intervenció. Va engegar l’audiència en dir-los que un dels seus principals propòsits en acudir a València era d’animar-los a col·laborar-hi, ja que (ho va deixar molt clar) la Viquipèdia no era un projecte per a Catalunya, sinó per a les terres de parla catalana, i estaven preocupats perquè tenien proporcionalment poques entrades de temes referits al País Valencià. Els calien voluntaris redactors, i voluntaris revisors.

L’audiència va escoltar amb atenció, i va aprendre que hom pot modificar qualsevol article de la Viquipèdia simplement clicant a la solapa ‘Modifica’. L’ideal, però, és registrar-s’hi com a editor, cosa que es fa amb facilitat clicant al cantó superior dret de la pàgina, en ‘Crea un compte’.

Tota la filosofia de la Wikipedia es basa en la confiança; però els seus coordinadors també compten amb sistemes que detecten automàticament moltes formes de vandalisme, gràcies als quals, tot i que no és difícil vandalitzar una entrada, aquesta es registra ràpid, i l’entrada es restaura molt fàcilment a la versió anterior (i la IP del vàndal queda registrada).

Vaig considerar molt important la lliçó de l’Àlex, i l’audiència el va seguir amb extraordinària atenció.

Qui va tancar la jornada va ser Joan Jofra (@jjofra), un dels més veterans coneixedors d’internet, i director, durant una època, del programa L’Internauta, engegat per Jordi Vendrell en 1995, i ara dirigit per Vicent Partal. Joan va optar per fer una panoràmica de molt diverses aplicacions, programes i núvols. A més d’esmentar plataformes bàsiques com Dropbox i Google Drive, també va presentar a l’audiència programes com Evernote, una de les eines que més m’estime, perquè l’empre a tothora.

De tot el que ens va explicar Joan, jo destacaria l’èmfasi que va fer en què protegim les contrasenyes, per la facilitat amb què es poden robar. El programa que recomana és l’utilíssim LastPass, que ens coordina, a més, les contrasenyes en tots el navegadors (i, en versió Premium, també al mòbil). L’Àlex, des del públic, va afegir el consell que convindria que no empràssem el mateix nom d’usuari en diferents xarxes socials, per la mateixa precaució.

La jornada va acabar a tres quarts de set, ja que els tres ponents de fora havien d’agafar el tren de tornada a Barcelona. Si no arriba a ser per això, potser encara estaríem fent preguntes i debatent!

En conjunt, la jornada va resultar esplèndida, i vaig quedar contentíssima tant de l’entusiasme dels ponents com de l’atenció i la participació dels assistents. Això m’ha reafermat en la necessitat de reforçar la presència de l’element digital no sols en la investigació (on òbviament fa un món de diferència), sinó, encara més, en la docència. Aquesta jornada m’ha donat molta energia per continuar.

És bon senyal

Anit vaig estar repassant tot el que havia anat escrivint a l’estiu en aquest blog. Va ser un bon experiment, això de consignar totes les tasques de treball que em veia forçada a fer en el que la gent denomina les nostres vacances. Aclaparador, realment. Com vaig sobreviure a l’estiu?

Però ho vaig fer. I he anat evolucionant considerablement. Certament, encara visc amb una forta càrrega d’obligacions. Però més i més, aquestes obligacions van girant des de l’odiosa tasca de gestió, que em feia patir massa, cap a tasques més pròpies de la meua professió i disposició.

Una d’aquestes tasques, de les més boniques i més creatives, ha estat l’organització d’una jornada d’humanitats digitals, de la qual faré crònica en la següent entrada. En conjunt, tot i que la faena no minva, ara és faena més atractiva. És bon senyal.

De baixa

Ací, a casa, el primer dia de curs perquè estic de baixa. Ja estava prou malalta quan vaig escriure l’anterior entrada, tan pessimista.

Quin desastre! Tant d’esforçar-me, tant de treballar durant l’estiu, i caic ara, a l’hora de començar les classes. Certament, he passat l’estiu amb tecles diverses (especialment els mals de cap criminals); però açò últim ha estat gros: un d’aquells catarros terribles, de reacció als àcars, que no hi ha manera de contenir ni de resoldre, i que he anat patint tota la vida. De jove, no hi havia cap medicament que me’l curara: havia de seguir el seu curs, independentment del que em fera el metge (injeccions, xarops, pastilles, inhaladors…). De més madura, quan me’n vaig passar a l’homeopatia que tan bé em va en totes les altres afeccions, el procés també s’ha negat a canviar gaire. (Amb els medicaments era pitjor, he de dir.)

En fi; la crisi més forta en el procés ha estat el cap de setmana. Hui encara em pose a tossir si intente pronunciar més de tres paraules seguides; però almenys ja no moquege de manera tan bèstia com els dies anteriors. Confie que demà podré incorporar-me a les classes. No tinc més remei, de fet, ja que, a més de les classes, m’esperen dues tasques especials, d’aquelles que abunden tant però que no es reflexen al pla d’organització docent: un examen de convocatòria final de carrera (tercera convocatòria), i una altra revisió de memòria d’investigació departamental. Afortunadament, aquesta revisió es farà en un espai diferent de la sala de reunions del Deganat; en un espai amb llum natural i, sobretot, amb finestres. La sala de reunions del Deganat és un perill per a la salut: un cau sense finestres i amb moltes cadires tapissades, plenetes d’àcars. He passat en les últimes dues setmanes tantes hores allí, revisant memòries d’investigació, que he acabat ben malalta. El conjunt de l’edifici que habitem ara és problemàtic, com ho prova el fet que fa anys que sempre hi ha operaris reparant-hi alguna cosa o altra (els desaiguats, l’algep del fals sostre, el maleït aire condicionat…). Alguns d’aquests operaris ja se senten com a casa, de tant de treballar a la nostra Facultat.

És el que hi ha, de moment i fins que açò puga canviar d’una manera o una altra. El que serà espectacular, i suposarà un canvi radical en el feng shui de l’edifici, serà el dia, ja programat, que es lleve l’extraordinàriament horrible zelosia metàl·lica que cobreix tota la paret sud, en les seues vuit plantes (totes excepte el soterrani). No és sols que l’edifici, vist des del sud, tinga aspecte de central nuclear dels anys setanta. No és sols l’estètica. És que aquesta terrible paret de metall dificulta la ventilació, tapa la llum, i fa que els hiverns siguen més freds i els estius molt més calorosos; és responsable, en bona part, de la condició de malalt del nostre edifici.

En fi, doncs; al final, el que m’ha rematat i m’ha fet caure del tot ha estat eixe ditxós edifici.

Però això, em dic a mi mateixa, no canvia res del que em propose. I em propose treballar de manera més racional; més humana. Em propose prendre’m el treball amb tota la tranquil·litat possible, per tal de fer-lo bé. Voldrà dir, també, que no en podré fer tant. Però el que aconseguisca fer, estarà més ben fet.

Som-hi.

En la voràgine

Havent tornat a les tasques laborals habituals, em trobe com si l’agost no hagués existit, excepte pel cansament que hi he acumulat. La vida em passa pel costat, de llarg, i no em sent lliure de participar-hi.

Ahir va ser la diada de Catalunya, el dia de la famosa cadena humana. Alguna amics van anar a Vinaròs, a unir mans amb la gent de l’altre costat del Sénia. M’hauria agradat plantejar-me si anar-hi o no, com una persona lliure. Però no em vaig veure amb opcions: no vaig acabar el treball a la Facultat fins les set de la vesprada. A les cinc em van fer arribar una foto els amics des de Vinaròs. Em feia ganes de plorar aquesta esclavitud en què visc, igual que molts companys universitaris. Vaig estar supervisant els papers de les memòries d’investigació de Filologia tot el sant dia, igual que la setmana passada. I igual que les setmanes que queden del setembre.

I mentrestant, les fotocòpies per a les classes que comencen dilluns encara estan per fer, i el dossier de reprografia per supervisar. Dilluns m’alçaré a les sis i mitja per tal d’arribar d’hora a la Facultat i fer-ho, abans de començar la primera classe. És una de les coses que més m’irriten de la situació en què ens té aquest ministeri d’ineptes, o de malvats: que m’encadenen a tasques de gestió i m’impedisquen dedicar el temps que realment cal a la preparació de classes. Quan hi pense m’enfurisc amb ràbia, com una ossa a qui volen tocar els ossets.

Els estudiants universitaris paguen altes matrícules i, a canvi, es troben amb professors esgotats, rebentats, desgastats en mil tasques de gestió fent papers, papers i papers; una gestió a què estem obligats, sota amenaces constants sobre el nostre futur. Ells paguen per rebre educació dels protagonistes de la investigació, i es troben amb persones assetjades per exigències quantitatives, que han de fer el gruix de la seua investigació els caps de setmana, a Pasqua, a Nadal i a l’agost. Esclaus a qui s’intenta despullar de la condició de persones, dels drets més elementals. El meu cas és ben habitual en l’ensenyament superior, compost sobretot a base de persones amb vocació, disposades a esforçar-se tant com els siga possible. Però ara ja no se’ns demana esforç en la nostra professió: se’ns demana sacrifici. I el sacrifici és tòxic i no pot beneficiar ningú.

L’elemental instint de supervivència es rebel·la. El desig d’anar-me’n d’aquest país se’m va fent més i més gran.

Ha arribat el llarg dilluns

Primer dia laborable de setembre, després d’un cap de setmana tranquil, en què quasi no he treballat. Dissabte, perquè va ser dia de gran neteja de garatge (i de la gossa), així com de la usual tasca de baixar a comprar queviures. Diumenge, perquè a mitjan matí ja em feia molt de mal el cap, i no vaig poder concentrar-me en res. Sort que no vaig haver de fer el dinar per a la família: dinàvem a ca la meua germana i va ser el meu cunyat qui se’n va ocupar, afortunadament per a mi.

Els mals de cap han estat massa freqüents aquest estiu. Massa.

I hui m’he despertat a les cinc i mitja. Massa prompte, fins per a mi. A l’orient s’alçava la lluna vella, prop de Sírius. Un cel dolcíssim.

El cas és que ja no m’he adormit, i quan m’he cansat de fer voltes, a prop de les sis, he obert el llum i he estat llegint fins a les vuit. Llavors m’he alçat i he practicat tai chi fins a les nou. A les nou m’he assegut a esmorzar, i a Twitter he llegit que algú deia que setembre és un dilluns que dura tot el mes.

M’he posar a plorar. Ho sent; és que estic exhausta, i em fa por tornar a la quotidianitat laboral, perquè en primavera per poc no ho conte, de cansada i malalta. Sí, a les nou del matí em feia por començar el treball del mes.

Però m’he ficat en faena, i ha estat un matí productiu i gratificant. Primer he introduït en la plataforma OJS les instruccions per als autors, que havia acabat de redactar ahir, abans del mal de cap. Quan he acabat de fer-ho i he despatxat la correspondència, m’he posat a elaborar la bibliografia de textos teòrics trobadorescos per al projecte de beca. I a poc a poc, però de manera segura, he avançat una hora rere l’altra. Ara ja tinc tota la bibliografia bàsica. La llàstima és que cap a migdia ha començat a moure-se’m mal de cap, altra vegada. A l’hora de dinar ja em costava molt llegir. Aquesta vesprada m’és impossible treballar. Però, tenint present quant he avançat hui de matí, bé puc relaxar-me i descansar. Simplement descansar al sofà de la saleta, el portàtil a la falda, mentre sent el vent movent els arbres. Sentir el soroll dels arbres gronxats pel vent – els pins, el roure, la figuera, les oliveres – és una de les coses més relaxants que existeixen. Simplement deixar-me anar, recolzada, permetent-me escoltar la natura que vol canviar, preparar-se per a la tardor ja.

Plora un pobre gos en la llunyania. És freqüent que els gossos gemeguen a principis de setembre. Els amos tanquen el maset i se’n baixen al pla, a casa. I es deixen els gossos al maset, sols, després de tot l’estiu passat en companyia. I els gossos els troben a faltar molt, i es farten de plorar. Et trenca el cor, sentir-los.

Tenia por que no arribara setembre. Però ara que ja és ací, m’adone que puc viure’l amb tranquil·litat. D’alguna cosa ha d’haver servit treballar tant a l’agost. Ara, el setembre, me l’he de prendre amb molta, molta cura. La salut m’ho exigeix, i la sanitat mental també. Cal evitar passar-se’n de rosca.

Mal de cor

Ahir dijous vaig seguir avançant, tant en la plataforma de la revista com en la correcció de galerades del libre. Hui, de fet, he acabat de corregir-les i he enviat un email al corrector de l’editorial, amb alguns arxius que li calien. El tema galerades ja està fet i despatxat.

No estic bé. Físicament, vull dir. Hui ha aparegut un altre imponderable. No tan important com l’anterior, no; però m’ha trobat amb l’energia baixa, i m’ha afectat molt. És un problema tècnic relatiu a la pujada a web d’una sèrie d’apartats de la revista. El xut d’adrenalina en adonar-me’n ha estat brutal. M’ha costat molt localitzar el tècnic que s’ocupa del tema, i mentrestant l’adrenalina no m’ha baixat. El tècnic ha estat fent proves, amb mi a l’altre costat del telèfon; però no hi ha hagut manera. Perplex, m’ha demanat que el deixe estudiar el cas. Hem quedat per al dilluns. Almenys no he perdut els textos que havia estat pujant ahir, en la seua versió definitiva i formatejats: el tècnic ha estat capaç de recuperar-los del backup d’anit.

Què hauria estat de mi, en eixa situació, sense el poc d’autoconsciència que he aconseguit construir amb els anys? A dins d’aquest matí de terror (terror en bona part portat pel cas anterior), almenys em veia patir. I sabia dir-me a mi mateixa que aquesta por terrible, l’he passada moltes altres vegades, i que no paga la pena. No s’ho val.

Bé, naturalment que no estic tan zen com per viure de ple la pau enmig de la tempesta. No. El meu cor ho testimonia, que em fa un mal del dimoni. Em fa un mal que cou, que crema. No, no estic bé.

Però sé que hauria pogut ser molt pitjor: hui em sent dolorida; fins físicament dolorida. Em sent decaiguda, desanimada. Però no em sent perduda.

No em sent perduda perquè el dolor, el decaïment, no m’arravaten. I no m’arravaten perquè una part de mi ha aprés a veure’ls des de fora. I, des de fora, aquesta part de mi és capaç de dir: ‘Ah, això és angoixa, la reconec: m’accelera el pols, em fatiga el cor. El que em convé és respirar amb calma, i tot s’alleujarà’. Gràcies a déu pels anys, que m’han portat aquest coneixement.

Ara em sembla que ploraré una mica, perquè és el que m’abelleix. Em vindrà bé per descarregar el cor.

Corregint galerades

Aquesta mitja setmana m’ha passat volant!

A què m’he dedicat? Doncs, bàsicament, a escriure cartes i a corregir galerades.

He escrit moltes cartes que calia enviar abans d’acabar l’agost, perquè es refereixen a temes de treball que s’han de posar en marxa ja. També he redactat la solapa de la meua edició del Facet, que ha de ser al carrer abans de nadal.

Però, més que res, dilluns, dimarts i hui mateix he estat corregint el primer joc de galerades del llibre. Potser pel fet que aquest llibre està en procés d’edició des de 1997, corregir-ne galerades em fa una peresa colossal. Tota la meua persona diu que ja està bé, que es publique el llibre ja d’una, que em deixe de donar faena.

Però en fi, com a persona disciplinada que sóc (de vegades pense que massa disciplinada), m’he posat a treballar-hi, i ara la tasca ja està quasi acabada. Demà la remataré, i enviaré a Enric Izquierdo, el nou corrector de l’IIFV a València, els documents complementaris de l’edició. Dimecres que ve dia 4 hem quedat per comentar la revisió.

El bo és que, així com dilluns de matí la correcció de galerades se’m feia una muntanya, ara que la veig quasi acabada m’anime molt.

I per si això fóra poc, hui he avançat molt, també, en la construcció de la revista. Hom ja hi troba molts dels apartats, si hi entra. També en aquest tema que tanta faena m’ha donat aquest mes, estic acabant, m’aprope al final.

M’encanta estar acabant les grans empreses que em vaig proposar en començar el mes. He estat treballant duríssimament, però per fi comence a veure’n resultats. Aquest ha estat un bon agost, després de tot. He treballat en les coses que he volgut, en el que és la meua vocació. No em puc queixar.

Però què dic? És clar que em puc queixar, que m’he de queixar! He hagut de treballar en el meu mes de vacances! En tot el mes, renunciant a veure els amics, a divertir-me, a l’esbarjo necessari per a tota persona. Renunciant a recuperar la salut malbaratada. I per què? Doncs perquè els altres onze mesos, els he hagut de dedicar majoritàriament a la gestió: a fer papers, papers i més papers, en una espiral burocràtica de vegades literalment kafkiana. I això no em passa a mi sola; això és el cas més general en el ram de l’ensenyament, des de primari a universitari. Són estúpids els representants educatius? Per què ens desgasten d’aquesta manera? Qui pot guanyar?

Quina pregunta: l’empresa privada, que vol ser feta bona pel deteriorament de la pública.